En ple embat de l'espanyolisme més ranci al model d'immersió lingüística vigent a Catalunya, El Nacional conversa amb el filòleg i traductor Pau Vidal (Barcelona, 1967). Conegut per fer els mots encreuats de l'edició catalana d'El País i també per traduir l'obra del sicilià Andrea Camilleri al català, Vidal és un lletraferit rebel. Impulsor del manifest Koiné, defensa que el català ha de ser l'única llengua oficial a Catalunya i que la immersió s'ha quedat curta. "Més del 50% dels ciutadans no parla mai en català. Has vist algun titular així?". Amb aquesta fredor Vidal analitza, sense embuts, la situació del català i demana als polítics que siguin valents.         

El debat sobre el model lingüístic s'ha reobert amb el pacte d'investidura entre PP i C's. Aposten per suprimir la immersió i imposar un model d'ensenyament trilingüe, amb tres llengües vehiculars: català, castellà i anglès. Quina lectura en fa?

No en faig cap. Se m’escapa el riure i prou. És l’expressió màxima del fet que per a ells, la llengua té un ús instrumental. Des d’un punt de vista acadèmic i educatiu, això no s’aguanta per enlloc. Ja s'ha experimentat amb aquest model. Casualment a les Illes i al País Valencià, i ja sabem com va acabar. Va generar el rebuig de la comunitat educativa. Sincerament, jo crec que no n’hauríem ni de parlar.

Els que més enreden parlant de bilingüisme i trilingüisme són els que més militen en el monolingüisme

Només un apunt més. Un diputat de C’s a Madrid defensava aquesta setmana que el trilingüisme és el millor model "perquè és el que s’aplica a les escoles d’elit privades..."

Això diu més del diputat en si, que del trilingüisme. El que és irònic és que vingui d’allà perquè, els que més ens poden enredar parlant de bilingüisme i trilingüisme, són els que més militen en el monolingüisme. Se'ls veu el llautó.

El fet que s’ataqui el model d’immersió lingüística, ha fet que la santifiquem?

Llegia un article aquesta setmana d’un pensador que deia que amb aquesta història del Born i el monument, s’havia acabat santificant l’homenatge als caiguts. Amb la immersió ha passat una cosa semblant. Paradoxalment, tant els defensors com els enemics, la contemplen com un èxit rotund. Com si hagués funcionat com el que ens han venut que és: un túnel de rentat.

Què vol dir?

Tu agafes un vailet, el cardes pel túnel de la immersió i et surt un catalanoparlant. Això, les enquestes demostren que no és veritat i la realitat quotidiana també. Per escriure “El bilingüisme mata”, vaig fer molt treball de camp. I els resultats de la immersió estan molt lluny de l’èxit que es pretén. La immersió no és en absolut una màquina de fabricar catalanoparlants. Però el curiós és que, tant defensors com crítics, parteixen de la premissa que la immersió funciona a la perfecció. La veritat és que no és així.

Del percentatge que la llei obligava a fer en català a les aules, se'n fa la meitat

En què no ha funcionat, què li ha faltat a la immersió per ser un model d’èxit?    

Dues coses, una interna i una externa. La interna és, teòricament, la més fàcil de solucionar. No s’ha complert el percentatge d'hores lectives en català que la llei de normalització establia. Per què? Doncs perquè hi havia un determinat nombre de professors que no estaven preparats per fer-ho i una altra part de professorat que no volia. Aquests van escenificar una mena d’oposició interna, com després es va evidenciar amb el manifest dels 2.300 -signat per Jiménez Losantos i que denunciava la política lingüística de la Generalitat- que estava ple de professors d’institut. I han continuat exercint en castellà. El fet és que no ho hem volgut veure o ho hem volgut amagar, perquè fa lleig, no ens agrada, pot ser potencialment una espiral de conflicte... Però la realitat és que del percentatge que la llei obligava a fer en català, s’ha complert la meitat. Aquest és el problema intern.

Pobreta immersió, li hem carregat tots els esforços de la normalització

I l'extern?

L’extern és que, pobreta immersió, li hem carregat tots els esforços de la normalització.  És a dir, hem donat per fet que, portant la canalla a escola perquè aprengués català, en tindríem prou per fabricar un país de catalanoparlants, i això no és veritat.

La immersió necessitava alguna cosa més que no hem sabut donar

Per què?

Perquè en teoria aquests nens han de saber el català i estan en disposició de fer servir les dues llengües. Però, a l’hora de la veritat, com que ningú els ho demana o exigeix, no ho fan. No ho demanes com a client al centre comercial, ni com a cap d’un establiment als treballadors... Conclusió: la immersió necessitava alguna cosa més que no hem sabut donar. D’aquí aquest percentatge que oscil·la entre el 25 i el 30% de presumptes catalanoparlants, que declaren saber parlar català, però que no exerceixen mai.  És a dir, que viuen exclusivament en castellà.

