La situació de Jude Bellingham amb la selecció anglesa ha entrat en un territori estrany. Fa olor de campanya. Fa olor de pressió. I fa olor d'un missatge que alguns mitjans volen instal·lar: que el migcampista “sobra”. Que la seva presència és “un problema”. Així, sense matisos. I tot per una escena que, revisada amb calma, no té res d'extraordinari.
La polèmica va néixer en el canvi. La seva cara seria. La seva marxa cap a la banqueta. Un gest normal en un jugador competitiu s'ha convertit en munició mediàtica. Un grup de periodistes l'ha acusat de fer gestos de desagradament, de llançar mirades, de no compartir l'alegria de l'equip. Fins i tot d'ignorar el gol de Kane. Però les imatges expliquen una altra cosa. No mostren rebel·lia ni menyspreu. Mostren un futbolista frustrat perquè volia continuar competint.
Atacs a discreció a Bellingham des d'Anglaterra
Tot i així, les preguntes es van multiplicar. I Thomas Tuchel, acorralat a la sala de premsa, va acabar deixant una frase que ha estat utilitzada com a confirmació de la història. L'entrenador anglès va reconèixer que no havia vist res, però que “si era cert”, no seria l'actitud adequada. Una frase de manual, però suficient per encendre més foc.
L'acusació que Bellingham no va celebrar el gol de Kane tampoc es sosté. Kane va sortir públicament per desmentir-ho. Va publicar una foto com a prova visual. Bellingham està celebrant, com tots. Fi de la discussió. Però no per a aquells que necessiten que el relat continuï viu. Per a ells, desmentir no és suficient. Cal insistir i fer soroll.
Mentrestant, el futbolístic queda relegat. I això sí que crida l'atenció. Perquè Bellingham va ser el millor del partit segons les dades. Més presència ofensiva i passades en zona decisiva. Més duels guanyats. I tot i així, el seu partit va ser disseccionat amb un filtre totalment diferent: el del comportament, no el del rendiment
Campanya per treure'l del Mundial
La paraula que ha utilitzat cert sector de la premsa és especialment dura: “egoista”. Li demanen que es contagiï de l'alegria col·lectiva. Que accepti decisions sense mostrar emocions. Que sigui un jugador contingut, dòcil, previsible. Però Bellingham mai no ha estat això. Ni a la selecció, ni al Borussia Dortmund ni al Reial Madrid. El seu caràcter competitiu és part del seu ADN. Part del que el fa diferencial.
I mentre uns intenten enfonsar-lo, altres veus el van defensar amb fermesa. Ian Wright va denunciar que la premsa anglesa fa mesos que busca qualsevol escletxa per atacar-lo. “No el poden controlar”, va dir. “No el poden manipular”. I potser per això mateix, insisteixen tant.
Avui, l'ambient al voltant de Bellingham s'ha tornat incòmode. N'hi ha que ja parlen de deixar-lo fora del Mundial. D'apartar-lo. De fer-li un "hola i adéu". Però sense proves, sense motius esportius i sense lògica. Només amb soroll i sospites, amb l'objectiu de convertir-lo en un problema que no és.