Les portades d’avui són tot planys i marramiaus per la proposta del govern espanyol de nomenar fiscal general de l’Estat ("fiscala", en diu La Voz de Galicia) l’exministra de Justícia, Dolores Delgado García, ella mateixa fiscal de llarg recorregut, sobretot a l’Audiència Nacional, on es va estar des del 1993 fins l’any passat.
No és difícil coincidir amb els diaris que aquest trasllat fa molt lleig, perquè desemmascara la trista condició de l’aparell judicial de l’Estat i la cruesa de “la batalla insòlita entre el poder executiu i el poder judicial, que determinarà el rumb del sistema polític espanyol”, com en deia per aquí un il·lustre columnista d’aquesta casa. Val a dir que també indica la voluntat del Team Sánchez de posar ordre en el sector, “ocupat i gairebé es podria dir que usurpat per agents reaccionaris col·locats en els llocs idonis durant els governs del PP”. En vista del panorama, Sánchez deu pensar que com més parents, més dolents –i d’aquí el nou destí de l’exministra.
D’acord. S’admet la protesta de tota la premsa madrilenya –la de Barcelona és avui més moderada, com qui es queda a veure-les venir. Sorprèn, però, aquest desig sobtat de puresa i netedat en la designació d’autoritats judicials. Potser no és cap exageració dir que la ciutadania hauria agraït als diaris una mica més de constància i coherència en aquesta inesperada passió per les virtuts públiques, en aquest deler de finezza democràtica, en aquest escrúpol institucional.
La mateixa vehemència hauria estat un gran què en el decurs del peculiar viatge judicial dels líders independentistes, posem per cas. També a l’hora d’indignar-se davant la vertiginosa cursa del Consell General del Poder Judicial, que des del maig passat ha nomenat o convocat les places de 46 presidents de tribunals i magistrats de Tribunal Suprem, malgrat que està en funcions des de fa més d’un any. La majoria dels confirmats/des són afins o propers al president (interí, esclar) del Consell, Carlos Lesmes –vuit anys director general amb José María Aznar– i als vocals (també interins) nomenats a instàncies del PP.
Si el Consell hagués actuat amb la mateixa pulcritud que ara els diaris exigeixen a Sánchez per nomenar fiscal general, s’hauria tallat de fer aquestes 46 places de magistrat i hauria deixat la tasca per al proper Consell, cosa que només van demanar quatre dels vint vocals de l’actual (interí). És el que va fer el Consell anterior, per cert –es coneix que tenia més vergonya.
És a dir, considerats els precedents, el singular trasllat de Dolores Delgado García del Ministeri de Justícia a la Fiscalia General potser no és més que part d’una tradició, d’un costum, d’un hàbit del qual gairebé ningú no es queixava (la Fiscalía te lo afina). La premsa s’ha esquinçat les vestidures massa tard. Ja que hi som, i a fi de ser pràctics, resultarà que Sánchez, per arrencar la reforma de la Justícia, pensa que un clau en treu un altre, cosa que deixa les portades d’avui en un mer exercici banal de tartufisme com el que intoxica les institucions de l’Estat –inclosos els diaris.
