La tercera via té una nova presència mediàtica. O potser val a dir que una nova presència mediàtica aplega a la tercera via. Es diu política & prosa (a Twitter: @PoliticaProsa) una revista en versions digital i impresa, aquesta en format llibre mensual amb una factura equivalent a les anomenades revistes d’alta gama. Qui ha configurat el projecte, segons diverses persones que hi estan involucrades, és Lluís Bassets, director adjunt d’El País.

Sembla que política & prosa vol oferir una alternativa intel·lectual a l'independentisme i recuperar la iniciativa del debat i de la proposta al país de mans del món sobiranista. Treure-li el pa del cistell. Treballen a llarg termini: “En tenim per cinc o deu anys com a mínim, ens vam dir tot just quan ens vam trobar per primera vegada al febrer d’aquest any [2018]”, s’explica al “Qui som” de la web.

La revista es presenta amb afany de “denúncia de la manca de política i de la necessitat d’una aproximació més pragmàtica i directa a la realitat”. És una proposta tercerista convencional, canònica: “Es tracta d’obrir espais i no de tancar-los, d’unir i no de dividir, de recuperar consensos i no de promoure noves disputes”, diu “Al servei del diàleg”, un dels dos editorials, on també proposen “[reconstruir] espais de debat i de reflexió i [estendre] ponts entre els qui ara ni tan sols es parlen”. Clàssic.

política&prosa portada 0

Portada del número zero

1-O: "Fracàs en tota regla"

Ha passat molta aigua sota els ponts, però, i l’onda de política & prosa no proposa exactament la mateixa tercera via d'abans de l’1-O (“un fracàs en tota regla”). Tanmateix, remarquen “una certa exigència als polítics perquè no sostreguin [la política] de l’àmbit de la deliberació democràtica ni la transfereixin amb les seves responsabilitats a d’altres àmbits diguem-ne tècnics, com són la justícia, la policia, el funcionariat, o les estructures de decisió europees i internacionals”.

El color general del que es publica a la web és, certament, molt moderat, gairebé rosat o blau cel, cortesà i suau, com al paràgraf ara esmentat es parla d’una “certa exigència” o s’anomena “àmbits tècnics” a la justícia i la policia, descripció que s’ajusta diguem-ne relativament a les garrotades de l’u d’octubre o a les interlocutòries i la instrucció del magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena.

Tanmateix, el perímetre del debat es guixa amb molta claredat. És aquest: “la consideració que mereixen totes les persones i el respecte a la regla de joc, és a dir, a l’estat de dret, a l’Estatut d’Autonomia de Catalunya i a la Constitució Espanyola”. Tot seguit, un advertiment: “Dins l’arc amplíssim de la semàntica d’aquesta capçalera hi cap molt, però no hi cap tot”.

Llibertat presos...

L’altre editorial, titulat “Política i presó” (per què no “política & presó”? Llàstima) arrenca més decidit: “No hi pot haver diàleg, ni política, ni parlament, quan un grup important dels qui han dirigit la política d’un país és a la presó”, diu, i demana “que puguin tornar a casa seva, amb les seves famílies, i si és possible [...] a la seva vida de sempre”. Immediatament, torna al perímetre de seguretat, no fos cas: “Però hi ha dos equívocs que s’han de desfer. El primer i més important és aclarir que, efectivament, hi va haver una ruptura greu de la legalitat constitucional. I que, com passa sempre que es vulnera la llei, cal esperar que la justícia sentenciï”.

A la secció “Destil·lats. Lectures de premsa”, l’historiador Jaume Bellmunt recomana cinc peces que no fan per llegir de qualsevol manera. Els seus autors son: Daniel Innerarity, Jürgen Habermas, Pau Luque, Nicolas Leron i Marcos Reguera. A “Blog”, la politòloga Ástrid Barrio proposa al govern Torra que torni a “fer política” com si res hagués passat: participar al Consejo de Política Fiscal y Financiera, i “proposar una reforma constitucional per mirar, entre d’altres coses, que hi tingui cabuda el referèndum, un cop s’han fet palesos el risc i la futilitat de fer-lo de manera unilateral”. I tot plegat sense el DeLorean.

Els promotors

Al consell editorial, a més de Bassets, hi figuren Astrid Barrio, professora de Ciència Política de la Universitat de València i analista d’Agenda Pública; Rafael Jorba, ex cap d’opinió de La Vanguardia, autor de La mirada del otro. Manifiesto por la alteridad i Catalanisme o nacionalisme. Proposta d’una nova laïcitat; Fèlix Riera, editor, exdirector de Catalunya Ràdio i de l’Institut d’empreses culturals, director editorial de Grup 62 i autor de Just abans del salt endavant; Xavier Roig, periodista, consultor en comunicació, i cap de gabinet de l’alcalde Pasqual Maragall; Rosa Massagué, periodista d’El Periódico de sempre, corresponsal a Londres i Roma, i autora de El legado político de Blair; Leopoldo Gay, professor a l’escola d’administració i direcció d’empreses de l’Institut Químic de Sarrià; Jaume Bellmunt, llicenciat en Història, promotor de “Taller de Política” i coautor de Pasqual Maragall. Pensament i acció; i Guillermo Basso, consultor en comunicació, exdirector del Centre Cultural Español de Miami.

Aquestes biografies escarides difícilment expliquen bé el caràcter i la trajectòria d’aquests noms. Tots són gent que pensa, això sí: gairebé tots han publicat llibres, papers i articles sobre la situació política catalana, entre altres arguments. Per fer-ho curt i en to neutral, podrien definir-se com a catalans constitucionalistes. Ells s’estimen més anomenar-se "catalanistes".

Arriscant una descripció sumària, menys eclèctica, són una representació de l’unionisme local incòmode amb l’essencialisme espanyolista, malgrat hi hagin anat de tronc aquests anys del procés, segurament perquè el seu malestar amb l’independentisme és més intens. L’origen del malestar és diferent en cada cas, encara que la majoria d'aquests promotors prové de l’entorn progre no-nacionalista –antipujolista, si vols– dels anys 80 i 90. Del que llavors era el maragallisme amb vetes de tarradellisme. La portada de la revista anuncia una entrevista a Josep Maria Bricall, exsecretari general de la presidència i exconseller de Governació de Josep Tarradellas, i exdiputat al Parlament pel PSC, entre altres coses. Si volien enviar un missatge, enhorabona: s'ha sentit de molt lluny.

Salutacions cordials

Els noms dels coneguts que han saludat públicament la revista, —els primers Crónica Global, la filial catalana de El Español— deixen entreveure a qui acontenta la iniciativa de política & prosa. Potser traçant la línia que uneix aquests punts apareix el perfil de la seva comunitat. Cadascú ho sabrà veure:

La revista està editada per una Societat Limitada de nom Política & Prosa, constituïda el passat 2 d'agost amb un capital social de 27.500 euros i una única finalitat: "edició de revistes". Els administradors mancomunats de la cosa són Xavier Roig i Leopoldo Gay.