Espanya s’ha sumat a Portugal i França, que fa deu dies que van declarar l’estat d’alarma —allí se’n diu estat d’emergència—. Es veu que la nova normalitat és viure en condicions d’excepció, retallats drets i llibertats elementals com a condició per abordar la crisi sanitària i econòmica de la Covid-19. L’estat d’alarma ha servit, d’entrada, per limitar la llibertat d’anar i venir, tan bàsica i natural, que oblidem quants han mort per què en gaudim. En conseqüència, la llibertat de reunió també es veu restringida i, de retruc, la de manifestació. Tot sota l’amenaça de multes i controls policials. D'això van les portades d’avui que, per primer cop des del març passat, qüestionen i posen en dubte l’acció de govern que supedita l’eficàcia contra la pandèmia a la limitació o suspensió de drets i llibertats.
“El problema dels estats d’emergència és que tendeixen a renovar-se”, ha dit Jean-Marie Burguburu, president de la Comissió Consultiva dels Drets de l’Home de França. És una apreciació a la que val la pena parar atenció. Li ha fet ressò, en un article a Le Monde, Claire Hédon, la Defensora dels Drets —equivalent a la Sindicatura de Greuges o al Defensor del Pueblo—, alarmada davant “d’una restricció de les llibertats públiques sense precedents en temps de pau” i inquieta per “la dictadura de la urgència”. Tant l’advocat Burguburu com la periodista Hédon coincideixen en que no és necessari declarar l'estat d'emergència per afrontar la crisi; l’arsenal legal ordinari ofereix al President i al govern els instruments necessaris per encarar-la.
Les barbes del veí
Potser t’inquieta tanta presència francesa. Es senzill: l’estat espanyol i les seves institucions són una mala còpia de França, com recorda de tant en tant Martí Anglada, periodista veterà i exdelegat de la Generalitat a París. Passa allí, passarà aquí. De fet, Sánchez s’ha inspirat en la proposta del president Macron al legislatiu francès: ampliar l’estat d’emergència fins al 16 de febrer. L’Assemblea Nacional ja li ha aprovat. El Senat la vota aquesta setmana. Recorda que, des dels atemptats a París del 2015, França ha anat renovant l’estat d’emergència terrorista. Ara Macron hi suma l’emergència sanitària. Vol dir que la canalla que té cinc anys els ha passat tots en estat d'emergència —i espera’t.
A Burguburu i Hédon els inquieta el risc que la suma d’aquestes circumstàncies acabi per banalitzar, també entre els ciutadans, els estats d’excepció i per degradar les llibertats que són el cor de la democràcia. El perill més immediat, però, és que els governs se’n tornin addictes i els considerin un recurs més de la caixa d’eines de l’Estat. A Espanya ja podem tremolar. Perquè això és el que passa amb el govern per decret, un mecanisme que ja no és excepcional com està previst. També amb el tràmit d’urgència a les cambres, que es fa servir ordinàriament per reduir les majories i escurçar el debat de les lleis. Igualment s’abusa de la proposta de llei versus el projecte de llei: el govern demana al grup parlamentari que introdueixi legislació via proposta, que exigeix menys justificacions i menys tràmits deliberatius. Passa amb els organismes amb mandats caducats, que continuen exercint sense vergonya, com el Consell del Poder Judicial. Etcètera.
Poder excepcional i abús de poder
Per tant, l’estat d’alarma fora del control freqüent i regular del Congrés, cada 15 dies com marca la Constitució, pot degenerar en un mecanisme que estalviï al govern explicar-se i justificar actuacions més compromeses i dures, en un paraigua que protegeixi l’executiu de retre comptes i sotmetre’s a la supervisió dels representants de la sobirania popular. Les portades van d’això. Pregunten si les restriccions a les llibertats fonamentals són proporcionades.
El problema de salut és greu. L’economia va cap per avall. Els governs no ho tenen gens fàcil. Es critica molt i són pocs els que proposen solucions alternatives. Tot això és veritat. La pregunta clau, però, és si mesures tan extremes com l’estat d’alarma, els cobrefocs, els confinaments, etcètera, seran eficaces per abordar la crisi. Ningú no ho sap. No hi ha resposta bona a aquesta pregunta i menys en política, on les teories no són res fins que no es proven en la pràctica concreta de govern. Algunes portades d’avui, per molta demagògia que carreguin, són importants perquè fan la seva feina: posar en debat les decisions governamentals i qüestionar als governants —i els seus experts i tecnòcrates— quan s’arrisquen a creuar la línia vermella que separa el poder excepcional de l'abús de poder.
