Impressiona veure com les fotografies del Congrés del PP de Madrid, que obren les portades dels diaris de la capital espanyola, envien un missatge que no es diu en públic, no s’acaba d’escriure als títols i només mormolen a mitja veu alguns noms del kommentariat madrileny. Ho sap tothom i és profecia, però: Alberto Núñez Feijóo, l’actual president del PP, és un líder provisional i feble. El seu paper és fer d’auriga del carro on dona la volta al circ Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la comunitat de Madrid i ara també presidenta del PP regional. Ayuso apareix a totes les imatges com a vencedora i la desitjada i els títols no fan més que confirmar quin és el corrent de fons: la presidenta madrilenya és l’esperança del món conservador per derrotar Pedro Sánchez i la seva coalició amb els comunistes (l’esquerra filla del 15-M), els separatistes (els sobiranistes de tots colors i alguns partits regionals) i els terroristes (els bascos de Bildu). El govern il·legítim de l’anti-Espanya, vaja.
Ayuso no té manies: és la dreta dura que busca brega, pacta amb Vox i manipula i torç la veritat i els fets quan li convé. Feijóo no és res de tot això, més aviat al contrari. Els dos han guanyat molt bé a les respectives regions, Madrid i Galícia, i així es presenten com a models a seguir pel partit a nivell estatal. La cosa és que Ayuso ha capturat —o ha estat capturada, fa de mal dir— pels interessos econòmics que al Gran Madrid es fan i es desfan, i ha cooptat a gairebé tots els mitjans de comunicació i als columnistes i tertulians que es pentinen i van de dol, plogui o faci sol. Feijóo queda com a majordom mentre el PP normalitza poc a poc el nou estatus polític del què n’és protagonista: les coalicions d’octanatge divers amb Vox a Castella-Lleó, Madrid i la imminent a Andalusia.
Les portades dels diaris de Madrid són, doncs, una mena d’esquela mortuòria de Feijóo. Totes les maniobres, tombarelles i contorsions que ha provat de fer per donar al PP un aire de partit conservador més o menys homologable a Europa han estat ignorades, blasmades o menystingudes pels grandees del PP, els seus mitjans (gairebé tots) i els seus corifeus. L’última és molt significativa. Feijóo va oferir a Barcelona, davant del Cercle d’Economia, un “catalanisme moderat i de senyera” que aquí fa riure molt però que per l’actual PP és aiguardent de 60 graus. Dies després, el seu coordinador general, Elías Bendodo, ho va concretar més en dir que Espanya era “un estat plurinacional”. Pobres. Els guardians de la dreta extrema, que ja havien aixecat una cella amb la proposta de Feijóo, en sentir Bendodo van desfermar les set plagues d’Egipte: li va caure a sobre tota la brunete mediàtica, els anomenats barons regionals, la FAES d’Aznar i els ximples útils de guàrdia del PSOE nacionalista, que mai fallen quan es tracta de brandar la rojigualda i viure a les costelles dels altres. Feijóo ha aprés la lliçó: no ha sortir de les línies que li han marcat, l’estret corredor de la custòdia transitòria. D’aquí les imatges on festeja Ayuso, li obre el pas, li aixeca el braç com als vencedors a la boxa o s’inclina davant seu com si ella fos la seva mestressa.
Què pot anar malament? Doncs el tema que reapareix avui obrint la portada d’El País, després de tres dies d’absència: la corrupció i els abusos de poder del Partit Popular mentre va ocupar el govern d’Espanya liderat per Mariano Rajoy. El diari no s’està de pronosticar, en el mateix text de portada, que “els enregistraments secrets de Villarejo deixen al PP despullat i amb un futur incert als tribunals, [cosa] que ha sembrat la preocupació entre dirigents de la formació”. A sota es veu la foto de Feijóo inclinant-se davant Ayuso, com volent dir. No es pot dir més en menys. Atenció doncs a tota aquesta moguda en les setmanes i mesos que venen. La partida és llarga.