 El Govern ha maquillat la realitat per amagar el que estava passant

Les enquestes ens fan creure que el català té una salut de ferro?

Aquesta és la gran enganyifa de la normalització lingüística. La ciència enquestaire de Catalunya s’ha convertit en la millor experta en maquillar les enquestes fins a fer-nos dir el contrari del que volen dir. Amb les mateixes enquestes es fan estudis i s’extreuen conclusions totalment contràries. En qualsevol cas, el que tothom sap, i no és cap secret, és que el Govern i, en concret, des de Política Lingüística, s'ha maquillat la realitat per amagar el que estava passant. L’enquesta d'ús del català del 2014 ens diu que tenim un 20% de ciutadans incapaç d’expressar-se en català; que és monolingüe castellà forçós. Un 25% de monolingüe castellà per voluntat pròpia. Per exemple, en Tamudo, a qui ningú li ha sentit dir mai ni mitja paraula en català. Aquests col·lectius, junts, superen el 50%. Més del 50% de la població no parla mai en català. Has vist algun titular així?

Han venut la fal·làcia que amb un govern autònom, més o menys, ho podríem trampejar

Als estaments que tenen responsabilitats en la matèria, per què els costa tant qüestionar la immersió o fer un discurs crític?

Diria que té a veure amb l’essència de la política. D’una banda és reconèixer el fracàs, que no ho estem fent bé. Però immediatament també ho has de matisar i dir que no ho fas bé perquè no pots. Perquè no podem legislar i només podem fer pegats. Però això, que és així, hauria de servir als polítics per admetre que això no ho arreglarem mai perquè no tenim capacitat de legislar. En canvi, tots els governs de Convergència i els de després s’entesten a presentar el que fem nosaltres com a collonut. Han venut la fal·làcia que amb un govern autònom, més o menys, ho podríem trampejar.

Més del 50% de la població no parla mai en català. Has vist algun titular així?

Per on passa la solució?

Des d’un punt de vista de dinàmica de les llengües, les úniques experiències que tenim són les que han estat realitzades. Lògicament el que no s’ha vist és ciència ficció. Per això el debat sobre les llengües cooficials és irreal perquè en realitat no sabem què passarà.

Tenim un enemic que és molt cafre. A l’essència de la mentalitat castellana hi ha l’hegemonisme

El que sí que sabem és el que passa...

Sí, i és que ara mateix hi ha dos grans corrents en els quals estem implicats. La mundialització, que fa que totes les dimensions grosses, s’imposin a les petites. També les lingüístiques. L’altra és que, a diferència d’altres països amb problemes d’aquesta mena, nosaltres tenim un enemic que és molt cafre. A l’essència de la mentalitat castellana hi ha l’hegemonisme; l’hegemonisme és jo m’imposo i imposo el que és meu.

I com ens en sortim?

L’única sortida és que si volem que el català sobrevisqui com a llengua de comunicació d’una comunitat, ha de ser preponderant. Ha de complir totes les funcions que compleix qualsevol llengua preponderant a un territori: l'alemany a Alemanya... Però aquesta idea d’un presumpte equilibri de dos no funciona i aquí s’ha vist més clarament que mai.

Per tant, tindria cap sentit tenir un Estat propi si el català no és l’única llengua oficial?

L’Estat propi, per a què el volem? Jo personalment no vull un Estat que no em doni la possibilitat de preservar la identitat. Per què el volem si no? Pleguem i acabarem de patir abans. Jo no en tinc prou amb aquests 2.300 euros l’any que diuen que els catalans ens estalviarem quan siguem independents. Jo vull poder viure la meva normalitat quotidiana amb els mateixos recursos i instruments, simplement, no haver de pensar en la llengua. I que no hi hagi cap conflicte potencial més enllà.

A les Illes i al País Valencià, la diglòssia ha funcionat com una mena de preservatiu lingüístic

Com s’explica que l’índex de contaminació del català a Catalunya sigui més alt que a territoris, com les Illes i el País Valencià, on hi ha hagut més hostilitat oficial vers la llengua?

Això és una paradoxa curiosa. Té a veure amb la diglòssia; aquell fenomen pel qual, en cas de contacte de llengües, a una se li reserven les funcions altes (les públiques, de representació i oficials) i a l’altra les baixes (la col·loquial i familiar). Paradoxalment, a les Illes i al País Valencià, la diglòssia ha funcionat com una mena de preservatiu lingüístic. Evitant el contacte i la promiscuïtat que hi ha hagut aquí a Catalunya, curiosament, tant el català de les Illes com el valencià s’han preservat molt més genuïns que no pas el català de Catalunya. Però és curiós que s’hagi produït aquest fenomen i que costi veure-ho des de Catalunya.

