Portades: Qui té raó, La Vanguardia o El País?

L’altre dia s’explicava per aquí que els terminis i ultimàtums de la Unió Europea (UE) són una fabricació dels buròcrates per collar els països a fer el que volen els estats grans. Al teatre europeu li agrada representar el drama de les cimeres que s’allarguen la nit i la matinada del dia abans del final del termini. Pots comptar. L’altra gran tradició escènica de la UE són els informes a la Comissió. Normalment recomanen fer una cosa i la contrària alhora, però sempre amb prudència, cura, atenció, etcètera. Mentre que els terminis, ultimàtums i llistes de condicions afegeixen un perfum de perill, risc i emoció al relat avorrit de la política, els informes vesteixen la xerrameca europea de dimensió científica, estadística, seriosa, això que anomenen política basada en l’evidència, que no és més que una versió contemporània de la tabarra arbitrista, una tradició de segles. Si a tot plegat hi sumes l’habilitat d’ofegar en comissions extenses qualsevol projecte difícil, per més necessari que sigui, tens complet el panorama del Brussels’ Bullshit. Europa, com deia Josep Pla del parlamentarisme espanyol, només ha generat una immensa paperassa (no és del tot veritat, però als efectes del que ara es dirà, deixem-ho aquí). No t’ha d’estranyar gens, doncs, que aquest dimarts El País i La Vanguardia diguin coses oposades sobre el mateix informe. El diari de Madrid afirma que la UE recomana als Estats membres desactivar “els estímuls” a l’economia i deixar que camini sola, sense crosses. El de Barcelona, al contrari, titula que Brussel·les crida a “allargar els estímuls econòmics”. En pàgines interiors matisa que es tracta de no retirar-los “gaire ràpid”, cosa que ja encaixa amb el que diu El País: que la UE demana fer-ho amb “cautela” per no perjudicar els bancs. Això últim sona malament però està molt ben pensat. Recorda’t l’últim cop que aquest benemèrit sector es va perjudicar. La broma ens va costar prop de 60.000 milions —i això només als espanyols—. Més val no emmerdar-ho més. En fi, que quan els periodistes s’emboliquen en la xerrameca europea, la primera víctima és la veritat, com a les guerres.

El Mundo inaugura avui un culebrot on explica que “el separatisme” va pressionar el Futbol Club Barcelona presidit per Josep Maria Bartomeu perquè desviés diners del club a la causa indepe. No se sap bé què vol dir tot això, perquè només es parla d’un afer concret: els 2,6 milions d’euros de fiança demanats a Artur Mas per organitzar el 9-N, que el diari descriu com un “referèndum de xocolata”. En realitat, Mas i els altres nou elegits pel Tribunal de Comptes havien de dipositar una fiança solidària de 5,2 milions. Cap problema, però. Dos milions amunt o avall no hi fa res, oi? I així tot. A la portada no s’esmenta cap font —en la millor tradició del diari— i només es diu que El Mundo ha accedido a los detalles concretos de estas exigencias. En pàgines interiors diu que els ho han explicat personas conocedoras de los hechos, a més a més del “material” incorporat al sumari del “Barçagate”. Aquesta primera entrega —perquè n’hi haurà dues més— acaba dient que el Barça no va fer cas als, als, als… no se sap, perquè en un titulet es parla “d’enviats de Puigdemont” i al text de “líders independentistes”. Certament, uns i altres poden ser les mateixes persones. En fi, això aixecarà aquesta setmana la moral del kommentariat i la tertuliania, si més no dels que s’ho vulguin creure. Perquè si no tens fonts has de tenir fe.

També és còmic l’ABC, que posa en portada una fotografia de Felip VI on figura que diu a Pedro Sánchez coses importantíssimes. A sota, aquest titular: “El Rei posa ordre a les relacions amb el Marroc”. Carai. La realitat: aquest dilluns, en un discurs pronunciat al cos diplomàtic, Felip VI va dir que Espanya i Marroc “han de caminar plegats”. Gran estadista. La gràcia és que la destinatària d’aquests al·leluies, l’ambaixadora del Marroc, Karima Benyaich, no hi era. El govern del país magribí la va retirar el 18 de maig passat. Ja veus. Sí que ha posat ordre, sí. Sura un dubte. Què és pitjor, les pedanteries llepaculs del tabloide monàrquic o fer un discurs a ningú?