Cinquanta anys donen per molt, i l’ombra del franquisme és allargada. L’aparell propagandístic del règim va construir relats durant anys que presentaven la dictadura com una "croada" o "guerra d’alliberament" i minimitzaven o disfressaven la repressió brutal, la censura i les greus violacions de drets humans comeses. A més, es van llançar versions distorsionades sobre suposats assoliments socials i econòmics del franquisme que ocultaven mancances i patiments reals de la població, mites i falsedats que es van convertir en veritats que han perdurat en el temps i que ara, que el franquisme ha ressuscitat gràcies a l’auge de l’extrema dreta. Aquesta combinació de propaganda franquista, el revisionisme històric impulsat per certs grups, la manca inicial d’un relat històric crític i el record selectiu o nostàlgic de velles generacions, han contribuït al fet que aquestes falsedats es perpetuessin i continuïn sent utilitzades avui en dia políticament, i a què la frase “amb Franco es vivia millor” hagi perdurat fins als nostres dies. Això ha dificultat desmuntar-les completament, tot i l’abundància de treballs històrics rigorosos que les refuten amb documents i proves.
Entre els mites falsos del franquisme més comuns i que han estat per la història trobem aquests:
Franco no va instaurar la Seguretat Social espanyola
L’estat del benestar se sustenta en bona part en el sistema de la Seguretat Social, un sistema públic de protecció social que té com a objectiu garantir el benestar i la justícia social dels ciutadans. És un conjunt de mesures i prestacions que l’Estat administra mitjançant cotitzacions de treballadors i empreses, per protegir les persones davant de situacions de necessitat com malaltia, maternitat, invalidesa, desocupació, jubilació i mort. S’ha estès la idea que Franco va instaurar la Seguretat Social, però el sistema ja existia amb anterioritat, i no va ser creació ni innovació del règim franquista. La base del sistema de Seguretat Social a Espanya es remunta a molt abans del franquisme, amb la creació el 1908 de l’Institut Nacional de Previsió (INP) durant el regnat d’Alfons XIII. Aquesta institució ja gestionava diverses prestacions socials, com pensions de jubilació i assegurances d’accidents laborals. El 1932, durant la Segona República, es va impulsar una Llei d’Assegurances Socials que unificava diverses caixes de previsió i establia un sistema contributiu tripartit (Estat, empresari i treballador), a més d’incloure subsidi per desocupació i assistència mèdica gratuïta. Aquest marc va assentar les bases modernes del sistema. Durant el franquisme, el 1942 es va crear l’assegurança obligatòria de malaltia, ampliant la cobertura social, però sense ser una innovació absoluta, sinó una extensió de conceptes ja presents en altres països europeus i en la legislació prèvia espanyola. La veritable configuració i universalització de la Seguretat Social espanyola apareix després de la mort de Franco, amb la Constitució de 1978 i les reformes de la transició democràtica que van establir un sistema públic, universal i solidari finançat per impostos i cotitzacions.
Franco no va crear el sistema de pantans
El dictador es va fer un fat d’inaugurar pantans -tal com s’encarregava de publicitar el NO-DO, però la realitat és que molts plans de construcció de pantans es van iniciar abans, durant la Segona República, i van ser interromputs per la Guerra Civil, sent després represos i atribuïts al franquisme. El 1933, l’enginyer Manuel Lorenzo Pardo va dissenyar un ambiciós Pla Nacional d’Obres Hidràuliques amb la idea de desenvolupar embassaments i transvasaments, com el famós transvasament Tajo-Segura. Aquest pla no va ser aprovat per les Corts republicanes i va quedar interromput. Durant la dictadura franquista es van reprendre aquests plans i se’n va dur a terme l’execució, culminant en la construcció i finalització de nombrosos embassaments. Tanmateix, tècnics com Eduardo Torroja Miret van liderar tècnicament aquesta tasca. Per tant, els pantans que es van construir entre 1940 i 1978 no van ser un fruit original de Franco, sinó la continuació i la posada en pràctica de projectes tècnics i polítiques hidràuliques prèvies, interrompudes per la Guerra Civil. Es van construir més de 600 embassaments en total en aquesta època, però atribuir-ne l’origen únicament al franquisme és ignorar les dècades prèvies de planificació i desenvolupament hidràulic que van assentar les bases d’aquestes obres.
