Quina fotografia magnífica publica l’Ara aquest dijous. S’hi veu al president Pere Aragonès que entra a l’hemicicle del Parlament i a la cap del grup parlamentari dels comuns, Jéssica Albiach. Ella el mira de costat, una mica per casualitat, fortuïtament, però se li coneix pel posat que ja sap què s’esdevindrà i no se li veu gaire afany de saludar al president ni de conversar-hi. Ja l’havien fet, la conversa i no va anar bé. La ganyota d’Aragonès sembla que s’ha d’acabar en un somriure o potser només és una finta de jugador que s’esforça per no semblar amoïnat amb les males cartes que li han pujat. Cara de pòquer. Albiach fa cara de política sense pietat, com volent dir tu t’ho has buscat. En fi. Aquesta foto permet àmplies especulacions. Cal comparar-la amb la de La Vanguardia. És la mateixa escena. La diferència entre una imatge i l'altra és que la de La Vanguardia és un fotograma captat un o dos segons després que la de l’Ara: s’ha perdut el contacte visual entre Albiach i Aragonès —ella ja ha girat la cara— i ell desvela el misteri final de la ganyota: un somriure sintètic, artificiós.
Bé. L’avançament electoral a Catalunya és la notícia que obre totes les portades. Fins i tot la d’El Punt Avui, que des de fa unes setmanes dedica el 80% de la portada a un sol tema —més o menys d’actualitat però mai del dia— amb el to i l’aspecte de les revistes gràfiques de finals del segle passat. Aquest dijous, el diari gironí s’ha saltat la nova dieta per primer cop.
És un bon dia per comparar com expliquen les coses de Catalunya els diaris de la mateixa Catalunya i els de Madrid. La diferència és gran i d’aquí el títol del Quioscos & Pantalles. Si fas cas als diaris del Trio de la Benzina, els catalans som uns marcians —perdó per la rima— amb superpoders. L’ABC titula dient que l’avançament “trenca els pactes de Sánchez”. Sí, d’acord. El verb exacte no seria “trencar”, però s'entén que el tabloide monàrquic titula més per les seves ganes que per la realitat. La suspensió de les aliances no la causa només aquest avançament, que farà entrar en trajectòria de col·lisió al PSOE amb Junts i ERC, els seus socis catalans. També hi ha eleccions al País Basc, que posen a competir al PSOE amb dos aliats més —el PNB i Bildu— i les eleccions europees, que enfrontaran als socialistes també amb Sumar.
El Mundo titula per Puigdemont, que sempre dona bons resultats, sigui perquè n’ets fan —no seria el cas d'aquest diari (ni de gairebé cap)—, perquè et fa por o perquè l’odies nivell Nativel Preciado, una periodista famosa al Madrid dels anys 80 i 90 del segle XX, que ha declarat: “M’agradaria que Puigdemont no existís: ni tan sols és independentista, només és un oportunista que no treballa. No és ningú”. La veterana Preciado s’haurà endut una bona sorpresa. La Razón cuina el mateix producte —el president exiliat també protagonitza el títol principal— amb una altra recepta: l’avançament no seria per por de Puigdemont sinó per desafiar-lo. Vinga. Considerar les eleccions com una batalla personal entre líders és un clàssic del periodisme madrileny i del seu kommentariat, potser perquè els espanyols, en el fons, sempre reclamen un cabdill que encapçali la facció, com va explicar fa temps Carlos Seco Serrano, un historiador monàrquic, conservador i seriós.
Els diaris catalans i El País s’esforcen per donar alguna explicació menys creativa, més realista, menys cabdillista. El diari progre madrileny titula amb una afirmació dramàtica i inconcreta (“sacseja el tauler polític”). El Periódico lliga la decisió d’avançar les eleccions amb la seva primera conseqüència concreta en la política espanyola —obligar Pedro Sánchez a prorrogar els pressupostos del 2023— i La Vanguardia ho presenta de manera més autocentrada, dient que és ERC qui pren la decisió i que no se sap què pot passar, que està tot molt empatat. Dir-ho així fa una mica lleig perquè legalment i tècnica no és el partit qui ho decideix, sinó el president de la Generalitat. Però no és mala fe ni tan sols incompetència. És que en dues línies no hi cap “Aragonès” o “El president”, expressions que farien saltar el títol a una tercera línia, fora d’estil. És només una mica de menfotisme.
