Fa fins i tot compassió veure com els diaris més governamentals passen de puntetes —si més no a les portades, que és del que aquí es tracta— sobre el fet que Pedro Sánchez doni carta de naturalesa a la fins ara inexistent “policia patriòtica”. No ho ha fet en un bar d'un poble oblidat, no: n'ha parlat en una sessió de control al Congrés.
El País, que parla d'un debate crispado, quan el que es ventila és una pugna ferotge de poders pel control dels ressorts de l’Estat, amb l’Estat profund que apunta a tot un ministre de l’Interior i al secretari d’organització del principal partit del govern, tot mobilitzant al servei de la causa els comandaments de la Guàrdia Civil i la majoria de jutges i fiscals, que han saltat com una molla tots alhora, recios, marciales. En diuen Un debate crispado, com si fos un de tants: ja saps què passa, que els polítics de per aquí són uns viscerals i etcètera.
La Vanguardia fa el mateix pas, potser amb una mica més de dignitat. En diu “l’assetjament de la dreta” —concepte ampli i poc compromès— i remarca la necessitat de “concòrdia”, una altra paraula —com pacte— que per a aquest diari és el que la campaneta al gos de Pàvlov: l’incentiu que els fa venir salivera.
Circulin, aquí no hi ha res per veure, diuen aquestes portades. És lògic. A hores d’ara és molt complicat fer aparèixer en primera pàgina el concepte policia patriòtica en parlar de l’assetjament al govern espanyol, ni que ho denunciï el mateix president Pedro Sánchez. Haurien d’explicar que és la mateixa policia patriòtica que va fabricar una part essencial de la narrativa que perfila com a sediciosos els presos polítics i va permetre orquestrar el procés del procés, a més a més que els seus responsables són els mateixos que van dirigir la repressió de l’1-O i de l’independentisme. Llavors van callar —i ara, quin remei, també.