Franco no va crear les vacances pagades
És falsa creença que les vacances pagades es van crear sota el règim de Franco. A Espanya, el dret a vacances pagades ja estava contemplat a la Llei de Contractes de Treball de 1931, impulsada durant la Segona República pel ministre de Treball Francisco Largo Caballero. Va ser una llei pionera a Espanya a reconèixer el dret a vacances pagades per als treballadors assalariats. Aquesta llei establia un permís anual retribuït de set dies per a tots els empleats, un avenç significatiu en matèria de drets laborals. La norma va entrar en vigor amb el Butlletí Oficial de l’Estat (BOE) del 22 de novembre de 1931, marcant Espanya com un dels primers països a legislar les vacances pagades com un dret oficial. A més d’introduir les vacances pagades, la llei regulava altres aspectes fonamentals del treball, com la jornada laboral, la prohibició d’acomiadar per exercir el dret de vaga i la inclusió de les treballadores i treballadors domèstics en la legislació laboral. Durant el franquisme, tot i que es va mantenir el dret a vacances pagades, la regulació va ser menys desenvolupada i només el 1965 es va establir un període mínim de 15 dies. El reconeixement i l’ampliació real del dret a vacances pagades es va consolidar en la democràcia, amb lleis posteriors que van augmentar progressivament la durada del permís fins als estàndards actuals.
Franco no va crear les Magistratures de Treball
La Magistratura de Treball a Espanya no va ser una creació de Franco, sinó que té els seus orígens en una sèrie de canvis i reformes legislatives anteriors i durant la Guerra Civil, en un procés que es va iniciar el 1938: La Magistratura de Treball va ser creada oficialment el 13 de maig de 1938 per un decret del Ministeri d’Organització i Acció Sindical durant la zona franquista, en plena Guerra Civil, substituint els jurats mixtos i tribunals industrials que existien a la Segona República. La magistratura de treball va servir com a òrgan especial, participant en la resolució de conflictes individuals i col·lectius, però sempre sota el control i la dependència de l’Estat i del poder polític, amb una forta influència del govern des del seu inici. L’existència d’aquesta magistratura es va mantenir fins a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta, quan va ser reemplaçada pels jutjats socials, en el context de la transició democràtica i la modernització del sistema judicial laboral a Espanya.
Franco no va crear els habitatges de protecció social
Franco no va ser el creador dels habitatges de protecció oficial (HPO) a Espanya; el seu origen és anterior i s’inscriu en un context històric més ampli de polítiques públiques d’habitatge social. Les primeres intervencions estatals per facilitar l’accés a habitatges dignes a les classes treballadores van començar a finals del segle XIX i principis del XX, amb lleis com la Llei de Cases Barates de 1911 i el seu desenvolupament posterior el 1921 durant la Restauració, una època que precedeix tant la República com el franquisme. El 1939, després de la Guerra Civil i amb l’inici de la dictadura, es va crear l’Institut Nacional de l’Habitatge, continuant i ampliant les polítiques públiques d’habitatge social que ja s’anaven gestant, però sense crear des de zero aquest concepte ni el marc legal bàsic. Durant el franquisme es va promulgar el Decret 2114/1968, que regulava els habitatges de protecció oficial i establia categories d’habitatges amb diversos incentius per a la seva construcció i finançament. L’activitat durant aquesta època va ser una expansió i formalització de polítiques prèvies, no pas una invenció nova.
Franco no va aconseguir l’entrada d’Espanya a l’ONU
La idea que Franco va aconseguir l’entrada d’Espanya a l’ONU és falsa; va ser un procés internacional complex, condicionat per factors de la política mundial després de la Segona Guerra Mundial, i Espanya hi va ser admesa molt de temps després, el 1955, sense influència directa del dictador. De fet, Espanya va estar exclosa d’aquesta organització durant anys a causa de la col·laboració del règim franquista amb les potències de l’Eix (Alemanya i Itàlia) durant la Segona Guerra Mundial. El 1946, l’Assemblea General de l’ONU va aprovar la Resolució 39, que recomanava no admetre Espanya a l’organització a causa del caràcter antidemocràtic del règim franquista i de la seva aliança amb les potències feixistes, a més de recomanar que els països retiressin els seus ambaixadors del govern de Franco. Espanya va quedar en aïllament internacional fins que, el 1950, es va produir un canvi de postura amb la Resolució 386, que va revocar la recomanació anterior i va començar a obrir el camí per a la incorporació d’Espanya a organismes internacionals adscrits a l’ONU. Finalment, Espanya va ingressar oficialment a l’ONU el 14 de desembre de 1955, en un context de desglaç propi de la Guerra Freda i de canvi en les relacions internacionals, no pas per mèrits del règim franquista.