La gran contradicció del jutge del Tribunal Suprem Pablo Llarena és, segurament, justificar totes les seves decisions, que han de ser judicials, amb arguments polítics. De fet, les seves interlocutòries han estat a bastament comentades per experts, per polítics, tertulians, que s'han posat les mans al cap per com Llarena no ha intentat dissimular la separació de poders.

Bona part de la instrucció fins ara del magistrat s'ha centrat a decidir si deixa o no en llibertat els presos polítics. A més, ha imputat nous investigats, ha demanat els sumaris a Catalunya i ha desactivat les ordres europees i internacionals de detenció contra Carles Puigdemont i els consellers exiliats a Brussel·les.

En pràcticament totes les seves accions hi ha contradiccions destacades.

Deixar o no l'escó

Si rellegim les interlocutòries de Llarena, trobarem arguments diferents per argumentar la mateixa decisió: no deixar sortir els presos en llibertat. 

L'exemple més clar es troba en els escrits del magistrat on es denega la llibertat provisional a Joaquim Forn i Jordi Sànchez.

Joaquim Forn va renunciar al seu escó, com a gest per demostrar que no hi hauria reiteració delictiva. Però no va servir de res. Llarena hi insistia en la seva interlocutòria. El magistrat subratlla en la interlocutòria, com a factors per apreciar el risc de reiteració delictiva, "la incertesa que existeix que la voluntat política majoritària sigui respectar l'ordre legal per aconseguir l'aspiració d'independència que encara avui comparteix l'investigat" i "l'encara propera determinació amb què l'investigat va conduir la seva greu actuació delictiva", tot i que les seves aportacions han de ser necessàriament alienes a l'activitat parlamentària a què ha renunciat.

En el cas de Jordi Sànchez, l'argument de Llarena quan diu que no ha renunciat a l'acta de diputat i que això demostra risc de reiteració, no deixa de sorprendre, més quan el conseller Forn continua entre reixes havent renunciat a ser diputat. Respecte a la reiteració delictiva, el jutge afirma que, a diferència d'alguns encausats, en Jordi Sànchez hi ha un major risc, ja que "no només no ha renunciat a l'activitat pública que —des de diversos fronts— ha servit d'instrument per a l'execució dels fets, sinó que ha revalidat el seu compromís en una candidatura que proclama l'objectiu de restablir la dinàmica política que va conduir a les actuacions de les quals neixen les responsabilitats que aquest procés penal contempla i que va desembocar en l'aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola".

Si Llarena no vol tenir en compte les seves declaracions on acaten el 155 i renuncien a la via unilateral -tal com van dir en la seva darrera declaració davant el Suprem- perquè considera que els acusats poden mentir i que, per tant, és un foc d'encenalls, encara es podria entendre. Però en el cas de Forn, hi ha una renúncia signada a l'escó. I en el cas de Sànchez, un acatament de la Constitució Espanyola quan va firmar l'acta de diputat.

L'euroordre

Si Pablo Llarena no s'ha contradit en tornar a demanar l'euroordre quan li ha demanat la Fiscalia, després d'aixecar-la abans que la justícia belga resolgués l'extradició. El que sí que xoca és que argumenti motius polítics i que ara prepari una interlocutòria de processament que, segons algunes fonts, servirà per suspendre la cúpula del procés -Govern i Mesa- i també per tornar a posar en marxa l'ordre de detenció a Europa. 

Tot sembla indicar que vol tenir definits els delictes perquè la justícia belga no tingui dubtes i extradeixi Puigdemont, Toni Comín, Clara Ponsatí i Lluís Puig.

De fet, ja va donar pistes en la seva resolució on deia que posposava "a un moment en què l'ordre constitucional i el normal funcionament parlamentari no en puguin resultar afectats" i s'emplaçava a estudiar una nova ordre de detenció en el moment "en què el desenvolupament de la investigació permeti que l'Estat requerit pugui efectuar una completa avaluació dels fets que sustentin la petició de col·laboració".

Sumari del 13

Llarena ha demanat a la justícia catalana tots els processos i tots els sumaris. Els ha tret de les mans a Mercedes Armas i Maria Eugènia Alegret, magistrades del TSJC, els processos contra la Mesa i el Govern que van començar per querelles de la Fiscalia. Ha reclamat el sumari a l'Audiència Nacional. Però el que no retira és el cas del Jutjat d'instrucció 13 de Barcelona.

El cas que té un sumari obert de fa un any, per les declaracions que va fer l'exsenador d'ERC, Santi Vidal, i que ha derivat en una causa general contra el referèndum, abans i després de l'1 d'octubre.

Juan Antonio Ramírez Sunyer és el gran proveïdor de proves contra tots els acusats. Llarena les rep a vegades sense ni tan sols demanar-les, un fet que se salta tot el procediment habitual i que li va tancant el cercle al magistrat del Tribunal Suprem. Potser aquesta és l'explicació de per què ha demanat els casos a uns i a uns altres no.