Una reforma de la Constitució exprés o una reforma de la llei de referèndums. Aquestes són les dues possibles solucions per resoldre el conflicte català de forma pactada, i que encara no han estat explorades pel Govern, que proposa l'Institut d'Estudis de l'Autogovern (IEA), un centre d'investigació adscrit al Departament de Presidència que realitza anàlisi teòric i de política comparada no vinculants per l'executiu

En un informe fet públic aquest dimecres, titulat 'Democràcies i referèndums d'independència', l'IEA exposa dues noves possibilitats per aconseguir un referèndum pactat. Per una banda, proposa resoldre el conflicte amb una reforma de la llei espanyola de referèndum. És a dir, introduint una disposició addicional expressament pel cas català dins la Llei espanyola orgànica reguladora de les modalitats de Referèndums (1980)​. Per fer-ho, però, caldria un acord polític previ, que en aquests moments sembla difícil. A més, no tanca la porta al fet que els partits contraris ho puguin dur al Tribunal Constitucional, que ho podria invalidar, fet que la fa poc viable.

Per altra banda, planteja un canvi constitucional que habilités la possibilitat de fer un referèndum, tot i que també planteja una reforma territorial de l'Estat en clau plurinacional. Aquesta reforma també es faria a través d'una disposició addicional. L'informe considera que es podria canalitzar a través del procediment exprés, és a dir, amb l'aprovació dels 3/5 del Congrés. Aquest procediment seria més ràpid que la reforma constitucional completa, ja que requereix la seva aprovació tant al Congrés com el Senat, la dissolució posterior d'ambdues, noves eleccions i ratificació per part de les dues cambres, a més d'un referèndum definitiu. 

Avantatges i inconvenients

A més, l'informe considera que totes dues vies tenen diversos inconvenients. En primer lloc, considera que les vies de reforma plantejades augmenten la dissonància amb el full de ruta de l'1-O, aprofundeixen la divisió de l'independentisme -per les diferents estratègies de cada partit-, i disminueixen les posicions negociadores perquè mostren feblesa política. També consideren que, en el cas de la reforma constitucional, es pot posar en risc l'autogovern, en cas que l'obertura del debat acabés en una recentralització, i que es pot dilatar el temps del procés.

Malgrat tot, l'IEA considera que si no se segueix cap d'aquestes vies, el procés continuarà sense resoldre's, i descarten que la implementació dels resultats de l'1-O sigui una via que solucioni el conflicte, ja que consideren que la repressió fa impossible que compleixi els estàndards internacionals. En aquest sentit, consideren que la reforma constitucional o de la llei de referèndum també té molts avantatges, com el fet que propiciaria un acostament de la legitimitat política a criteris de legalitat, incentivaria les majories més enllà de les forces independentistes i augmentaria la legitimitat davant la comunitat europea i internacional. 

Aquest és el primer informe d'una sèrie de documents que prepara l'IEA per proporcionar elements analítics de recerca sobre com descongelar el conflicte català i fer que l'estratègia del Govern i els partits sigui menys improvisada. El segon informe tractarà les relacions intergovernamentals dels estats plurals (federals i regionals) i quina relació tenen entre els dos nivells de governabilitat. El primer informe serà entregat en els propers dies al president Quim Torra.

De moment, però, totes els intents que el Govern ha fet fins ara per aconseguir un referèndum pactat han fracassat.

Tots els intents frustrats d’un referèndum acordat

El dia de la seva declaració davant del Tribunal Suprem, l’exconseller Josep Rull va aprofitar per enumerar tots els intents que s’han impulsat des de Catalunya per intentar convèncer l’Estat espanyol que s’avingués al referèndum.

Demanar al president espanyol que el convoqui (article 92)

El primer de provar-ho va ser Artur Mas. El juliol de 2013 va emplaçar l’aleshores president, Mariano Rajoy a impulsar el referèndum des de les institucions espanyoles. Segons l’article 92 de la Constitució, “les decisions polítiques d’especial transcendència podran ser sotmeses a referèndum”, que haurà de convocar “el Rei, mitjançant proposta del president del Govern prèviament autoritzada pel Congrés dels Diputats”. Carles Puigdemont ho va tornar a intentar amb idèntic resultat: un no com una casa de pagès.

Transferir les competències de convocar el referèndum a Catalunya (article 150.2)

Instats per una àmplia majoria al Parlament de Catalunya, Jordi Turull, Marta Rovira i Joan Herrera van anar al Congrés a demanar formalment que Catalunya pogués assumir les competències per convocar referèndums, una possibilitat que recull l’article 150.2 de la Constitució. La proposta va ser tombada per 299 vots en contra (PP, PSOE, UPyD, Foro Asturias i UPN), 47 a favor (CiU, ERC, PNB, Amaiur, BNG, Nueva Canaria, Compromís i Geroa Bai) i l’abstenció de Coalició Canària. Aviat en farà cinc anys. Podemos i Ciutadans ni tan sols existien al Congrés.

Lleis de consultes populars refrendàries i no refrendàries

En ple procés de desenvolupament de l’Estatut, l’any 2010 el govern de Montilla va aprovar la llei de consultes populars per la via de referèndum. La llei, això sí, reserva l’exclusiva d’autoritzar els referèndums només a l’Estat. Per mirar de fintar aquest fet i amb la vista posada ja a l’autodeterminació, l’executiu d’Artur Mas va impulsar una versió d’aquella llei, la de consultes populars no refrendàries, consultives i no vinculants. D’aquesta manera s’oferia a l’Estat la possibilitat de permetre el referèndum de manera passiva, simplement no impugnant-ne ni la convocatòria ni els resultats. És conegut que aquesta via tampoc no va arribar a bon port.

Eleccions plebiscitàries

El 27-S de 2015, després d’un 9-N que no va ser vinculant però que sí que va comptar amb una participació massiva, el president Mas va voler ratificar aquells resultats i obtenir un mandat vinculant a través d’unes eleccions que va batejar com a plebiscitàries i en les quals convidava l’electorat a votar independència ‘sí’ o ‘no’. El fet que els comuns no es definissin va truncar aquells plans. El ‘sí’ va guanyar al ‘no’, però no va superar el 50%.