La meitat dels diaris obre portada aquest diumenge amb la incertesa del resultat a les eleccions autonòmiques de Galícia. Perdrà el Partido Popular la majoria absoluta a mans de l’oposició, encapçalada per un Bloque Nacionalista Galego en ascens? L’Ara ho resum amb un títol interessant, ben literari, diguem-ho així: “El PP aguanta la respiració”. En realitat, els altres partits també aguanten la respiració, però la dreta més, pel fet que sempre ha governat la Xunta excepte una legislatura (2005-2009), en què el bipartit PSOE-BNG li va arrabassar la majoria. La Vanguardia ho diu de manera més plana (“Un duel de desenllaç incert”) i El País encaixa un títol farcit de matisos: no és el PP que se la juga sinó “el PP de Feijóo”, que “s’examina” a les “eleccions gallegues més ajustades”. Mentre el diari de Barcelona ho presenta com un esdeveniment sense context, el diari madrileny ho presenta com una avaluació de l’actual president del PP, en la línia de la resta de diaris del Trio de la Benzina, que sempre han fet el relat que aquestes eleccions autonòmiques convalidaran o no la trajectòria de Pedro Sánchez i aliats. El títol de l’editorial d’El Mundo concentra aquesta mirada en set paraules: “A Galícia es posa Espanya en joc”. El to d’aquest títol és un xic dramàtic, d’acord amb el relat que de la campanya electoral i el significat d’aquestes eleccions han fet aquest diari i els seus col·legues madrilenys.
És curiós com l’ABC i La Razón no en diuen res en portada, de les eleccions gallegues. Obren tots dos remenant un dia més la situació de la lluita contra el narco a l’estret de Gibraltar per acusar el govern espanyol d’haver deixat venuts a les forces de seguretat davant d’unes trames de traficants gairebé invencibles. El Mundo també ho ha explicat així. El tabloide monàrquic insisteix que els mitjans de la Guàrdia Civil són inferiors als del narco, que disposa de llanxes d’última generació contra les barquetes del cos paramilitar. Fins i tot fa angúnia aquesta exposició de les misèries del combat contra els narcotraficants i resulta difícil d’entendre per què els agents de l’ordre no disposen de la mateixa mena de llanxes, que no són —pel que es veu a l’ABC— d’una tecnologia sofisticadíssima.
El Mundo i La Razón treballen el tema d’una manera més vergonyosa pels mateixos diaris: entrevisten la mare d’un dels guàrdies civils morts en la zodiac envestida per una d’aquestes poderoses narcollanxes. La mare diu el que diria qualsevol mare com ella: que el seu fill el van “enviar a la mort” en unes “zodiac de merda”; que “mourà cel i terra” fins que “es faci justícia”, etcètera. Què volen que digui una mare que ha hagut d’enterrar al seu fill, assassinat d’una manera tan salvatge? La mala fe és publicar-ho de manera que sembli que els culpables no són els narcotraficants, sinó el ministre de l’Interior “i els seus amiguets” —com diu la senyora plena d’indignació, esclar—. Cal tenir l’ànima molt negra i ben pocs escrúpols per abusar i manipular del dolor d’aquesta mare només per fer mal a un govern que no t’agrada. La mateixa ànima negra i poc escrúpol que Putin quan diu que acabar la guerra d’Ucraïna és a les mans de la mateixa Ucraïna.
