Un llegeix el llibre de Sergi Sol sobre la figura d’Oriol Junqueras en el paisatge dels dies èpics -i terribles- de la tardor catalana del 2017, Oriol Junqueras. Fins que siguem lliures (Ara Llibres) i té la sensació que el títol també podria haver estat: “I Junqueras se’n va anar a la presó”. Òbviament, no va ser per voluntat pròpia. A Junqueras, com a la resta de presos polítics catalans, és l’Estat espanyol qui l’ha privat de llibertat, convertint-lo en una mena de “cap de turc”, en un “ostatge”. Però el text de l’estret col·laborador i amic del líder d’ERC evidencia que la presó no només no l’ha ensorrat sinó que l’ha refermat en les seves conviccions i objectius. Entre els quals no és precisament menor la voluntat de tancar la ferida oberta amb Carles Puigdemont.

El llibre de Sol, amb pròleg del també empresonat Raül Romeva i epíleg de Xavier Vendrell, no és un dietari de presó de Junqueras per persona interposada -però propera, molt propera-, sinó un capítol, per bé que central, en un full de ruta que reclama noves estacions per desplegar-se. Junqueras té el projecte que ha tingut sempre: aconseguir la República de i per a tothom, que és, una mica més que allò de “eixamplar la base”. D’aquí la seva obsessió política -i humana- per combatre el que, al seu parer, pot empetitir el projecte de republicanisme i independentisme inclusiu que defensa. Començant per la falta d’unitat dins l’independentisme, i més concretament entre Esquerra i l’espai postconvergent, i, més encara, entre ell i Carles Puigdemont, el president a l’exili, les relacions amb el qual s’hi aborden amb tanta franquesa com voluntat de superar el “molt de mal” que, segons l’autor, s‘ha fet.

Sol enfoca amb una pregunta dura “Exiliats contra presos?” el problema de la relació entre Junqueras i Puigdemont després de la proclamació fallida de la República el 27-O. L’autor justifica les “estratègies divergents” pel fet que el president optés per l’exili i que el vicepresident ho descartés -assumint la presó-. Discrepància que, relata, va derivar en una “pugna descarnada” entre tots dos. Una lluita atiada per la “verborrea de nacionalisme tavernari” que va arribar a presentar Junqueras com a “poc més que un covard o un traïdor”. La conseqüència és que aquesta “campanya” contra Junqueras ha provocat una “escletxa gegantina” en les “complexes” i ara “extremament complicades” relacions entre els dos lideratges arran de la distància. Però “contraposar presos i exiliats ha estat un exercici lamentable”, sosté.

“És inqüestionable que allò que dona sentit i fortalesa a l’exili és justament la presó incondicional de Junqueras i la resta de captius, començant pels Jordis”, afirma Sol. Però, alhora, assenyala que “totes dues estratègies han acabat sent complementàries”. Així, “El paper dels exiliats és bàsic avui per denunciar la vulneració dels drets fonamentals a l’Estat espanyol i fer proselitisme a la Unió Europea”.

Sol també posa de manifest el valor de la unitat entre els dos líders quan afirma, taxativament, que si el Govern no va cedir davant la brutal pressió de l’Estat i va impulsar el referèndum de l’1-O és perquè “president i vicepresident van anar plegats”. “Puigdemont proposant el referèndum i Junqueras (amb Romeva) assumint-ne la principal responsabilitat (...)”

Si el Govern no va cedir davant la pressió de l’Estat i va impulsar el referèndum de l’1-O és perquè “president i vicepresident van anar plegats”

La disposició de cauteritzar ferides és evident també en el tractament de la figura de Jordi Sànchez, l’expresident de l’ANC, una de les bèsties negres d’ERC en l’etapa que va desembocar en la candidatura de Junts pels Sí el 2015, la forçada unitat electoral entre Oriol Junqueras i Artur Mas. Quan el referèndum de l’1-O anava pel pedregar la primavera del 2017 per les discrepàncies internes al govern Puigdemont-Junqueras, va ser quan Sànchez, explica Sol, “es va arremangar i va pressionar com ningú per corregir la situació i convèncer un president Puigdemont que s’hi resistia”. “Jordi Sànchez va tenir en el moment de la veritat, un paper cabdal”, conclou.

L'univers vicentí

Junqueras és, per davant de tot, un vicentista. A Sant Vicenç dels Horts, al Baix Llobregat, el seu poble,  va aconseguir l’alcaldia a còpia de trencar murs amb sectors de la població castellanoparlant, majoritària. És “l’univers vicentí” de què es parla al llibre: els Maxi i Lolo Calero, els Domingo Alfonso o els Manolo Ortega que tant han impulsat el Free Junqueras com vetllen -literalment- per la família del líder d’ERC, la seva esposa Neus i el seus fills Lluc i Joana. I, per descomptat, el visiten -i el fan riure a la presó-. “Cada vez que vamos a la cárcel se parte de risa detrás del cristal. Una vez fuimos con mi hermano Lolo (él llevaba su camiseta del Madrid), con Fran y con el Domingo. Y Oriol estuvo 40 minutos riendo sin parar. El Domingo le contaba chistes y el Papa [així l’anomenen afectuosament a Junqueras] venga a reírse. Luego salimos de la prisión y lloramos un montón. Son unos hijos de puta. Tienen a un hombre bueno en la cárcel porque saben que ese hombre bueno les puede cerrar su negocio de mentiras y opresión”, explica Maxi Calero.

Sol posa en valor que és gràcies al salt d’ERC a l’àrea metropolitana que el bloc independentista guanya les eleccions el 21-D, malgrat que el partit republicà va sumar 12.000 vots menys que Junts per Catalunya, la candidatura de Puigdemont. En aquest punt, el missatge de Junqueras a través de Sol salta amb renovat vigor la paret de Lledoners -o d’Estremera-  per alertar contra totes les estratègies que puguin dur l’independentisme a caure en la trampa de Ciutadans, “la divisió del país en comunitats a còpia d’explotar símbols identitaris”. “Som un país de Rufians i de Maragalls, aquest és el país real”, recalca, en la millor tradició inclusiva de l’“un sol poble”.

Junqueras és presentat com un Sòcrates que va optar per quedar-se i assumir el duríssim destí - "saben que la presó pot ser llarga, ho saben i ho assumeixen"- però en realitat és un Hipòcrates que vol guarir les ferides que encara sagnen.