El recorregut vital de Magda Oranich (Barcelona, 1945) és una successió de combats que donen títol al seu llibre de memòries, Totes les batalles. La veu d'aquesta advocada i activista ressona inconfusible en cadascun dels capítols amb què fa repàs de la lluita antifranquista, la defensa dels presos polítics, el combat contra les penes de mort, l'activisme per la igualtat de les dones, pels drets dels animals... La d'Oranich és una vida marcada per la defensa dels drets humans, però també pel compromís polític, per l'exercici del dret com a vocació, per la passió pel Barça i per la imprescindible presència de família i amics. En una entrevista amb ElNacional.cat, l'advocada fa repàs dels records d'alguns d'aquells episodis, des de la foscor de la dictadura fins a la regressió que va comportar la repressió del procés, però també aborda el ressorgiment de l'extrema dreta i la banalització entre els joves del dolor que va representar el franquisme.

Jo de molt jove vaig veure la tortura de prop i això em va marcar molt, la lluita pels drets humans

Dedica una part important del llibre a parlar de la lluita antifranquista, els empresonaments indiscriminats, les tortures... A vostè mateixa la van empresonar el 1973, després de participar en una reunió de l'Assemblea de Catalunya. Explica moments realment molt durs de la lluita antifranquista com les darreres execucions...
La dictadura és això. Van ser anys durs. I el final del franquisme va ser un moment duríssim: l’execució de Salvador Puig Antich i les 5 execucions del 27 de setembre. Feia anys que no executaven tant. Franco va començar amb sang i ja va acabar amb sang. Jo, des de molt jove, vaig veure la tortura de prop i això em va marcar molt, la lluita pels drets, pels drets humans.

La va marcar a vostè i a tota una generació. Al final del llibre diu que vol parlar en nom d'aquesta generació que ara s'extingeix. Els estàs reivindicant? 
A vegades dic que vam tenir mala sort d’haver de viure l'adolescència i part important de la joventut amb dictadura. Però, per altra banda, hem tingut el privilegi de veure el canvi. Potser, per això, valorem més la democràcia, després de veure com a poc a poc anaven caient les lleis franquistes i hi havia una democràcia. Amb tots els seus defectes, però no deixa de ser una democràcia. Això ha sigut un privilegi.

Podien detenir-te quan volien. La policia no havia de donar explicacions a ningú, era una policia especialitzada, la Brigada Político Social

En canvi, ara hi ha unes generacions que potser no són conscients del que va representar aquella dictadura. En el llibre diu que “cal explicar-los que durant la dictadura podies anar a la presó simplement per les teves idees, per haver participat en una assemblea o fins i tot per la teva orientació sexual, i que a les comissaries s'hi torturava i que hi havia pena de mort”. S'ha oblidat massa ràpid tot això?
Era així, podien detenir-te quan volien. La policia no havia de donar explicacions a ningú, era una policia especialitzada, la Brigada Político Social. I, després, les tortures i la pena de mort. La dictadura no era només que no et podies manifestar, que no podies estar en un partit polític, sinó que a vegades entrava a la vida diària, sobretot de les dones, que necessitaven permís del marit per fer una cosa o l'altra. O, per exemple, l'homosexualitat. Jo havia anat a veure homosexuals a la presó, empresonats en virtut de la llei de peligrosidad social, que abans se’n deia de vagos y maleantes. Entraven a la vida privada de les persones. Molt.

En canvi, al final del llibre recull dades d'una enquesta segons la qual només 4 de cada 10 joves veuen preferible la democràcia com a sistema. Alguna cosa s'ha fet malament perquè hi hagi ara aquesta valoració?
Alguna cosa s'ha fet malament. Potser no s'explica prou tot el que havia sigut la dictadura. La gent no en parlava gaire, la gent tenia por. Els darrers anys ja no, però la gent tenia por. Ho van passar tan malament, perquè una guerra és horrorosa, però una guerra civil encara és més dura. I la gent tenia tanta por de tornar a allò... Què hem fet malament? Doncs potser no ho hem explicat prou. Jo estic molt preocupada. 