Per què?

Com sempre, ens mirem el melic, com si la resta no existís... és el que passa quan van a les Illes i diuen que als mallorquins no se’ls entén perquè parlen molt tancat. Potser ets tu que ets tan tancat que no els entens! Això demostra que la penetració d’estructures d’un altre codi és tan imperceptible que no te n’adones i quan te’n vols adonar, ja estàs parlant un altre idioma. En canvi, al País Valencià i les Illes, si la situació no canvia, esperem que sí, el català morirà més genuí. Molt més pur perquè s’ha contaminat menys.

 El 'catanyol' s’està allargant tant en el temps que s’està convertint en una agonia

Què és millor: quantitat o qualitat? Què prefereix: que es parli més o que es parli millor?

Aquest és un dilema terrible. Jo no puc deixar de mirar-m’ho com a indígena però si t’ho mires com un que ve de fora és diferent. En aquest cas, el dilema no té sentit: que el parlin, com puguin, però que el parlin. Però és veritat que això que està passant amb el català del Principat -que s’està convertint en catanyol, com deia en Quim Monzó- s’està allargant tant en el temps que s’està convertint en una agonia.

Els mitjans s'hi haurien d’esforçar més

Parlarem encara pitjor el català en la propera dècada?

Sí, indiscutiblement. Mentre hi hagi aquest equilibri de forces amb el castellà que és de 'molt' contra 'un'... la descompensació és tan brutal que la contaminació és unidireccional. A més, la comunicació és constant, per tant, el ritme de contaminació també. Si em preguntes quan morirà el català no t’ho sé dir. Però que, d’aquí a deu anys, estarà més degradat del que està ara, segur.

I quin paper juguen els mitjans de comunicació?

Jo m’esgarrifo molt. D’una banda, són causants involuntaris. Però tenint en compte que el mitjà fa molt de temps que sap el paper que juga, s’agrairia que hi donéssim una mica més d’importància. Ningú acceptaria que el presentador del Telenotícies sortís amb la corbata rebregada. Els mitjans creen escola. N’hi ha prou amb un dia de TV3 perquè tots els nens pronunciïn correctament el nom del poble de l’últim fitxatge del Barça. D’això TV3 n’ha de ser conscient i no pot fer com si res. Per tant, s'hi haurien d’esforçar més.

Estaria bé que en assumptes cabdals, com la llengua, la classe política fos més valenta

Podries ser considerat un punky de la llengua. En referència al manifest Koiné, se senten orfes políticament?

Et diria que sí però jo tinc molt poca confiança en la política. Ara, és veritat que estaria bé que en assumptes cabdals, com aquest de la llengua, la classe política fos més valenta. Em sap greu ser derrotista però, sincerament, la classe política no està donant gaires mostres perquè hi confiem.

 Lingüísticament, no som un sol poble

Com creus que podríem revertir aquesta situació?

De fet hi ha un efecte cabdal, que és el lligam que hi ha entre llengua i identitat. És molt delicat i arran del manifest Koiné es va posar sobre la taula, malgrat que se’l va titllar d’inoportú, perquè trepitja l’ull de poll, és un conflicte potencial... però és veritat que la llengua és un element molt lligat a la identitat i és la prova que és un aspecte important per a tothom. Ningú està disposat a renunciar a la seva llengua a canvi d’alguna altra cosa. En aquesta qüestió s’ha d’anar amb peus de plom i ser molt delicat. Però també és veritat que el manifest ha servit per treure a la llum l’últim gran tabú d’aquesta societat.

Hi ha segones i terceres generacions de fills de l’emigració que viuen com si estiguessin a Jerez de los Caballeros

Quin tabú?

El de la immigració espanyola. Això no ho dic jo, ho diuen també membres de Súmate, per exemple. Però hem aconseguit que amb aquesta manera de fer veure que no es veiés el conflicte, s’ha vist que lingüísticament no som un sol poble. Hi ha dos pobles: un col·lectiu d’adscripció catalana, una part que és híbrida, i una part que és d’adscripció espanyola i que disfruten amb La Roja i miren Tele5. No passa res, però ho hem de saber. El que no podem fer és amagar-ho. Jo crec que amb el manifest es va esquerdar la porta que pot obrir aquest debat. Reconeguem-ho, hi ha segones i terceres generacions de fills de l’emigració que viuen com si estiguessin a Jerez de los Caballeros. Si volem afrontar el que sigui, això no ho podem amagar. Com a mínim s’ha de dir perquè si no crearem una cosa que no funcionarà. És com si vols una rentadora i et venen una liquadora. Collons, vas posant la roba i no liqua!?!. Ens trobarem amb això.