Des que el Brèxit va obtenir el 52% de suports en el referèndum per sortir de la Unió Europea, l'illa no vaga per l'espai sideral. Tampoc ho fa un dels seus territoris amb reivindicacions d'independència, com és Escòcia. L'estratègia internacional del govern espanyol es basava a atiar la por que una Catalunya independent seria expulsada de la UE. Tanmateix, el pragmatisme que caracteritza les institucions comunitàries ha posat en entredit els arguments d'Espanya. La representant escocesa, Nicola Sturgeon, ha estat rebuda aquest dijous a Brussel·les, on ha informat dels plans de reingressar, en cas que el Regne Unit marxi. 

A diferència dels anglesos, el 62% dels ciutadans escocesos van votar a favor de romandre a la UE, decisió que va ser ratificada pel propi parlament nacional. Coneixedor de la situació, el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, ha accedit a entrevistar-se amb Sturgeon. També ho ha fet el president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, que ha assegurat tenir la porta "molt oberta" per rebre la mandatària escocesa. Donald Tusk, president del Consell Europeu, és l'únic que no s'hi reunirà encara considerant que no és el moment adequat.

Però mentre Brussel·les exhibeix predisposició a contemplar el cas d'Escòcia, Espanya s'oposa en rodó a la recepció d'Sturgeon. El president de l'executiu en funcions, Mariano Rajoy, ha aparegut en diaris del continent pel seu enuig durant la cimera. "Jo hi estic radicalment en contra. Els tractats hi estan radicalment en contra. Crec que tothom està radicalment en contra d’això", va dir Rajoy. A parer seu, els contactes que s'estan produint no haurien de tenir efectes pràctics, ja que l'únic actor vàlid per a les interlocucions hauria de ser el país membre, que és el Regne Unit.

Més enllà de preocupacions pel marc legal internacional, la posició de Rajoy té una segona lectura en clau domèstica. El corresponsal del Financial Times a Espanya, Tobias Buck, va assegurar en un tuit que el president en funcions "clarament tenia Catalunya en ment". No és l'únic que ho pensa. Un article publicat aquest dimecres, el diari britànic Independent va atribuir la posició del cap de l'executiu als "afers" interns de l'Estat, com són les reivindicacions basca i catalana d'esdevenir Estats propis. 

Davant la possibilitat que el diàleg fructifiqui, el diari Herald Scotland va revelar la previsió que Espanya vetés l'entrada d'Escòcia a la UE. "Quan el Regne Unit marxi, Escòcia també" van ser les aclaridores paraules de Rajoy durant la cimera europea. Front d'aquest escenari inèdit que s'obre, l'opinió de la premsa anglosaxona coincideix amb la del president Carles Puigdemont. Puigdemont veu en el cas escocès el precedent per a Catalunya i per demanar la futura reincorporació al marge d'Espanya.

Aliats i context

En un moment en què els defensors del projecte d'integració i solidaritat europea necessiten suports per esmorteir la convulsió ocasionada pel Brèxit, Sturgeon s'ha guanyat el seu favor. Davant d'aquest escenari, la posició oficial del govern espanyol sobre atiar la por queda en entredit.

El líder del grup dels liberals europeus (ALDE) i ex primer ministre belga, Guy Verhofstadt, considera que no hi hauria d'haver traves per a la incorporació. "Ens agrada tenir tots els ciutadans als quals els agrada Europa, i seria completament suïcida si la UE digués ‘no’ als que volen venir a la UE. La UE és tan gran, és un projecte tan bo i fantàstic, que seria suïcida no ser empàtic amb els que volen unir-s’hi" va assegurar. Verhofstadt és el president del mateix grup que Ciutadans i Convergència, i així com Albert Rivera, confia en el camí d'integració dels Estats europeus. Tanmateix, a Rivera li emergeix una contradicció: que ell no secunda independències. 

Així les coses, la política de fets a la Unió Europea no és l'excepció, sinó la norma, després que en certes ocasions Brussel·les hagi enfrontat contingències que li han fet bordejar els tractats. És el cas de Kosovo, amb qui la UE va signar l’Acord d’Associació i Estabilització (SAA) per mantenir un seguit d’intercanvis comercials, a més de la retirada gradual d’aranzels en un termini de deu anys. L’objectiu és satisfer les condicions d’una futura adhesió a l'UE, malgrat cinc estats de la Unió no reconeixen la República que es va separar de Sèrbia: Espanya, Eslovàquia, Romania, Xipre i Grècia.

És a dir, que la UE també té una agenda pròpia: Els fins ulteriors s'imposen en el llarg termini i 'sempre sumar' és el mantra que prima a Brussel·les. Això, malgrat posició d'Espanya al respecte, ara qüestionada per l'evidència escocesa i el cas de Catalunya.