El 30 de setembre es compliran dues dècades de l’aprovació de l’Estatut de Catalunya al Parlament, un text que va rebre el suport del 90% de la cambra. Vint anys després, alguns dels seus protagonistes han rememorat aquell procés. L’expresident de la Generalitat, Artur Mas, també coincidint amb el desè aniversari de la contundent victòria de Junts pel Sí, ha revelat que el PSOE va vetar Pasqual Maragall com a interlocutor vàlid i que per això ell mateix va acabar assumint el paper negociador amb José Luis Rodríguez Zapatero. “No me’n penedeixo”, afirma.
El paper de Mas i el veto a Maragall
En declaracions a l’ACN, Mas assegura que des de l’inici els socialistes espanyols van deixar clar que no volien entendre’s amb Maragall, aleshores president de la Generalitat. “El president Maragall sabia perfectament que això era així. Jo crec que no li agradava, però va acceptar-ho perquè pretenia que l’Estatut, que era una obra també seva en bona part, tirés endavant”, explica.
El líder de CiU admet que la seva intervenció va ser “anòmala” perquè no era el president, tot i haver guanyat les eleccions. Malgrat això, va optar per fer el pas: “Hi va haver gent que es va enfadar, hi va haver gent que en volien més, i jo també, però fèiem una part del camí. Ens quedàvem a la meitat de camí, però fèiem la meitat del camí”. Mas defensa que va actuar en funció de la promesa prèvia de Zapatero de donar suport a l’Estatut que sortís del Parlament: “Si el president del govern ens deia que tot allò amb què ens poséssim d’acord a Catalunya seria respectat a Madrid, havíem d’explicar què volíem des de Catalunya i no a la baixa, sinó amb un horitzó el més ample i ambiciós possible”.
Les visions dels altres negociadors
No tots els actors polítics coincideixen amb la mirada de Mas. Joan Ridao, que va representar ERC, considera que aquell Estatut era un “cert miratge”, fruit de disputes partidistes i d’un “excés de càlcul egoista”. Recorda que, poc després de l’acord al Parlament, Mas i Zapatero van pactar retallades i fins i tot van votar en contra d’articles prèviament aprovats.
Per part del PSC, Lídia Santos defensa que el text vigent “continua sent un instrument bo” i aposta per desplegar-lo en matèria de finançament i serveis socials: “Posem-lo en actiu perquè té un potencial enorme i jo crec que, en aquests moments, estem en disposició i amb ganes de desenvolupar-lo amb totes les seves potencialitats”. En canvi, Jaume Bosch (ICV) reclama recuperar via lleis orgàniques alguns punts que es van perdre a Madrid, com la definició de Catalunya com a nació, el blindatge del català o determinades competències en justícia.
El recorregut i el veredicte del TC: "Sense aquella sentència no s’hauria desencadenat el procés”
El text aprovat pel Parlament el 2005 va ser rebaixat al Congrés i, finalment, validat en referèndum el juny de 2006 amb un 73,9% de vots favorables i una participació del 49%. L’acord va provocar la sortida d’ERC del govern tripartit i, més endavant, la impugnació del PP davant del Tribunal Constitucional.
La sentència del 2010 va anul·lar o reinterpretar nombrosos articles clau, entre ells els que afectaven el català, el poder judicial a Catalunya i el finançament. Aquell veredicte, segons Mas, va marcar “un abans i un després” i va obrir la “tempesta” política que s’ha viscut en els últims quinze anys. Ridao el descriu com “el punt d’ignició” del procés, mentre que Bosch parla del “trencament del pacte constitucional de 1978”. Santos també admet que l’impacte va ser devastador: “Va suposar un cop molt fort per a la societat, que estava molt tensa. Probablement, sense aquella sentència no s’hauria desencadenat el procés”.
Els protagonistes coincideixen que la retallada de l’Estatut i la resposta massiva als carrers de Barcelona el 10 de juliol del 2010, amb la manifestació sota el lema Som una nació. Nosaltres decidim, van marcar un punt d’inflexió.