La Covid-19 torna a reactivar-se. És el que assenyalen tots els indicadors i és també un avís que passaran coses aquí, com insinuen El Periódico, l’Ara, El País i La Vanguardia en destacar d’una manera o altra que Itàlia, París i Nova York imposen més restriccions a la mobilitat general i als anomenats sectors de contacte (bars, escoles, etcètera). Aviam com va. Els diaris no ho deixen gaire clar. Als més governamentals se’ls veu amb poques ganes que hi hagi més mesures restrictives. Als antigovernamentals també, perquè si s’hi posen a favor aproven tàcitament els confinaments a Madrid i se’ls enfonsa la narrativa que el govern espanyol té mania a la capital d’Espanya. És complicat.
Després hi ha la visita del Rei a Barcelona d’aquest divendres. Als diaris contra el govern espanyol no els cau bé la iniciativa perquè els trenca el conte que Pedro Sánchez i els ministres rojos de Podemos n’hi fan més que el març contra Felip VI, pobret. Llavors expliquen el viatge de divendres com una imposició al Rei perquè sembli que tot marxa i que aquí no hi ha res per veure, circulin. La Vanguardia, que no pot dir mal ni de l’un ni de l’altre, però tampoc vol amagar la mala maror, parla del viatge com una manera de “tancar la polèmica”, com volent dir, vinga va, feu-vos una abraçada, com fan les mares quan els germans es barallen.
Rescatar ETA
Dues coses més. Una: La Guàrdia Civil ha detingut al País Basc tres persones (dues havien estat empresonades per terrorisme fa un temps) per esbrinar la seva relació amb la troballa, l’any passat, d’un zulo amb material explosiu que té més de deu anys. No és l'únic que s’ha descobert després del desarmament d’ETA, conclòs a l'abril del 2017. Fa l’efecte que són dipòsits als quals la banda havia perdut la pista i no va poder inutilitzar. El Mundo i La Razón no s’han pogut estar de fer-ne la relació amb la sèrie Patria, amb la part on es presenta la follia terrorista. Esperem que no hagin de relacionar-ho amb l’altra part del relat televisiu.
Dues jutgesses
Dues: A On the basis of sex, la pel·lícula que mal que bé retrata la jove advocada i professora Ruth Bader Ginsburg, ella diu als jutges del Tribunal d’Apel·lació: “No els demanem que canviïn el país. Això ja ha passat sense el permís del tribunal. Els demanem que protegeixin el dret del país a canviar”. Ginsburg va guanyar aquell cas (Moritz v Commissioner), el primer d’un seguit que la portarien al Tribunal Suprem dels EUA el 1993 fins al passat 18 de setembre, que va traspassar.
Li hauria anat bé escoltar la part que diu “sense permís del tribunal” al jutjat contenciós administratiu 3 de Barcelona, que ahir va condemnar la Universitat de Barcelona (UB) per vulnerar “el dret a l'educació, a la llibertat d'expressió i de llibertat ideològica” en una resolució en què denunciava “la deriva autoritària” dels poders de l’Estat, demanava l’autodeterminació de Catalunya i exigia la llibertat dels presos polítics. La jutgessa ha declarat nul·la aquesta resolució.
És el tema que obre la portada de l’ABC, que parla dels “rectors dels secessionisme”, assenyalant-los. El Mundo també se’n fa ressò en portada, en aquest cas fent parlar a alguns dels denunciants, un grup de profes que es fan dir —no riguis— Universitarios por la convivencia.
La sentència té gràcia. Representa que els legítims òrgans de govern de la UB han deixat de pensar que l’Estat té una deriva autoritària, de ser partidaris de l’autodeterminació de Catalunya i demanar la llibertat dels presos polítics? També les altres universitats catalanes que van fer seva la resolució (Lleida, Autònoma de Barcelona, Politècnica de Catalunya, Rovira i Virgili, Pompeu Fabra i Girona)? La ridiculesa de tot plegat no esborra la inquietud que causa un jutge dient a una universitat què ha de pensar o sobre què es pot pronunciar i en quins termes. En concret li diu que és millor que calli —i se suposa que la universitat és l’àmbit del debat i la discussió obertes, transparents i democràtiques, etcètera. Però encara es fa més estrany veure uns diaris posar-se al costat d’una decisió que s’expressa en aquests termes. Deu ser nostàlgia de temps més grisos.