I què en pensa quan sent aquestes reflexions de gent jove, vostè que ha vist empresonaments, tortures i execucions, que ha estat a la presó per haver participat en una reunió?
Bé, és clar, t'horroritzes. Però, també, la gent s'horroritza quan explico que jo vaig ser a la presó, i que mentre estava empresonada va morir el meu pare, i que això ho porto dins. Amb el franquisme anàvem a la presó per això, per una reunió clandestina. Mercè Rodoreda sempre deia: "I pensar que jo haig d'estar aquí a l'exili només que per haver sigut professora de català". Això fa pensar molt, la de gent que va estar detinguda, fins i tot afusellada, i a l'exili només perquè parlava en català. Jo tinc dues carreres i mai no havia pogut estudiar en català. A l'escola parlar català estava castigat. I les noies, quina formació teníem? Les labors domèstiques, ens feien formación del espíritu nacional... I ens n'hem sortit i hem participat en la lluita antifranquista, i a la Transició, que no crec que fos tan dolenta com deien.

Les que vam guanyar més amb la democràcia vam ser les dones, perquè veníem de sota zero

Sobre la Transició, explica en el llibre que l’oposició democràtica volia una ruptura, però que el final va arribar lentament i moltes vegades de mans de persones del règim que eren els que ho conduïen, i que això ha provocat que hagi quedat molts reductes del franquisme.
N'han quedat, però, a poc a poc, la Transició es va anar fent, la ruptura es va anar fent, amb canvis de lleis que eren una autèntica ruptura. Les que vam guanyar més amb la democràcia vam ser les dones, perquè veníem de sota zero. I va canviar completament, no al primer moment, a poc a poc, a poc a poc.

Un pare, fins que la noia complia 23 anys, podia perdonar un violador. El pare de la noia. I jo m'havia trobat que, clar, violadors rics pagaven

Al llibre parla d'àmbits com l'alta judicatura, en què assegura que la democràcia encara no ha arribat...
No, però, en canvi, hi ha hagut èpoques que al Tribunal Suprem hi ha hagut magistrats molt més progressistes que els que hi ha ara, com [José Antonio] Martín Pallín. Martín Pallín em va ajudar molt quan jo vaig acusar violadors, entre els quals, el violador d'Eixample. La violació vaginal era violació, però la violació anal no. El violador d'Eixample tenia condemna de 20 anys i un dia per cada violació vaginal, i de les violacions anals, dos o tres mesos. Perquè tot era l'honor. I clar, per un lloc hi ha honor i per l'altre no n'hi ha, per fer una idea del que era aquella mentalitat que se'ns fa molt difícil entendre-la ara. Això passava en moltes lleis, però la legislació penal ha canviat completament. Un pare, fins que la noia complia 23 anys, podia perdonar un violador. El pare de la noia. I jo m'havia trobat que, clar, violadors rics pagaven.

Podien treure-li els nens a una dona si el tenia sense estar casada; els pares no casats no podien posar el seu nom als nens i el jutge s'inventava el nom

Al llibre parla del Patronato de la protección de la mujer...
Allò era un lloc de tortura brutal, però brutal, amb cel·les de càstig. I moltes les portaven els mateixos pares de famílies franquistes, perquè eren les caigudes els hi deien. Era com un centre sanitari i parien allà. No sé si de qualsevol manera o no, parien allà. I llavors les criatures, mira quina casualitat, que es morien quasi totes. I després hem sabut que traficaven amb criatures. Traficaven amb nens davant dels nostres nassos i no ens en vam acabar d'assabentar. Hi ha mares que van estar ingressades en aquest centre que encara busquen. Però és que llavors podien treure-li els nens a una dona si el tenia sense estar casada. I els pares no podien posar el nom als nens si no estaven casats. I a aquests nens els hi posaven un altre nom, els inscrivien amb el nom que el jutge s'havia d'inventar. La majoria, de les Pàgines Grogues.

De les guies de telèfons?
Les Pàgines Grogues de la Telefònica, perquè havia de ser un nom comú. No com abans, que posaven noms com Expósito i tal. Però quan aquests nens els anaven a apuntar a escola, algunes no els havien admès. Que no es diuen com vostès, que vostès no estan casats, que vostès...? Jo havia vist pares desesperats per aquest tema. Vam tenir un jutge molt, molt bo de registre civil, el Josep Peré Raluy, que era dels millors jutges, dels més humans que he vist.

De fet, en un dels capítols fa un reconeixement a la feina d'aquest jutge.
És clar. Perquè és que tenia cues de gent allà per apuntar el nen. I preguntava: "Vostès com es diuen?" I apuntava el nom de com es deien, mira si era fàcil, no? Amb aquest jutge vam tenir sort, però era aquí, a Barcelona. A Sabadell, a Terrassa o on fos, hi havia altres jutges, que alguns complien i s'inventaven el nom. Viure en pecado, que en deien, era horrorós.

