El coronavirus ha esdevingut comodí per fer portades. Hi ha diaris que se n’ocupen amb insistència, especialment els que tomben més a progre o tenen tirada a mirar-se la vida amb les ulleres de l’economia. Altres entren i surten del cas sense gaire esma. N’hi ha un, l’ABC, que no el presenta gairebé mai en portada perquè, guiat per una intensa angoixa patriòtica, s’estima més destacar els perills que assetgen el país com voltors: la divisió d’Espanya, el comunisme bolivarià, etcètera. Al coronavirus —quin nom de tan mal gust, deuen pensar, per això de “corona”—, que li donin la bola.
L’ABC ha estat sempre un diari amb gran sentit de les hores greus d’Espanya, que són tantes que ni descansar deixen als bons servidors de la corona, que Déu guardi molts anys. El capteniment històric del tabloide monàrquic permet ben dir que actua con un ministeri més, tant si té el favor del govern com si no. Perquè el servei al país i el seu honor no depenen de la consideració que els abnegats periodistes patriotes mereixin a les autoritats. Ells hi són sempre, disposats a honorar Rei i llei.
Ironies a banda, aquest diari es preocupa avui de que el govern espanyol pugui considerar una reforma de la justícia en la línia del que proposava l’Estatut abans de la famosa ribotada d’Alfonso Guerra. El Consejo General del Poder Judicial compartiria amb els anomenats consells territorials de justícia el poder d’organitzar l’administració judicial i la potestat de fer els nomenaments sènior. La idea seria “autonomitzar” el poder judicial com ja ho estan la Sanitat o l’Ensenyament, dels que se n’encarreguen les autonomies, supervisades més o menys de lluny pels ministeris del ram respectiu.
Això no és ni bo ni dolent. És una altra manera d’organitzar la cosa. Al Regne Unit, per posar un cas diferent, el premier Boris Johnson pretén capolar els poders de revisió de les lleis que la reforma del 2009 va atorgar al Tribunal Suprem, institució creada aquell mateix any per separar de la Cambra dels Lords als jutges que verifiquen la constitucionalitat o no de l’acció del govern. Ara seria un embolic entrar en els detalls de la cosa, però serveix assabentar-te que cap jurista ni diari britànic ho considera un atemptat constitucional, sinó que ho valoren en relació a si l’Executiu quedarà més o menys alliberat de control jurisdiccional extern i si la reforma de la reforma ajudarà a la justícia a funcionar millor. Els britànics tenen fama de pràctics i, en general, no es compliquen la vida amb teories i sectarismes.
Què hi ha darrere aquesta (nova) portada apocalíptica de l’ABC? Doncs el pànic a que el control de la judicatura es dispersi —o es distribueixi— i les seves decisions romanguin menys sotmeses a la vigilància de l’establishment polític, conservador, por supuesto, que últimament ha descobert que, malgrat no controla el Congrés, pot imposar la seva agenda, més aviat oculta, per via de sentències i interlocutòries emeses pels partidaris que prèviament han col·locat a les sales i tribunals que convenen. Dit així sona una mica bèstia, d’acord, però no hi ha gaire cosa més.
Si aquesta reforma de la justícia s’ha de fer en els termes de l’Estatut abans de ribotar o d’alguna altra manera és un altre debat. Aquí el que hi ha en joc, però, és si aquesta monarquia judicial sostinguda per una burocràcia hereditària no electa pot tornar a ser una monarquia parlamentària i representativa sostinguda per una burocràcia meritocràtica com, d’altra banda, estableix la mateixa Constitució.
