Les portades dels diaris de Madrid traspuen una sensació que va de l’esglai a la inquietud a causa del que en el seu cap és la revifada de la unitat dels partits independentistes. Com es va comprovar de manera fefaent des del 2010 fins a la tardor del 2017 —el que ara en diuen Procés o Dècada Sobiranista—, el que espanta de debò la intel·liguèntsia espanyolista, a la seva classe política i funcionariesca i als que viuen de l’Espanya radial, és haver d’encarar un front comú indepe. El País surt a cobrir al PSOE amb el títol que més aigua tira al vi de les reclamacions de Junts i ERC (“Els socialistes es planten davant de junts i ERC pel referèndum”). Sobretot, envia un missatge que trompeteja el concepte que potser tranquil·litza l’explosiva vida pública de Madrid: No us preocupeu, el PSOE pot atorgar l’amnistia, però no cedirà en la unitat indivisible d’Espanya.
El diari dels boomers progres replica així les portades del Trio de la Benzina, que ensenya la ferida oberta, inflamada i coent de veure los muros de patria mía —perdona, Quevedo (el poeta, no el músic)— en mans dels vots dels nacionalismes que competeixen amb el seu: Junts i ERC (i PNB i Bildu, d’acord). A l’ABC encara se’l veu una mica fred i només un deix de tensió corre sota el títol principal (“Junts i ERC pacten no investir Sánchez sense amnistia i negociació del referèndum”). La Razón —que ja fa dies que només s’ocupa de protegir Alberto Núñez Feijóo de la gent del seu mateix Partido Popular— ho simplifica dient que els dos partits soi-disant independentistes “exigeixen” un referèndum per votar Sánchez. El Mundo transparenta la por de manera més explícita i diu que Junts i ERC “reviuen el front secessionista” i hi afegeix una conclusió d’una fantasia creativa remarcable, fins i tot pels estàndards d’aquest diari: “Posen al PSOE contra les cordes”. Home… Si llegeixes El País i El Mundo un al costat de l’altre, però, t’adones dels nervis que aquests dies corren per les redaccions madrilenyes, terminals molt sensibles a les altes temperatures de la política espanyola.
Els diaris de Barcelona, que ja saben el pa que s’hi dona a Junts i a ERC —que una cosa és dir, i l’altra és fer—, s’ajusten millor a la situació i no cauen en simplificacions d’adolescent enrabiat. La Vanguardia explica que els independentistes demanen a Sánchez que “treballi” pel referèndum, una expressió genèrica i sense límits on cap gairebé qualsevol cosa, des de fer una excursió a Ripoll a honorar Guifré el Pilós, fins a atorgar el concert econòmic o acordar una llei de claredat. L’Ara fa servir l’expressió “posar les bases”, que ve a ser el mateix. El Punt Avui ho qualifica “de mínims” però al subtítol fa servir altre cop el concepte “treballar pel referèndum”. El Periódico no hi dona gaire importància i ho publica en un quadret per sota de la portada, que no es vegi gaire. Es fa estrany, perquè no sembla un tema menor: d’aquest debat en depèn que Espanya tingui govern i no hagi de repetir eleccions per tercer cicle consecutiu.