A vegades dubto i penso, vols dir que no n'hi ha una mica més [de violència contra les dones]? Sobretot la violència extrema potser ha augmentat

En el llibre explica que, en relació amb el tema de les dones, “venim d'un món molt fosc”, però alhora també diu: “Durant molts anys he sostingut que no hi ha més casos de violència de gènere que abans, sinó que ens ho sembla perquè ara es comptabilitzen, però ho començo a dubtar..."
Sí.

"...Abans la submissió de la dona al marit impedia que ella pogués plantar cara, però crec que realment ara hi ha un grau de violència superior."
Jo crec que sí, he estat molts anys, molts anys, i potser encara ho dubto, dient que no és veritat que hi hagués més violència, sinó que les dones ara denuncien, se'n sap, la premsa està molt al cas, les penes són una altra cosa... Però sí que és veritat, i no sé per què m'atreveixo a dir-ho, que de vegades dubto ara, i penso, vols dir que no n'hi ha una mica més? Sobretot la violència extrema potser ha augmentat. Però després mires les xifres i tampoc és veritat, tampoc sabem quantes mortes hi havia abans perquè no es comptabilitzaven.

Així i tot, creu que hi pot haver una reacció d'homes que, davant d'aquestes dones que exigeixen els seus drets, actuen amb violència?
Podria ser que sí, que alguna cosa hi hagi. Ara bé, el grup de la violència de gènere no ve d'aquí, ve d'una violència brutal. El que sí que és positiu és que abans era un problema privat, però ara tenim unes lleis més adequades i tenim sobretot que ha deixat de ser un problema privat el maltractament a les dones i ha passat a ser un problema públic. I això és un avenç.

Soc totalment contrària al vel integral i estic d'acord amb la prohibició als espais públics. És pura opressió. Si venen aquí s'han d'integrar als costums

Què en penses d'un tema que no surt al llibre, però que ara se'n parla molt, que és el burca i el vel integral?
Soc totalment contrària al vel integral. Bé, això jo diria que tots, però jo estic d'acord amb la prohibició als espais públics. Total. No entenc com diuen que és un costum que tenen. És mentida, aquest costum l'han fet els islamistes. Aquest proteccionisme que hi ha, que el Ramadà i deixem un lloc i que degollin el xai... Això m'horroritza. Jo crec que si venen aquí, s'han d'integrar amb els costums. Hi ha coses que aquí no es poden fer i que les rebutgem majoritàriament tota la societat. Estic a favor de la prohibició als espais públics, i més. Això que ho porten perquè volen... També, quan hi va haver la guerra als Estats Units contra l'esclavitud, hi havia esclaus que els van dir "ara sereu lliures", i no volien perquè, pobres, ja era la seva vida; i algunes d'aquestes dones, jo crec que també passa això. Que totes estan encantades és mentida podrida; aquí hi ha casos que, quan els homes surten al carrer, tanquen amb clau la dona en una habitació, i nenes joves que ens venen a veure perquè volen poder fer el mateix que les seves companyes de classe. No és veritat que sigui de sempre; això ha vingut els últims anys i és un problema. Jo estic absolutament en contra, crec que és pura opressió de la dona i punt.

La impotència davant d'una execució, és dur, molt. Quan Txiki va caure a terra, encara es movia, el tret de Gràcia, i em va donar per recollir els casquets de les bales

Realment, el llibre es titula Totes les batalles perquè és una successió de batalles. Quan parla de la lluita antifranquista, hi ha un tema especialment dur, l’afusellament del Txiki. És el pitjor moment que va viure?
Sí, és el pitjor moment. Mira que les tortures i tot això ja era horrorós, però, el pitjor han sigut les execucions. Amb Salvador Puig Antich, abraçades amb les germanes, davant del pati on el van agarrotar. I, després, el Txiki. Ser allà, veure-ho, estar les 12 hores abans amb ell. I, sobretot, la impotència que teníem. Estava decidit i ho sabies; i allà intentant frenar com fos, perquè Franco estava morint; si s'haguessin aconseguit retardar un mes més, ja no hauria passat. I aquesta impotència d'estar present en una execució és dur, molt dur. Quan ell va caure a terra, encara es movia, el tret de Gràcia... i em va donar per recollir els casquets de les bales. Horrorós.

