El Govern va rellevar ahir al cap dels Mossos, Miquel Esquius, per un nou comissari, Eduard Sallent. La Vanguardia obre amb la cosa i explica que la raó del canvi és més política que “operativa”, eufemisme policial de “professional”. A la crònica de pàgines interiors va deixant anar engrunes biogràfiques que reforcen el to de sospita del titular, quin remei. El fet que sigui “més afí” al Govern sembla que hauria d’escandalitzar els lectors i fer el nou cap suspecte d’alguna connivència estranya. Tot això abans que comenci a actuar com a comissari.
Almenys, el diari dels Godó va cara a barraca i procura documentar el seu judici amb algunes dades, encara que es deixi per explicar la meitat del currículum del nou cap —justament la part més, diguem-ne, professional. Compara, però, aquesta actitud amb la que es desprèn del titular d’El Mundo: “El separatisme nomena un nou cap dels Mossos per afermar-ne el seu control”. D’entrada, és un judici d’intencions i per fer-lo has de tenir el poder sobrenatural d’entrar a la consciència de les persones, en aquest cas de tot “el separatisme”. De l’altra, què té d’estrany que un Govern “controli” la seva policia? Potser s’estimen més comissaris descontrolats com Villarejo, el de les clavegueres del Ministeri de l'Interior, que tant ha afavorit aquest diari amb el seu arxiu de porqueria variada.
La portada del brètol
El Mundo es comporta com el brètol que entra a la botiga i va etzibant puntades de peu als prestatges, tombant el gènere pel terra, empenyent els clients i cridant renecs a tort i a dret. Aquests titulars són també una manera —ja s’ha dit cent cops— d’estrafer i esbiaixar els fets en una sola direcció amb l’afany que els teus lectors els vegin com el diari vol i no com ells els vulguin jutjar. La Vanguardia justifica la seva mirada amb alguns fets i dades i deixa un xic d’espai a la teva valoració. El Mundo, no. És la diferència entre un diari adult i un d’adolescent, sigui dit amb perdó dels adolescents. Uns vénen a explicar-te les coses amb la seva perspectiva i els altres a dir-te què has de pensar. I així anar fent.
Un detall curiós de les portades d’avui és que cap es fa ressò de la topada entre els jutges del Tribunal Constitucional arran de la negativa a considerar un recurs de Jordi Sànchez. Tres magistrats diuen, en el seu llenguatge, que els altres nou companys seus no han acceptat veure el recurs emparant-se en un tecnicisme discutible (“aquí manca un segell”, “s’ha de tornar a fer la foto”, etcètera) perquè sabien que haurien de donar la raó a Sànchez. Deunidó. Posats a sospitar amb fonament, potser aquest fet mereixia una mirada de sospita intensa, com la que s’aplica al nomenament del nou comissari en cap dels Mossos.
El gran triomfador
El gran triomfador de les portades d’avui és Donald Trump. És una bèstia guanyant publicitat de franc. Al març del 2016, a meitat de la campanya per la presidència —de fet, per la nominació republicana—, una auditora del sector publicitari nord-americà anomenada mediaQuant estimava que la presència aconseguida de franc per Trump als mèdia equivalia a 2.000 milions de dòlars, mentre que la publicitat realment pagada pel llavors aspirant sumava deu milions de dòlars. És brutal.
Trump sap molt bé com funciona. Ahir, tot just arribat a Londres, va insultar al seu compte de Twitter a l’alcalde de la capital, el laborista Sadiq Khan, d’origen pakistanès, amb qui ja se les havien tingut abans. Tots els diaris hi caiem de quatre grapes: la seva foto surt a totes les primeres pàgines. Per això insulta Khan, esclar. La pregunta és: quant hauria de pagar per un anunci així a totes les portades dels diaris? El debat és: pots no dir-ho al diari? En cas afirmatiu: com ho has de dir? Va, dona un cop de mà al periodisme i deixa la teva resposta a sota d’aquesta peça, a la part dels comentaris.
