Els historiadors van batejar com a Pax Romana el llarg període d’estabilitat a l’Imperi Romà entre el final de la República, amb la guerra civil entre qui seria el primer emperador, Octavi, i la glamurosa parella Marc Antoni-Cleòpatra, i la crisi del segle III, avantsala del col·lapse. Des que Oriol Junqueras va tornar a la presidència d’Esquerra Republicana (ERC), en segona volta i després de la desfeta electoral que va fracturar el partit per la meitat, només ha passat un any i no els dos segles que van fer gran l’imperi dels cèsars. Però el cert és que ERC, que va tocar fons amb la severíssima patacada electoral a les eleccions catalanes del 12 de maig del 2024 i l’escàndol de la grotesca campanya B, comença a respirar i fins i tot millora en les enquestes. El replegament dels crítics a Junqueras, tot i que es mantenen focus de conflicte com el de Barcelona, ha contribuït a pacificar les estructures de la formació.
Junqueras va recuperar el control orgànic d’ERC després de dimitir per anunciar que tornaria si així ho aprovaven els militants en la duríssima ressaca de les eleccions del 12-M. Encara molts els pregunten a ERC per què va avançar les eleccions el president Pere Aragonès. El resultat va ser un daltabaix sense pal·liatius. ERC va perdre la presidència de la Generalitat, que ostentava per primera vegada des de 1980, i un Govern administrat en solitari, al 100%, arran de la sortida de Junts per Catalunya. Pel camí es va deixar 175.000 vots, passant de 605.000 a 431.000, i va veure reduït el seu grup parlamentari de 33 als actuals 20 diputats. Després d’una consulta interna amb les bases en estat de xoc, va fer president el socialista Salvador Illa en un Parlament on, també per primera vegada, el nacionalisme català, independentista o sobiranista, no hi té la majoria.
El daltabaix electoral es va veure amplificat per l’escàndol dels cartells dels Maragall, producte d’una fosca gestió de l’estratègia de campanya electoral. I, sobretot, per la ruptura del fins aleshores exitós tàndem Oriol Junqueras-Marta Rovira, amb la secretària general, també dimissionària, alineada amb el sector crític articulat per impedir el retorn del líder a la presidència. Rovira va tornar de l’exili de sis anys i mig a Suïssa, un cop arxivada la causa del Tsunami Democràtic, per “acabar la feina que vam començar”. Va pilotar les negociacions per investir president el socialista Salvador Illa. I va fracassar en l’operació per tombar Junqueras aprofitant la seva pròpia marxa, potser en un intent d'emular el mític final de Moby Dick i el capità Ahab. Rovira va tornar a Ginebra, ara en plena llibertat. I Junqueras ha continuat navegant a Catalunya.
El 14 de desembre del 2024, el polític de Sant Vicenç dels Horts es va imposar finalment en una segona volta de les primàries a la presidència i la secretaria general del partit, fent tiquet amb Elisenda Alamany al capdavant de la candidatura Militància Decidim. Va recollir un exigu, però finalment decisiu 52,2% dels vots enfront de la llista Nova Esquerra Nacional, el NEN, liderada per Xavier Godàs i avalada per Rovira i Aragonès, a més de veterans de la vella guàrdia del partit, i que va aconseguir un 42,2%. Junqueras havia estat també el més votat a la primera volta, el 15 de novembre, però no havia assolit el 50% necessari per proclamar-se guanyador: en concret, havia obtingut un 48,3% dels vots, amb la llista de Godàs en segon lloc, amb un 35,3%, i una tercera, la d’Helena Solà, al capdavant de Foc Nou, amb un 12,6%.
El congrés de Martorell
El segon acte del retorn de Junqueras a la sala de màquines d'ERC es va escenificar al congrés de Martorell, el 30è del partit, el 15 de març del 2025. Les votacions de les tres grans ponències van materialitzar l’inici de la Pax Junqueriana amb un suport a la búlgara: la ponència política va rebre un 89,75% de vots a favor; l’estatutària, un 89,25% i l’estratègica, Objectiu 2030, que situa en el 2031, data del centenari de la fundació del partit, la consecució d’una “majoria sòlida i estable per la independència”, un aclaparador 92,3%. També va ser aprovat el denominat informe Tardà, que va atribuir l’autoria de l’esperpèntica campanya B d’accions de falsa bandera per atraure el vot a l’equip de comunicació del partit que dirigia el viceconseller Sergi Sabrià, l’home fort de la comunicació a Palau i a la seu nacional del carrer Calàbria de Barcelona. El sector de Godàs va retirar les esmenes pensades per impedir que Junqueras fos de nou candidat a la Generalitat. Aragonès no va assistir a la cloenda del congrés de Martorell.
