Alguns diaris han decidit ultrapassar la fase de fiscalia (o de defensa) mediàtica i ja exerceixen directament de tribunal de paper, tot atorgant-se el paper de jutges del Suprem per dictar sentència segons el seu biaix. S’ha vist aquests últims dies. Els testimonis que no encaixen en la sentència d’aquests tribunals impresos són menystinguts —desapareixen dels titulars— i els que sumen en favor del seu judici previ —o prejudici— són exalçats en primera pàgina. És el que fan, en resumir la sessió d’ahir, El Mundo, ABC i La Razón, d’una banda, i El Punt Avui de l’altra. Totes dues bandes sentencien un procés al que encara li queden setmanes de vista sobre la base d’un únic testimoni, el de la secretària judicial Montserrat del Toro, que és un de sol, per molt "clau" que el pinti el tabloide monàrquic.
La majoria dels mèdia proven ordinàriament d’esbrinar els fets nets i nus i procuren no treure’n conclusions més enllà del que és evident, obvi o lògic. És en aquest sentit que Walter Cronkite, el mític presentador del telenotícies nit de la CBS entre 1962 i 1991 —“l’home més fiable d’Amèrica”— va dir: “Si camina com un ànec i canta com un ànec, és un ànec!”. Però no és el mateix deduir de la por de la secretària judicial a sortir del Departament d’Economia el 20-S que els Jordis promouen un “fals pacifisme”, que es tractava de “falsa violència” o, pel contrari, d’una “prova de violència”.
Tot això és més aviat típic del gènere pamfletari o d’un cert activisme. Té molt poc a veure amb la informació. Què diríem si als partits de futbol es xiulés d’acord amb les protestes del públic o el xivarri de la tertúlia del Pedrerol? Seria carregar-se la competició. Això no vol dir pas que els afeccionats —o els tertulians del Pedrerol— no hi entenen un borrall, sinó que la gentada que acut als estadis hi va per veure el seu equip guanyar, i és aquesta mateixa actitud que els inhabilita com a àrbitres, per molt bones persones i doctes que siguin, i per molt que s’estiguin al mateix estadi que l’àrbitre, que surt al camp amb un afany ben diferent: que els equips respectin les regles del joc.
Biaix d'amagatotis
Hi ha, però, una manera més subtil d’esbiaixar els fets en favor del propi prejudici que molts cops es dissimula com una expressió d’estil. Segons quines paraules es fan servir per descriure els fets, se’ls orienta en una o altra direcció o se’ls carrega d’un sentit o el contrari.
Compara, per exemple, els titulars d’El Periódico i de La Vanguardia. El diari dels Godó titula pla: “La secretària judicial va tenir ‘por’ en el registre del 20-S”. D’aquest fet en pots concloure allò que t’abelleixi: que la funcionària era espantadissa, que ho diu per perjudicar els acusats, que estava confosa, que és comprensible que s’esvalotés… i qualsevol altra conclusió que puguis encabir i matisar entre aquelles quatre. El diari t’informa què va dir la testimoni i… tu mateix.
El Periódico, en canvi, diu que la secretària va tenir por “en veure’s assetjada per la multitud”. El verb “assetjar” oportunament acompanyat del nom “multitud” fa tota la feina: és difícil no empatitzar amb la secretària judicial i pensar que, ves, pobreta, tenia tota la raó, i què bèsties els concentrats que li van causar aquest patiment. La qüestió, però, és una altra: és “la multitud” d’un “setge” una descripció imparcial de la gentada que el 20-S envoltava la conselleria? Ja que hi som, per què no en diuen “un aplec festiu”?
A ningú no se li escapa que aquelles dues paraules plegades tenen un deix negatiu, gairebé de qualificació penal. Qui no tindria por d’una multitud en un setge? Encara pitjor, més enllà de que no és el que va dir la secretària judicial, la descripció deixa al lector molt poques opcions per fer la seva valoració i el relat que se’n desprèn és, exacte, el que ara mateix t’imagines. És millor que no t’hi facis mala sang.
