Jordi Turull no és ni serà mai un showman brillant, però Déu n’hi do la capacitat de resistència que ha demostrat pujant a la tribuna del Parlament quan sabia que la CUP el tombaria i que sobretot el que digués serà utilitzat en contra seu per empresonar-lo. La política a Catalunya ha esdevingut una pràctica cruel.

Quan ha transcendit que la CUP tombaria la investidura de Turull malgrat el setge politico-judicial, la consternació dels diputats sobiranistes era tot un poema, no només per la sensació de ridícul, o perquè la política catalana continuarà empantanada, sinó perquè l’actitud adoptada pels anticapitalistes no permet albirar una legislatura viable i la idea de noves eleccions a l’estiu es va estendre pel saló dels passos perduts. Pel juliol, pobres dels que estan al sol, diu el refranyer. Les conseqüències són imprevisibles, però segurament tràgiques. Si més no, és el que volia Rajoy.

És possible que el jutge Llarena empresoni o inhabiliti Turull un cop comunicat el processament i faci impossible la segona votació de la investidura, però potser no ho faci encara. El jutge del Tribunal Suprem no ha dissimulat el criteri polític de la seva actuació i perquè Turull surti elegit a la segona, caldria que el president Carles Puigdemont (i el conseller Antoni Comín) renunciés al seu escó (i esperar que la CUP no passi de l’abstenció al no). Segur que Llarena (i Rajoy) prefereix un Puigdemont que no pugui circular per Europa amb la credencial d’haver estat elegit pels catalans.

Però el sacrifici de Puigdemont de poc serviria. La CUP continuaria tenint els quatre vots que li permeten sumar-se a l’oposició unionista i tombar qualsevol iniciativa política o legislativa que es plantegi el Govern de la Generalitat. Que ho farien no hi ha cap dubte. Si no han estat capaços de tancar files amb la majoria sobiranista en ple bombardeig repressiu, no es pot esperar gaire solidaritat dels anticapitalistes quan es tractin assumptes no tan transcendentals com la investidura del president. De fet, sempre han actuat igual. Van forçar la retirada d’Artur Mas, van propiciar l’elecció de Puigdemont. Però tot seguit li van tombar els pressupostos.

Entre els comentaris de passadís, alguns recordaven no pas amb alegria el dia que Artur Mas va fer el pas al costat en comptes de donar pas a noves eleccions i va atorgar la CUP aquest poder desestabilitzador, que és el que caracteritza qualsevol moviment antisistema. Carles Riera ho ha deixat prou clar en la seva intervenció donant per trencada l’aliança del moviment sobiranista. Ells no són d’aquest món. No són sobiranistes, ni independentistes o ho són només en funció de l’agitació que poden arrossegar assumint provisionalment aquestes o altres etiquetes.

En fi, la realitat és que el sobiranisme ja no és majoritari al Parlament de Catalunya. I ara què? M’asseguren que si l’operació Turull no reïx, alguns diputats de Junts per Catalunya volen forçar un altre cop la investidura telemàtica de Puigdemont. Ho plantejaran després d‘aprovar la reforma de la llei que s’ha presentat per fer-ho possible des del punt de vista català i impossible des del punt de vista del Tribunal Constitucional. I clar, no tothom voldrà jugar-se-la, ni tothom estarà d’acord i ens veuríem abocats a gairebé quatre mesos de baralla de tots contra tots. Déu nos en guard.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat