Portades de Barcelona que ja són com les de Madrid

Aquest divendres crida l’atenció l'homogeneïtat de les portades de Madrid i Barcelona. Tots els diaris obren amb el mateix material “d’obediència espanyola”: la trobada entre Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo a la Moncloa i la visita del mateix Sánchez al rei del Marroc, Mohamed VI, per confirmar que li regalen el Sàhara a canvi de no se sap què. Si intercanvies les capçaleres de Madrid i Barcelona —o, si vols, els títols dels diaris d’una ciutat pels de l’altra— gairebé no notaries la diferència. Naturalment, no és que aquest fenomen s'iniciï aquest divendres, sinó que aquest divendres es fa molt palès, més que altres dies, amb aquesta fotografia de Sánchez i Mohamed VI que és la imatge principal de totes les portades —fora de La Razón, que la dona petita perquè s’estima més donar protagonisme al combo Sánchez-Feijóo, i El Punt Avui, que fa un esforç diari per aparèixer com el poblet gal d’Astérix i Obélix. El diari, un dia d’aquests, podria fins i tot fer la broma de versionar la primera pàgina dels còmics dels rebels gals: “Any 2022 després de Crist. Tota Catalunya està ocupada pels romans… Tota? No! Un diari poblat per irreductibles catalans resisteix encara l’invasor”.

Potser diràs que, de moment, Barcelona pertany a Espanya i aquesta semblança tan exacta entre uns i altres diaris et sembla lògica. Que essent les capacitats i competències reals de la Generalitat —Govern i Parlament— tan escarides, vigilades i limitades, és a Madrid on es decideixen tantíssimes coses que acaben afectant els catalans. Que és una fantasmagoria pretendre ignorar la pertinença a Espanya, etcètera, com es promou quan es diu que la República era als nostres cors (¡La República no existe, idiota!, recordes?). Que, malgrat tot, es pot actuar republicanament i anar “fent república”. Que la república catalana és digital i d’això del paper i les ones ja en parlarem un altre dia. Tot plegat tindria una gran força.

Aquest plantejament, però, atropella una bona part de la realitat, que els anys de l’anomenat Procés —que va passar, no són imaginacions— van palesar. Perquè no és només que avui tots els diaris de Barcelona facin les mateixes apostes de portada que els de Madrid. És que, a més a més, sovint les aborden i presenten de manera similar. Certament, no hi ha un correlat mediàtic català de la dreta dura i de l’extrema dreta representada pels diaris del Trio de la Benzina. D’acord. Per la resta, però, és gairebé igual. No hi ha gran diferència. Surt més el Barça. Apareixen les exposicions del MACBA. Es parla de la Costa Brava o de l’Empordà. Es tiren flors a fires locals (Mobile, Alimentària, Nàutic…). Però si anem al gra, al moll de l’os, a la mare dels ous, val a dir que en alguns diaris de Barcelona —en concret els més venuts— la majoria de les peces de política ja no versen sobre la política catalana sinó sobre la de Madrid (concepte, que deia l’Iu Forn). Diràs altre cop que és a causa de les raons suara esmentades. Potser sí. El cas és que, per paga, en aquests diaris, d’explicar la política de Madrid no se n’ocupen periodistes catalans o se n’ocupen menys que abans. També publiquen columnistes de fora que ens venen a explicar què ens passa. En no pocs casos, el que et conten els diaris de Barcelona sobre Madrid (concepte) serveix igualment per Salamanca o Albacete, sigui dit amb una respectuosa inclinació de cap a aquestes províncies. Això hauria estat insòlit i estrany deu o quinze anys enrere. En fi, és una mera constatació, un comentari a l’engròs amb afany de suggerir que potser ens mereixem una altra cosa. Per reblar el clau, caldria passar bé els comptes, verificar xifres, recordar que el digital no té fronteres (sí que en té, però ara seria llarg d’explicar), etcètera. Caldria també veure quina ha estat l’evolució de les alineacions dels tertulians als diversos programes de ràdio i televisió que els hi paren taula, balcó i para-sol. Quedaries parat. Fa rumiar. Aquesta mena de reculades et donen idea de la magnitud de la tragèdia i són de les que transformen un país en una província.

EPA