La portada més estranya d’avui és la de La Vanguardia, que se’ns posa pessimista amb el torcebraç entre el PSOE i ERC en les negociacions per la investidura (o no) de Pedro Sánchez. S’estima més destacar els entrebancs de la negociació —quina no en té, oi?— que la seva continuïtat, un senyal que, mal que bé, la cosa va endavant. El pessimisme no fa gaire per a aquest diari, més quan ja ha dit directament i indirecta que l’acord entre els dos partits és convenient pel bé del país, el benestar de tots i etcètera. El Periódico, que està en la mateixa línia, fa una cosa semblant, encara que no pinta tan estrany perquè aquest diari és de caràcter més aviat dramàtic.
Per contrast, les portades d’El Punt Avui, de l’Ara i d’El País fan tot el contrari i s’ho miren amb més amor: les negociacions “fan via”, “avancen” o “estan en la recta final”. El diari madrileny fins i tot li regala una floreta al president Puigdemont en un subtítol, un autèntic miracle.
És allò de l’ampolla mig plena i mig buida, el color de la ullera amb què es mira o que cadascú explica la fira segons li ha anat. Els fets són els mateixos i les interpretacions són diferents. De les converses no hi ha gaire informació —el comunicat conjunt fa set línies— i el que queda als diaris és triar entre mirar-s’ho amb optimisme o amb pessimisme.
El trio de diaris de la dreta mediàtica madrilenya, en canvi, ha de fabricar cada dia un nou motiu d’indignació patriòtica perquè ja ha decidit que, malgrat que els fets li portin la contrària, ha de dir que el carro va pel pedregar. L’ABC fins i tot afirma que socialistes i republicans “no tenen res per dir-se”, cosa que té mèrit perquè entre dilluns i dimarts s’han vist almenys sis hores, que és molt de temps plegats per no tenir res de què parlar. La Razón diu que el rei perdonarà la vida a Sánchez. El Mundo sembla empipat perquè Sánchez “reconeix Torra com a interlocutor”, fet que encaixaria en la normalitat més vulgar de les relacions entre governs si no fos que.
Així seguirà la cosa fins que pactin (o no): uns t’aniran explicant què passa —el poc que se’n sap— amb més o menys alegria i els altres convocaran en portada els quatre genets de l’apocalipsi, el món s’acaba, Espanya es trenca, etcètera. Paciència o acabarem tots malalts dels nervis.
