La tuna mediàtica de la dreta està malhumorada amb l’estrena de la taula de diàleg entre els governs català i espanyol. És difícil blasmar una iniciativa que consisteix, en el pitjor dels casos, en marejar la perdiu tot parlant del “retrobament”, i en el millor en debatre sine die “solucions imaginatives” per tal de no celebrar un referèndum a Catalunya. Un esdeveniment d’aquest tipus l’haurien de trobar innocu i banal. El risc de posar-se travesser és quedar com un tabalot incivil. Però, esclar, si l’instint et diu que no hi ha cap conflicte per resoldre, tens nostàlgia de les porres de l’1-O, i t’obsessiones a creure que tot és un subterfugi per destruir Espanya, trair la pàtria mil·lenària i humiliar als bons espanyols… bé has de trobar alguna excusa per desqualificar la taula i els qui s’hi entaulen.
Tristament, la imaginació no va assistir la confecció de les portades d’El Mundo, l’ABC i La Razón. Almenys ahir, aquests diaris no estaven en forma i les portades es veuen cansades i menys originals. Es nota un xic impostat i ridícul queixar-se tan solemnement que Pedro Sánchez va oferir a Quim Torra “honors de cap d’Estat” perquè van fer un tomb mano-mano pel jardí de la Moncloa, ofendre’s per la presència de la senyera al costat de la rojigualda, o molestar-se perquè es fa servir la sala de premsa de les grans ocasions. És una desproporció.
La Razón encara s’esforça en pintar la trobada com una transacció del govern espanyol per aconseguir el suport independentista als pressupostos de l’Estat. És un argument tan suat, en la línia del secular i quevedesc son los catalanes ladrones de tres manos —tristament degradat per la plebs en l’expressió catalanes peseteros, més contemporània—, que ja no fa gaire efecte. Sobretot perquè les dues parts de la taula han volgut desvincular aquestes trobades de qualsevol altra negociació, específicament dels pressupostos. El truc del diari per ignorar els fets és dir que és un “punt ocult” de l’acord. Tan ocult que només l’han trobat ells. És veritat que tampoc no s’ha arribat a cap acord de substància, però, mira, que la realitat no et deixi la portada panxa enlaire.
Al capdavall, resultarà que, de tant que ho destaquen, els qui han atorgat honors de cap d’Estat al president Torra han estat aquests tres diaris.
El País s’ho mira amb circumspecció d’institutriu britànica i un cert afany de tranquil·litzar la parròquia. Explica que tot el que passi caurà dins el perímetre de la “seguretat jurídica”, una mica com quan et diuen que si no fas res de dolent no t’ha de passar res, circulin. El Periódico, en la mateixa línia, continua posant “conflicte polític” entre cometes, com qui avisa que això ho diuen altres però que ells no s’ho acaben de creure gaire.
La Vanguardia, en to més amable, fa saber que no cal espantar-se, que això va per llarg. El Punt Avui, apàtic, insisteix que les parts estan molt allunyades —cosa que se sap de fa setmanes i mesos— i l’Ara, al contrari, s’entusiasma amb el fet que la trobada s’hagi celebrat amb un clàssic recurs retòric (“posen les bases del diàleg”), que vol dir de tot i no res.
El mes que ve, més.
