A Catalunya hi ha una sensació de malestar molt estesa arreu. Les múltiples crisis dels últims anys han deixat una profunda marca. Ara bé, fa temps que penso que tenim dos grans reptes de país que expliquen precisament com hem arribat aquí i en parlem més aviat poc. Sovint queden oblidats en una esfera pública plena de soroll, polèmiques sense recorregut i altres temes potser més mediàtics.

Malgrat això, són, conjuntament amb el dèficit fiscal i la manca d’inversió estructural en les infraestructures del país, el que explica els problemes que tenim avui per ser un país de primera. Aquests dos mals que limiten el benestar i la competitivitat, aquestes càrregues que no ens deixen enlairar, són un model econòmic basat en la precarització del treball i un desequilibri territorial que ens fa petits.

El primer: ens hem fet nostre el model econòmic espanyol que basa el creixement a aportar més treballadors al sistema, i no pas en la productivitat. És un model de creixement que ens empobreix, perquè només n'enriqueix uns quants i hipoteca el futur del país a llocs de treball precaris en sectors amb poc valor afegit. Em refereixo a l'aposta exclusiva pel turisme massiu, la restauració franquiciada, les càrnies o la distribució low cost.

I ho vam veure durant la bombolla immobiliària: sempre que seguim el model econòmic imperant a Espanya ens va malament. Són models basats en pelotazos o de captura del que és públic per part dels privats. En canvi, quan històricament hem apostat per altres sectors, en els quals som pioners i que connecten amb la nostra tradició industrial i emprenedora, ens ha anat millor. La solució és clara: abandonar aquest model espanyol i trobar el nostre, basat en més indústria, més tecnologia, més exportació, més investigació i sectors més competitius.

Tenim un model econòmic basat en la precarització del treball i un desequilibri territorial que ens fa petits

El segon repte és el desequilibri territorial. I aquest és molt fàcil de veure amb una imatge: avui tenim la major part del país concentrada entre l'AP7 i el mar. Només en aquesta franja hi viuen el 75% dels catalans i de les catalanes. En canvi, en el 90% del territori, només hi trobem el 9% de la població. Creix la densitat de població al voltant de Barcelona, mentre que es va abandonant la resta del país, que va perdent població i també serveis i oportunitats laborals.

I és clar, això té moltes derivades perquè és un peix que es mossega la cua: si cada vegada hi ha menys població, hi ha menys connexions, menys serveis i menys inversió. I per culpa de tot això, es va despoblant encara més, fins a arribar a la situació actual. Estarem d’acord que el dinamisme del país no es pot concentrar en només el 5% del territori. Per tant, ser un país competitiu implica reequilibrar Catalunya. 

És evident que al voltant de Barcelona sempre hi ha hagut la major part de la població. Ara bé, el país també comptava amb una xarxa de ciutats que l’articulaven i el feien més fort. Manresa, Olot, Berga, Vilafranca, Vic, el Vendrell, Salt, Blanes, Figueres, Tortosa, Igualada, la Seu d'Urgell, Reus, Puigcerdà, Ripoll, i tantes altres. Avui, les ciutats mitjanes són les víctimes principals de les múltiples crisis que hem patit en els darrers anys, i de la intensitat dels canvis a la nostra societat.

A banda, hem tingut, durant anys, una Barcelona que vivia d’esquena al país i desconnectada. La capital del país no ha jugat el paper que li tocava, col·laborant amb la resta de ciutats del país. I a això s’hi suma que, des dels anys vuitanta, s’ha copiat el model de capitalitat a les capitals de província, concentrant-hi tots els serveis, llocs de treball de l'Administració i inversions. El resultat és el reforçament de les tres capitals de demarcació i haver deixat a la intempèrie la resta de ciutats mitjanes, amb grans desequilibris d'oportunitats i de renda.

Avui, la majoria de ciutats mitjanes del país, sobretot aquelles que no estan situades al voltant de Barcelona, tenen una estructura econòmica més dèbil que fa unes dècades: amb una oferta laboral precària, poca oferta pública de llocs de treball, sense inversions estratègiques i amb un transport públic deficient. Si les ciutats mitjanes són les perdedores d’un canvi d’època, han de ser la gran aposta per suturar ferides i fer un país més fort.

La pèrdua d'oportunitats, fruit del desequilibri territorial al país, s'ha traduït en frustració, malestar i distanciament de la política. Ho hem vist a tot Europa. Quan un país es trenca, concentra la riquesa i les oportunitats laborals a les grans ciutats i condemna les perifèries a la decadència; apareixen els monstres. I en el nostre país passarà el mateix. Per això és al voltant de les ciutats mitjanes d'interior on pugen més els partits més reaccionaris.

Si les ciutats mitjanes són les perdedores d’un canvi d’època, han de ser la gran aposta per suturar ferides i fer un país més fort

Si a curt termini la possibilitat de construir un país nou o un salt en termes nacionals no pot canalitzar part del malestar, la frustració del que coneixíem com la classe mitjana i treballadora i la sensació que la seva identitat està amenaçada —fruit d’anys de molts canvis— s’acaba abraçant amb el greuge i la por, i es projecta cap als més febles.

Per tot això, és urgent revertir aquesta situació. I això implica resoldre el repte del transport públic i articular l’esquelet de la nació. Implica descentralitzar llocs de treball públic, serveis i institucions. Implica garantir serveis de qualitat i atraure inversions industrials i tecnològiques. Les ciutats mitjanes i les capitals de comarca han d'estar al centre del nostre projecte de país. Perquè el futur no s’imagini des del pessimisme, sense cap més horitzó que la precarietat i la desesperança.

Hem d'aspirar a un país viu, fort i en xarxa que estigui profundament orgullós de tenir una gran capital com Barcelona, però que garanteixi també oportunitats per a tothom arreu del territori. Una Catalunya que es reconegui a si mateixa i es torni a agradar exigeix, de ben segur, potenciar el nervi de la nació: les ciutats mitjanes.

Elisenda Alamany és secretària general d'Esquerra Republicana de Catalunya