El tema principal de la portada d’El Periódico fa venir moltes ganes de llegir-lo. El títol és una mica alambinat però diu que la Comunitat de Madrid paga el mateix que Catalunya però per la meitat dels diners o, també, que Catalunya i Madrid paguen els mateixos interessos pel deute però el govern autonòmic madrileny disposa de la meitat de diners a crèdit que el català. A més a més de tonificar uns minuts l’orgull irritat i malferit dels catalans, aquesta portada deixa clar un altre cop que el liberalisme de què es vanta la presidenta de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, és només retòrica —és allò que diuen els conservadors i gent de la dreta als que fa vergonya reconèixer la seva legítima opció política— i la seva trompetejada eficàcia gestora no és més que una altra manera de malbaratar els diners públics, els diners de la gent. És bonic quan el periodisme aixeca i documenta fets que deixen en evidència, despullats, els poderosos i manaies d’aquest món.
La Vanguardia obre avui també amb un tema relacionat amb els calerons de tots. El diari de la Diagonal es queixa que el govern espanyol apuja de sotamà els impostos a tots els contribuents amb ingressos indexats a l’IPC, perquè no els hi aplica un ajust equivalent a l’augment de la inflació sobre la tarifa de l’Impost sobre la Renda d’aquest any. També es queixa que hi ha comunitats que sí que deflacten el seu tram de l’IRPF, entre d'altres Madrid, que fins i tot anuncia rebaixes d’impostos per a l’any 2024. Tanta barra no podria sortir de franc a la capital espanyola.
Aquest dimarts també té gràcia la portada de La Razón, perquè sembla que les enquestes del Centro de Investigaciones Sociológicas (CIS, el CEO de l’Estat espanyol) siguin el factor decisiu que pot decantar les properes eleccions. El diari no ho diu directament, sinó que atribueix aquesta creença als lampistes electorals del PSOE, que deuen ser els primers que desconfien de les enquestes del CIS, igual que els venedors ambulants expressaven un cert escepticisme sobre els remeis que oferien. Provoca una tendresa gran la fe d’aquest diari en el potencial gairebé taumatúrgic de les enquestes sobre la societat i la ingenuïtat d’acceptar aquest plantejament.
També és molt tendra la manera com El Punt Avui supera amb trapelleria i astúcia un desafiament molt seriós: com explicar un Barça-Girona gris i ensopit que ha acabat en empat a zero sense ferir sensibilitats entre el seu públic dual: el de Girona —perquè és el diari líder de les comarques gironines— i el de Catalunya, que se suposa, segons el CEO, que és partidari del Futbol Club Barcelona. “Un puntet més a prop de l’objectiu”, diu l’enginyós títol principal de la portada, de manera que si se’l llegeix un del Barça queda ben regalat i si se’l llegeix un del Girona, també. És com una d’aquelles gavardines reversibles, que per un costat et donen un abric formal i per l’altre una presència més de sport, com es deia abans. Els subtítols estan escrits en el mateix to. És bonic.
