L'Estat Espanyol no reconeix processos unilaterals d’independència. Aquesta, però, no sembla una condició inamovible per apropar-se a la Unió Europea (UE). Que li ho diguin a Kosovo. La vicepresidenta de la Comissió, Federica Mogherini, i el comissari de Política de Veïnatge, Johannes Hahn, van signar aquest dimarts a Estrasburg l’Acord d’Associació i Estabilització (SAA) amb la república balcànica, que l’any 2008 va separar-se de Sèrbia. Aquest tracte obrirà el país a un seguit d’intercanvis comercials i a la retirada gradual d’aranzels en un termini de deu anys, amb l’objectiu de satisfer les condicions d’una futura adhesió a l'UE.
Tot això passa malgrat que cinc estats de la Unió no reconeixen Kosovo: Espanya, Eslovàquia, Romania, Xipre i Grècia.
Tractat de Lisboa
És justament esquivar un eventual bloqueig d'aquests o altres països el motiu pel qual el Consell Europeu va pactar el 2013 una signatura entre Kosovo i la UE –que apareixia per primer cop com a personalitat jurídica, tal com ho recull el Tractat de Lisboa– prescindint de la firma dels 28. Llavors es va al·legar que les competències acordades no ho requerien.
El SAA és el mateix tipus d'acord que ja s'havia signat abans entre tots els estats membres i Bòsnia, Albània, Montenegro, Sèrbia i Macedònia. És el primer estadi d’una via diferent del procediment ordinari per a la integració a la UE i està comprès dins l’estratègia comunitària de reforç democràtic i impuls econòmic reservada als Balcans. És cert que l’excepció kosovar no implica una adhesió expressa, però simbolitza l’enginyeria política i jurídica que, en casos extraordinaris d’hipotètica integració (o reintegració), aplica Brussel·les.
Sempre sumar i mai restar. Podria ser el cas d'una Catalunya independent si l'Estat espanyol i d'altres s'hi oposen.
Condicions i escenaris
Després de la victòria del “no” al referèndum escocès, la manca de precedents i referències als tractats sobre processos d’integració similars obre un ventall d’escenaris incerts sobre quina seria la “via catalana” per a l’adhesió a la UE.
Fins al moment, l’actual pertinença a Espanya assegura el compliment del conjunt de capítols temàtics –acquis– que els nous membres han de satisfer per ser acceptats. Ara bé, “extremadament difícil, si no impossible” va titllar en el seu moment l’expresident de la Comissió, José Manuel Durão Barroso, l’acceptació d’una Escòcia que també els garantia, emparat en un possible bloqueig del Regne Unit o Espanya –recordant que la ratificació per part de les institucions europees i els seus països és una altra condició estricta–.
És en el terreny de la discrecionalitat institucional dels estats membres per refusar o acceptar l'hipotètic Estat català en què Catalunya podria tenir les de guanyar. Un informe de la Generalitat va concloure el 2014 que el pes com a contribuent fiscal net, així com una situació geogràfica privilegiada, i els escassos costos “d’absorbir” una estructura ja integrada, ajudarien a decantar la balança a favor d’una adhesió de Catalunya.
Més encara l'afavoririen si els costos d’expulsió o del retard en la reintegració fossin massa elevats pel conjunt d’una Unió amb tendències d’integració creixents, fet que pressionaria així un canvi de decisió del possible Estat contrari –que hauria de cedir, per no fer perillar l’estabilitat del conjunt–, però amb certa reticència pública per no generar incentius negatius vers altres regions.
Clubs fora de la UE
En cas que no es compleixi l’escenari anterior, restar fora de la UE és una opció que no impedeix a certs Estats mantenir un pes rellevant en les seves accions comercials i jurídiques. És el cas de Noruega, membre de l’Associació Europea de Lliure Comerç (EFTA), que manté un acord econòmic d’associació comunitària.
Al seu torn, Catalunya podria estudiar estratègies legals com la de Kosovo, i mantenir acords bilaterals o de cooperació amb la Unió sense caure en un bloqueig, buscant alhora inclusió en altres clubs com l’EFTA.
Tot i així, tant l’adhesió a la UE, com als acords de tipus econòmic que requereixen la ratificació dels 28, no són descartables d’entrada per un Consell que s’ha mostrat flexible en molts casos: integrant l’Alemanya reunificada; o acceptant que el dret europeu s’apliqués només a la part xipriota no ocupada pels turcs.
Turquia, un problema
Lluny de la normativa, l’estratègia d’ampliació podria quedar condicionada per fins ulteriors. “Com podem organitzar el procés d’adhesió d’una forma més dinàmica?” són les paraules que la cancellera alemanya, Angela Merkel, va adreçar als dirigents turcs en una visita al país fa dues setmanes, en relació amb les negociacions d’adhesió iniciades el 2005 amb Turquia.
És un escenari on Merkel sembla disposada a intervenir, a canvi d’ajuda en la gestió de la crisi de refugiats sirians, i que evidencia la importància del context i el poder de negociació a l’hora d’iniciar un procés excepcional d’integració. Sobretot, quan informes de la Comissió van declarar que Turquia incomplia, entre d’altres, el capítol 23, és a dir: el respecte pels drets humans.
Al seu torn, Xipre va afirmar que no acceptarà Turquia fins que desocupi militarment l’illa. Tanmateix, dicta la Realpolitik, una teoria de la disciplina de les Relacions Internacionals, que ve a dir que quan es funda un club –vegi’s la UE– es reprodueix un equilibri de poder. Lideraran els forts – Alemanya, principal negociador del projecte–; no faltaran els posseïdors de capital i finances –d’aquí els esforços per evitar la marxa del Regne Unit, el Brexit–; i ni pensar d’abandonar els qui deuen diners i comparteixen moneda –Grècia va rescatada i el Grexit, suspès–. Però sobre quina seria la via que portaria la República catalana a una futura adhesió a la Unió Europea, ni l’estratega i canceller alemany, Otto Von Bismarck, ho podria predir avui del cert.