Però, fins a quin punt Junqueras ha aconseguit suturar les ferides internes d’Esquerra? El conflicte de la federació de Barcelona, amb la recent dimissió de la meitat de la permanent per desacords amb la presidenta de la federació, Creu Camacho, permet visualitzar bé com ha evolucionat la trencadissa interna. Camacho, que era la candidata dels crítics i que es va imposar a la junquerista Eva Baró, és ara qüestionada per una part dels que li van donar suport pel fet que, segons expliquen fonts del partit, ha assumit des de la discrepància el lideratge de Junqueras. Els díscols haurien intentat curtcircuitar la celebració de les primàries per elegir candidat a l’alcaldia de Barcelona. Ara com ara, només s’hi ha proposat la secretària general, Elisenda Alamany.
Lluís Salvadó, el puntal de Junqueras
La victòria final de Junqueras a les primàries de fa un any i el desballestament de l’aparell rovirista al partit ha tingut en la figura de Lluís Salvadó un artífex decisiu. El rapitenc, home clau a ERC en els últims 20 anys, expresident del Port de Barcelona, i ex alt càrrec de Junqueras a Economia durant el govern del procés, pel qual va ser processat, també ha tornat a la rebotiga del partit, on exerceix com a puntal orgànic i polític de Junqueras. Salvadó ocupa el càrrec de director general d’ERC, amb responsabilitats gerencials i financeres, però també polítiques. No debades és el plenipotenciari de Junqueras en la negociació amb el PSOE i els ministeris del govern Sánchez. A la vegada, i al costat del mateix Junqueras, ostenta la interlocució a Catalunya amb el president Salvador Illa. Després de ser nomenat amb Junqueras de nou a la presidència del partit, Salvadó va expulsar l’exresponsable de compliment intern, Xavier Mombiela, autor d’un primer informe intern sobre els cartells dels Maragall tancat en fals.
Al Parlament, Junqueras ha mantingut a la presidència del grup republicà Josep Maria Jové, un altre veterà i ex alt càrrec d’Economia processat per l’1-O al TSJC, com el mateix Salvadó, amb qui feia tàndem. En la guerra interna de fa un any, Jové, va fer costat als roviristes. Una altra històrica, la incombustible Ester Capella, exconsellera que va donar suport a Junqueras a les primàries, és la portaveu del grup. Entre els càrrecs de màxima confiança de Junqueras al partit, a més d’Elisenda Alamany, hi ha també el secretari general adjunt i diputat al Parlament, Oriol López, i Pau Morales, vicesecretari general d’organització, finances i lluita antirepressiva.
Al grup d’ERC al Congrés dels Diputats, Gabriel Rufián ha continuat exercint un lideratge que els últims temps sembla voler-se projectar molt més enllà d’ERC, amb la proposta d’articular un front de totes les esquerres de l’Estat més enllà del PSOE que no convenç gaire Junqueras. L'exconsellera Teresa Jordà, amb qui Rufián va fer tàndem a la llista de les generals, ha quedat en un segon terme després del seu suport als crítics a Junqueras.
Repunt als baròmetres del CEO
Els últims baròmetres del CEO, el de novembre, que atorga 22-23 diputats a ERC, i el de juliol, que li atribuïa 21-23 consoliden “un petit repunt” respecte de l'ensulsiada de les últimes eleccions al Parlament i “una bona pujada respecte a la guerra civil” desfermada a continuació, resumeixen les fonts. El moviment que hi pugui haver en la minoria de quadres crítics amb la direcció junquerista sembla “encapsulat”, almenys fins a les pròximes eleccions, s'assenyala. Les primeres haurien de ser les municipals de maig del 2027 i les següents les generals espanyoles. El 2028 se celebrarien les eleccions al Parlament de Catalunya si Salvador Illa esgota la legislatura. Aquest és el calendari oficial, si bé, la imprevisibilitat de l’escenari madrileny, amb un Pedro Sánchez assetjat pels escàndols del seu entorn més proper, polític i familiar, no permet descartar res.
Un ull a Madrid i l’altre a Waterloo
De l’escenari madrileny despèn que es pugui complir la previsió de tancar l’acord sobre el nou model de finançament amb el PSOE els primers mesos de l’any que ve. Hi ha sintonia amb el president Salvador Illa i el PSC sobre la necessitat que l’acord, més enllà dels 20.000 milions que el PSOE està disposat a injectar a tot el sistema, inclogui també un gran avenç en la qüestió de la recaptació. La clau de la caixa. I això, la vicepresidenta i ministra d’Hisenda i candidata a Andalusia, María Jesús Montero, no ho té tan clar. Tampoc les eleccions autonòmiques d’Extremadura del pròxim 21 de desembre ajuden a fer avançar les converses.
Junqueras dedica 4 o 5 dies de la setmana a “fer territori” per continuar sargint el partit i "aterrar" l'estratègia. La Pax Junqueriana no es fa sola. A la vegada, el president d'ERC, manté un ull a Madrid... i un altre a Waterloo, amb el retorn de Carles Puigdemont com a escenari a curt termini. La previsió d’ERC és que el president a l'exili quedi definitivament amnistiat pel Tribunal Constitucional i el Tribunal de Justícia de la Unió Europea durant els primers mesos del 2026. I Junqueras, igualment acusat de malversació pels jutges rebels del Suprem, també.