Portades sincronitzades avui per a un altre exercici de Periodisme d’Estat. Ara li toca a ERC patir la pressió simultània de diaris tan diferents en línia i estil com La Vanguardia, El País, El Mundo i La Razón. La línia és la mateixa en tots quatre: cargolar Esquerra perquè permeti la investidura de Pedro Sánchez peti qui peti. Als republicans els esperen setmanes molt dures a les portades. Fa l’efecte que els ingredients d’aquestes portades venen del mateix proveïdor i cada diari s’ha encarregat de cuinar-los al seu estil. Ho veurem més sovint.
El Mundo els sotmet a temperatures molt elevades, posant-los a la mateixa alçada de Bildu i acusant-los de promoure la “violència” —volen dir els talls de carreteres del Tsunami i els CDR, que ells han decidit aplegar en aquest nom, segurament perquè és més curt i facilita escriure els titulars. És oficial: ERC = ETA. El País no es queda gaire enrere. En lloc de “violència” diu “protesta”, també amb la mateixa intenció de rostir-los, però a foc lent, com és costum al diari progre, que practica un estil menys visceral.
La Vanguardia cou ERC al bany maria —un clàssic del diari dels Godó. Les demandes d’ERC són “una complicació”, diu. Ho compensa qualificant de “barbàrie” les mobilitzacions independentistes, tot confiant que el lector ja sabrà unir els punts entre el titular principal i el de l’editorial. La Razón cuina Esquerra a la brasa amb un titular tòxic, posant-la al mateix sac que Bildu malgrat l'historial i les arrels tan diferents d'uns i altres. Al pas que van, s'acabaran dient La Razón de estado.
És curiós com cap d’aquests diaris indica que ERC s’obre a donar suport a la coalició de govern PSOE-Podemos si s'accepta l’acord de Pedralbes, signat per Pedro Sánchez i Quim Torra al desembre del 2018. És un text d’una pàgina i mitja que roman disponible a la web de la presidència del govern espanyol per a qui el vulgui consultar. No fa ni un any, tant El País com La Vanguardia van lamentar que aquella iniciativa no anés endavant. Per paga, un grup internacional de notables —entre els quals un bon grapat de juristes— ha demanat si fa no fa el mateix que els republicans (i el Tsunami Democràtic): sit and talk. Què esperaven? Que Esquerra demanés a Sánchez una qüestació extraordinària del Domund?
Dues curiositats notables més. Una, com procuren amagar El País i El Mundo la decisió de la fiscalía anticorrupció d’imputar a l’expresident del BBVA, Francisco González, pels seus tràfics amb l’excomissari José Manuel Villarejo, puntal de les clavegueres de l’estat. La Vanguardia, El Periódico i La Razón, directament, ni ho donen en portada. El BBVA és el segon banc d’Espanya per volum d’actius.
L’altra: tampoc figura en cap portada la targeta groga —no és la primera— del Grup d'Estats contra la Corrupció del Consell d’Europa a l’estat espanyol per la politització de la Justícia. Potser no ho destaquen perquè d’aquests dos desoris no es pot culpar als indepes, ni a ERC, ni al Tsunami, ni als presidents Torra i/o Puigdemont. Potser és perquè és més important la inundació que pateix Venècia. Vés qui ho sap.
BONUS TRACK. Ha mort Raymond Poulidor, l’etern segon del ciclisme dels anys 60 i 70. Li va passar com a Cristiano amb Messi: va topar amb dos monstres. Primer, Jacques Anquetil. Després, Eddy Merckx. Poupou mai va guanyar el Tour. Va ser dos cops segon i cinc tercer. Le Monde explicava ahir que dies abans de morir de càncer, el 1987, Anquetil el va trucar per acomiadar-se’n. “Te n’adones? Tota la vida has estat de pega. Fins i tot et moriràs després que jo!”, li etzibà. Trenta-dos anys després, Poupou ha atrapat definitivament al seu etern rival. Libération li fa un funeral de primera en portada.