Aquest activisme no es va limitar en el període de la lluita antifranquista, sinó que després va continuar; va ser diputada al Parlament i regidora de Barcelona.
Jo estava al Parlament per l'Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, que vam fer un pacte amb Iniciativa per Catalunya, i vaig ser regidora de l'Ajuntament, com independent amb Xavier Trias, que és una persona de fàcil tracte, intel·ligent, obert, progressista, i jo l'estimo molt, el valoro molt.

De fet, en el llibre reivindica la bona relació que ha mantingut amb persones de diferent orientació política. Diu: “No cal estar tot el dia amb aquelles cares de pomes agres que ara veiem tan sovint. Hi ha gent que es pensa que només pot ser amic de la gent que pensa com tu o de gent del teu partit”. Aquest és un dels problemes que té la política ara?
Un dels problemes del dia a dia, potser sí. Jo sempre he tingut amics de totes les tendències. Sempre explico que Dolors Montserrat, que era diputada del PP —la mare de l'actual dirigent del partit—, ens vam fer molt amigues. Les dues vam tenir càncer de mama, més o menys al mateix temps, i ens va operar el mateix metge. Això lliga molt; a la vida hi ha moltes coses que et fan entendre amb la gent. I continuo tenint amics de tot arreu. Potser de Vox no he arribat perquè no n'he conegut ningú. Però jo reivindicava que la gent que tracta només amb els del seu partit està en un món molt limitat. I, a més, jo m'he trobat gent maca a tot arreu, i gent horrible a tot arreu, inclòs el propi partit.

Què és el que li preocupa més de l'ascens de l'extrema dreta?
Em preocupa tot. El tipus de lleis que poden fer, la llengua, els drets de les dones, els drets dels animals... 

Ha sigut un retrocés molt gran la repressió que hi ha hagut durant el procés. Una democràcia no pot tenir presos polítics

Dedica diferents reflexions al tracte que van rebre els líders independentistes després del procés. “Amb motiu del procés independentista hem vist un retrocés als tribunals”, diu.
Sí del Suprem, concretament, el que va condemnar; i, sobretot, unes presons llarguíssimes. Ha sigut un retrocés molt gran la repressió que hi ha hagut durant el procés, efectivament, i esperem que s'acabi, que encara queda l'amnistia. Una democràcia no pot tenir presos polítics. Perquè la democràcia vol dir que es poden expressar totes les idees, excepte que hi hagi violència; i d'aquesta no n'hi havia en el procés. I, per tant, sí que va haver-hi retrocés. No vol dir a tota la justícia ni a tots els jutjats, ni de bon tros. Jo reivindico la justícia, perquè sense justícia no pot haver-hi democràcia. Jo reivindico el treball dels jutges.

El Constitucional diu que l'amnistia és constitucional; i com pot ser que no l'apliquin? És insòlit. Ara sí que fa dubtar inclús que els que estan a l'exili puguin tornar

De fet, assegura que té molta confiança en els jutges, excepte en els del Suprem.
En general, excepte els que hem vist en aquest tema. Tingues en compte que també hi ha hagut dos vots particulars de les dues dones del tribunal. A les altes instàncies es nota més les postures polítiques. Perquè, fixa-t'hi si és greu: poder executiu dicta una llei d'amnistia; poder legislatiu, vota la majoria absoluta al Congrés de Diputats; i passa al poder judicial, que han d’aplicar les lleis o mirar si no hi hagués alguna cosa inconstitucional; el Constitucional, diu, que és constitucional; i com pot ser que no l'apliquin? És que és insòlit, és que jo no m'imaginava mai que passés això. Ara sí que em fa dubtar inclús que els que estan a l'exili puguin tornar un dia o altre, perquè segueixen i segueixen, però jo crec que estan incomplint la llei, cometent quasi que un delicte; estan absolutament incomplint.

Després de viure el franquisme, en el llibre expliques que no t'ho esperaves que això anés així.
No m'ho esperava, sobretot quan s'ha pronunciat el Constitucional; i l'advocat de la UE o del Tribunal de Drets Humans d'Europa ha dit el mateix que el Constitucional, que no hi ha cap problema i que la UE no han sortit gens perjudicada. Jo no pensava que passés això. Que empresonarien, sí, ho tenia claríssim. Intentar retardar i tenir màxima presó, també. Però és que ara hem superat aquest pas. Ho supera tot, tot, jo és que no m'atrevia a veure aquesta desobediència a la legislació ni en el franquisme. I ha passat, i bé, ara ja hi ha dos vots particulars; esperem la decisió definitiva del Tribunal de Drets Humans d'Europa. I, per tant, un dia o altre això s’ha d’arreglar, perquè no pot ser.