La Vanguardia i El Mundo parlen de “plebiscit” per descriure l’avançament electoral convocat per Pedro Sánchez. Plebiscit és avui una paraula lletja, tèrbola. En algun moment era l’expressió més neta d’una decisió final i concloent que se sotmetia a la voluntat del poble —la plebs. Aquest dimarts, en aquests títols de portada, la paraula plebiscit evoca l’última jugada desesperada, a tot o res, de qui ha decidit quedar-se al casino després de perdre tots els diners i decideix apostar l’escriptura de la casa, convençut que com més alt l’envit, més a prop és de rescabalar-se de les pèrdues, que són —pensa— tot just una mala ratxa que s’esvairà en una última juguesca arrauxada. És la manera de presentar Pedro Sánchez com un risc. En un altre temps se’l descrivia com un home audaç i ara se’l mira com un temerari insensat i perillós. El Mundo, a més, fa servir el verb “sotmetre” (“Sánchez sotmet al país a un últim plebiscit”), que és obligar algú a fer alguna cosa contra la seva voluntat, conquerir-li l’esperit per pura força.
El diari barceloní va per una altra banda i ho llegeix en clau política i no de personalitat. Avança les eleccions per a no coure’s sis mesos més a la graella, com volent dir que si la contesa del 23 de juliol serveix per mantenir la coalició que el sosté, la jugada serà una lliçó més del manual de resistència de Sánchez. Si perd l’aposta —el “plebiscit”— deixarà al seu partit menys perjudicat que si les eleccions es fan quan toca, a final d’any, que vol dir sis mesos més de foc de brasa per tot arreu. El tabloide ultra, en canvi, està obligat a presentar la versió de Sánchez estrafeta que promou des del 2018 caracteritzada com a “sanchismo”, paraulota que ja fa servir el mateix Alberto Núñez Feijóo.
El Periódico fa servir la paraula órdago, que en el joc del mus és l’envit en què s'aposten tots els punts de la mà a una de les quatre jugades (grande, chica, pares, juego). Fins ara, la paraula només s’havia fet servir per malparlar del procés independentista. Està bé que la metàfora es torni a normalitzar en el seu significat de sempre, del que es podria fer la mateixa poesia que amb la paraula plebiscit al primer paràgraf: una jugada de gran risc. Generalment atent a la gent, el diari especifica que les eleccions es celebraran a mitjan estiu, que és cosa que empipa. El Punt Avui només s’ho agafa per aquest cap i fa un títol com un sospir de cansament i resignació.
El País publica un títol més pla que una fusta de planxar i ho complementa amb un avantítol on parla de “les conseqüències de la derrota socialista” a les eleccions municipals i autonòmiques. L’Ara, en canvi, ho presenta com una resposta, una reacció ardida del president del govern espanyol davant “l’onada PP-Vox”, una terminologia que aquests dies ha fet servir Oriol Junqueras, el president d’ERC. La Razón ja parla del proper govern de Feijóo… no diguis blat. L’ABC, molt combatiu, dóna per perdut a Pedro Sánchez, sigui perquè els anomenats “barons” (els líders regionals) l’acusen de la desfeta electoral de diumenge i de fer impossible la remuntada. Publica la fotografia on es veu Sánchez amb tots els posats de qui va perdent i desconfia de fer res de bo: solo, fané y descangayado, com diu Gardel al tango Esta noche me emborracho:
Sola, fané, descangayada,
la vi esta madrugada
salir de un cabaret.
Flaca, dos cuartos de cogote
y una percha en el escote
bajo la nuez.
Chueca, vestida de pebeta,
teñida y coqueteando.
Su desnudez parecía un gallo desplumao
mostrando al compadrear el cuero picoteao.
Yo que sé cuando no aguanto más
Al verla así rajé, pa' no llorar
