Les portades dels diaris de Barcelona revifen encara més el neguit del procés independentista. Per què va morir els dies següents a l’1 d’octubre del 2017? Per què tot aquell moviment no va acabar de la manera que volia? Quina mena de raons van evitar el propòsit d’aquella revolta? Les conseqüències de tirar endavant haurien estat pitjors per la llengua i per la vida del país que les conseqüències de no fer-ho que descriuen les portades d’avui en to inofensiu, innocu i estèril? Si demà passat o l’altre, el Tribunal Suprem s’esmenés a si mateix, anul·lés els indults als presos polítics i els engarjolés altra vegada, els diaris de Barcelona segurament tindrien el mateix aspecte avorrit i feble d’avui. Al Suprem li sortiria barat, una ganyota de descontentament en portada i un editorial altisonant. Les retallades del Tribunal Constitucional del 2010 a l’Estatut del 2005 van fer reaccionar amb molta més empenta als diaris del Cap i Casal, que ara s’han tornat mansuets com a xais amb un nivell d’atropellaments i enganys més alt. Com a molt, reaccionen amb la mateixa energia que un jubilat llençant el trumfo sobre la taula del bar on juga la partida amb els amics de sempre. No gran cosa. Només és un moment de postureig. Fins i tot a Catalunya hi ha acadèmics que sostenen, sense que els hi suin les mans, que els diaris són un reflexe de la societat on s’editen. Encara podria ser acceptable atribuir-los-hi una certa retirada amb els actuals lideratges polítics, socials i econòmics del país, que aquests dies més penosos per a la llengua i els calerons s’han comportat de manera igualment inofensiva, innocua i estèril. Aquests dies i gairebé tots els dies.
Fa pensar. Sembla que els diaris de Barcelona es queixin de tants escarafalls com fan. Alhora, però, és difícil que algú es cregui que l’Estat espanyol —jutges inclosos— anés trepitjant als catalans amb tanta alegria si els diaris fessin el seu paper fiscalitzador. És molt dubtós que algú cregui que s’haguessin produït les notícies d’aquests dies, des de l’escarni dels pressupostos no executats a l’espionatge a càrrecs públics i líders de l’independentisme, al menysteniment del TSJC per la llengua catalana i de l’autonomia del Govern passant per la Llei de l’Audiovisual o la confirmació que l’activista indepe Tamara Carrasco no és una terrorista —la van detenir l’abril del 2018 i fins ahir no li van tornar la plena llibertat—. Els exemples serien desenes. Si els diaris no fan la feina, un dia i un altre i un altre —no només els dies de després, quan res ja no té remei—, qui la farà? El president Companys deia que “totes les causes justes del món tenen els seus defensors. En canvi, Catalunya només ens té a nosaltres”. Sembla que aquest “nosaltres”, avui, ja no inclou als diaris. Llàstima.
