Que en ple segle XXI el candidat a presidir la Generalitat es vegi forçat a proclamar que “és català tothom que viu i treballa a Catalunya”, vol dir que s’ha reobert un debat de fa moltes dècades enrere que semblava superadíssim. I el pitjor és que la batalla identitària en què s’ha convertit el debat d’investidura no només ens fa recular com a societat. Ens anuncia un període de tensió política creixent i no es veu la llum al final del túnel. Fa la impressió que això no s’acabarà mai.

Quan tots els grups sobiranistes s’havien gairebé conjurat per ampliar la base social de suport a la independència de Catalunya i fins i tot rivalitzaven en discursos a quin més integrador, quan la component nacionalista del sobiranisme català estava desapareixent i sent substituïda per la concepció republicana de la fraternitat, l’habilitat tàctica de Ciutadans en plantejar la batalla en l'àmbit identitari ha obligat els grups de la majoria a respondre a la defensiva i a proclamar obvietats del tipus “som set milions i mig”. Inés Arrimadas ha trobat petroli en els articles de Quim Torra per portar la batalla al terreny que li és més propici i sobretot més rendible de cara a les convocatòries electorals d’àmbit espanyol que s’apropen.

El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ja ha convocat els líders del PSOE i de Ciutadans, Pedro Sánchez i Albert Rivera, respectivament, per plantejar una estratègia conjunta de combat amb el sobiranisme català. Les acusacions de xenofòbia al nou president de la Generalitat tenen com a objectiu justificar i legitimar totes les iniciatives dirigides a mantenir la repressió i continuar bloquejant l’autogovern aplicant l’article 155 sistemàticament davant de qualsevol iniciativa política o legislativa catalana. Rajoy necessita establir el consens de les forces unionistes per aturar l’hemorràgia de vots que se li van cap a Ciutadans, però només té una manera d’aconseguir l’acord: augmentant la bel·ligerància tal com li reclama Rivera i bona part dels mitjans.

Així que la tensió política anirà en augment i no s’albira a l’horitzó cap esdeveniment que hagi de contribuir a l’estabilitat. Facin el que facin els tribunals europeus, tan si dicten a favor o en contra dels exiliats catalans, tindrem sarau. En la mesura que avanci el processament dels empresonats creixeran les mobilitzacions. I quan el president Puigdemont convoqui el Consell de la República i el president Torra reuneixi l’Assemblea d’Electes es produirà un xoc institucional darrere l’altre.

A això cal afegir les dificultats per governar que tindrà l’executiu que presidirà el molt honorable Quim Torra, amb les finances intervingudes, sense poder aprovar cap pressupost ni tampoc cap llei important atès que no té majoria al Parlament i la CUP ha anunciat una oposició implacable.

Això vol dir que entrem en una fase de crisi política crònica a la qual ens haurem d’acostumar. Amb il·lusió.