Queda retratada, retratadíssima, a les portades d’aquest dijous la ministra d’Igualtat, Irene Montero, que va acusar als diputats del PP de “promoure la cultura de la violació”. És una inculpació gruixuda, rude i descordada fins i tot pels baixos estàndars del Congrés dels Diputats espanyol, on fa dos dies se les van tenir per l’ús de l’expressió “filoetarra” i es va fer servir a l’engròs el terme “feixista”, entre altres penjaments. Tot va que cau. Al 1979 o 1980, Alfonso Guerra (un antic diputat del PSOE) va etzibar tahúr del Mississippi a Adolfo Suárez (un antic president de la UCD) i es va armar una gresca fenomenal pel que era, a tot estirar, un malnom entre sarcàstic i simpàtic, no gaire ofensiu i girant a culte. Avui dia no és infreqüent que un diputat anomeni señoría fascista a un altre, tot combinant el tractament de respecte amb un insult gros.
La desgràcia de tot aquest xou degradat es veu a les portades d’aquest dijous. Montero és la protagonista de gairebé totes perquè se li va escalfar la boca —poca cosa que li passa més sovint que no— i així va desviar els focus de i salvar la cara al ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, que aquest dimecres havia de donar comptes de la massacre de Melilla, on la Guàrdia Civil i les policies espanyola i marroquí van apallissar centenars d’immigrants i van deixar una estesa d’almenys 23 morts —la xifra exacta no se sap: hi ha 70 desapareguts— i desenes de ferits sense atendre. Matar 23 migrants indefensos i pobres que es busquen la vida, quina mena de “cultura” deu ser? El ministre insisteix que no va morir ningú en territori espanyol. Els vídeos demostren tot el contrari. La de la mentida és una “cultura” més coneguda, tant com la de no dimitir mai.
Els únics diaris que no s’han deixat ensarronar per la pirotècnia retòrica de la ministra són La Razón i El País, segurament perquè aquest diari i la SER, ambdós del Grupo Prisa, fa dies que es dediquen a buscar i comprovar els arguments de Marlaska i dels cossos de seguretat, és a dir, a fer periodisme, i han aconseguit posar negre sobre blanc el que tothom ja sabia: que Melilla fou un carnatge. Els dos diaris obren amb el ministre de l’interior, el tabloide pepero fent un judici sobre les intencions de Sánchez i dient què hem de pensar —una pena— i el diari dels progres boomers explicant què passa i deixant que en treguis tu les conclusions en comptes de dictar-te-les.
Té molta força la foto de portada d’El País, que ja podríem qualificar de gènere en sí mateixa. Es veu a Marlaska sol en un extrem del banc del govern. El primer cop que vam veure una imatge així fou el 29 de setembre del 1979, fa 43 anys, potser quan Guerra titllava de tahúr a Adolfo Suárez, que és el protagonista de la foto, sol, en un extrem del banc del govern. La foto és de la llegendària Marisa Flórez. A l’octubre del 2020, el diari va fer una portada semblant, aquest cop amb Santiago Abascal tot sol, dret davant del seu escó, per assenyalar el fiasco de la moció de censura presentada per Vox. Aquí a sota les tens les tres.
