Entre l’Ara i El Periódico et fan avui el resum del dia polític d’ahir en dos títols. El PP rescata Pedro Sánchez al Congrés perquè s’havia quedat penjat de la bastida en perdre el suport dels socis parlamentaris en el tràmit de la llei de l'audiovisual. El Mundo es fa un embolic i diu que “Moncloa detecta una ensorrada de Sánchez per Pegasus”. Au va. La dreta mediàtica, encegada pel seu costum de titular amb interpretacions recargolades en comptes de fer-ho amb els fets, va perdre la millor oportunitat de l’any per posar a l’estenedor el president del govern espanyol. En tenien prou amb dir què va passar, sense afegir-hi cap exegesi vestida de verbs altisonants i fonts sense acreditar: l’abstenció del PP va ajudar el PSOE a fer passar la llei de l’audiovisual a la qual s’oposava Esquerra Republicana —llei que fa uns mesos va ser clau perquè ERC votés els pressupostos de Pedro Sánchez—. En resum, que el PP va ajudar el PSOE a enganyar Esquerra per enèsim cop. Ja es poden calçar, perquè diu El País que Sánchez vol repetir la mateixa jugada per aprovar la reforma de les lleis que regulen el CNI i els secrets oficials. Pel que el president espanyol va explicar ahir, aquestes reformes fan pinta que seran un maquillatge. No hauria de ser difícil per als socialistes aconseguir l’acord de la dreta, ni que estigui molt enfadada —o ho faci veure— amb les raons amb què Sánchez va justificar aquests dos canvis legals.
Faci el que faci, el vent bufa a favor seu. El mateix diari explica en una peça per sota de la portada que els ministres de l’Interior de la Unió Europea autoritzaran Europol, l’agència policial de la UE, a demanar dades sobre qualsevol persona a empreses privades (telefòniques, proveïdores d’internet…). Arribats aquí, per a què vols Pegasus, Villarejo, controls judicials i reformes legals? Llàstima que cap diari connecti bé aquests punts i que no reaccionin, com si ja no els importés que allò que fa dos dies anomenàvem clavegueres i ens indignava tant —perquè, esclar, vulnera drets i llibertats bàsics— passi a ser part de l’activitat normal i protegida de l’Estat: del govern, dels cossos i forces de seguretat, de la justícia, de l’administració pública i de tot l’aparell auxiliar, inclosos organismes de control i supervisió o la mateixa premsa d’Estat, que s’ocupa de fabricar una coartada narrativa que justifiqui tot aquest desori democràtic. La Razón, a la portada d’avui, per exemple, situa l’espionatge en el context del terrorismo callejero en Cataluña, en referència a les protestes contra la sentència als líders de l’1-O, que no van ser tan diferents d'altres protestes europees, com les armilles grogues, o espanyoles, com les del sector naval a Cádiz o contra el tren sense soterrar a Múrcia. Què és el que la premsa no vol veure aquí? Que mentre remarquen en titulars que Pedro Sánchez posa en risc l’estabilitat del govern fent emprenyar els seus aliats —La Vanguardia en mig de tots, sempre inquieta amb la turbulència política—, no vigilen ni controlen el tema més decisiu: els dos grans partits dinàstics comencen a posar-se d’acord en els anomenats grans temes d’Estat, i això inclou decisions com despullar la teva privacitat i controlar, si volen, la teva vida de la mateixa manera que ho han fet amb els líders independentistes catalans, el seu entorn i les seves famílies.
