L'historiador i periodista Joan Esculies (Manresa, 1976), autor de la biografia més recent de Josep Tarradellas, continua explorant l'univers tarradellià amb la publicació ara d'un llibre que se centra en qui va ser el principal col·laborador del president a l'exili durant la dictadura de Franco. L'obra Josep Fornas, el solucionador (Pòrtic), Premi Carles Rahola d'Assaig 2022, s'endinsa en la trajectòria d'una peça clau per al sosteniment de Tarradellas a l'exili. En aquesta entrevista amb ElNacional.cat, Esculies reflexiona al voltant de les vicissituds de Tarradellas per mantenir el lideratge polític des de la distància. Figura controvertida, Tarradellas ha passat a la història per pactar amb Madrid la restauració de l'autogovern a Catalunya, una restauració sobre la qual també tenen responsabilitat tots els partits polítics que avui, afirma l'historiador, intenten fer veure just el contrari. "La responsabilitat d’aquesta restauració de l’autogovern és de les tres bandes: partits, Madrid i Tarradellas. Les coses positives s’han de sumar com a passiu de cadascú i les negatives, també", defensa.
Per què fixar la personalitat de Tarradellas resulta difícil? No era un personatge clar en els seus objectius?
La seva personalitat era difícil de fixar perquè ell va modificar el seu passat a conveniència, sobretot quan va tornar, amb la intenció de dibuixar-se proper a la figura de Francesc Macià, que considerava que representava la unitat dels catalans. També perquè el seu passat el van tergiversar persones des del rumor i la desconeixença. D’altra banda, perquè del seu passat se n’agafa allò que convé, segons l’orientació política de cadascú, perquè és una persona que ha viscut pràcticament un segle i des dels anys trenta en llocs de responsabilitat política.
I va ser prou transparent en els seus objectius polítics o hi havia algun misteri que provoqués tots els recels?
El seu objectiu fonamental era molt transparent: retornar la institució de l'autogovern, la Generalitat, un cop acabés la dictadura de Franco. Sobre això no hi havia discussió possible.
El seu exili va ser llarg i amb dificultats. Això no posava en perill el seu paper si en algun moment defallia?
Des del moment que va travessar la frontera, el febrer del 1939, el seu principal motor per mantenir-se era la voluntat de retornar a Catalunya amb les institucions de l’autogovern, la Generalitat de Catalunya i el Parlament. En això es va centrar tota la seva vida i tota l’etapa a l’exili. Una vegada va ser el president l’any 1954, el que va fer va ser simplificar al màxim el rol institucional a la seva figura, ajudat bàsicament per un secretari. Tarradellas no va voler formar un govern a l’exili perquè considerava que un Govern que no governés seria com un govern d’opereta, no serviria per a res i, per tant, era innecessari fer-ho.
Ho concentrava tot en la seva persona...
Tarradellas no volia crear una institució complementària a l’exterior. Ell era la Generalitat i el que volia era retornar-la als catalans en el moment que la dictadura de Franco s’acabés. L’únic que va fer va ser proposar una assemblea nacional provisional, com una mena d’òrgan consultiu com havia fet Charles de Gaulle en acabar la Segona Guerra Mundial a França. Aquest era el seu exemple.
Com va ser la relació exili-interior? En la documentació de Tarradellas s’hi poden comprovar les dificultats de mantenir un lideratge polític des de l’exili?
La dificultat per mantenir la legitimitat de la Generalitat a l’exili era molt alta perquè Tarradellas havia de lluitar contra gent de l’interior que no el volien a ell al capdavant de la Generalitat, com per exemple el PSUC, Montserrat, Òmnium Cultural, sectors d’Unió Democràtica. S’hi va enfrontar per diferents motius. També s’havia d’enfrontar amb gent de l’exili, que tampoc el volia al capdavant d’aquesta Generalitat. Això ho feia a través de la correspondència, múltiples cartes i informes, que és el que una mica avui es pretén fer amb els tuits i a través dels mitjans de comunicació. Ell, a més a més, sabia que el futur de Catalunya passaria pels catalans de l’interior i no els volia substituir, el que volia era tutelar-los, en tot cas, fer valer la seva posició i tornar tenint una posició de govern; en la mesura del possible, influir i governar, que és el que va acabar fent.
Què va facilitar el seu retorn?
Després de tants anys a l’exili, el que va propiciar el retorn van ser les eleccions del juny del 1977. No va sortir escollit el Pacte Democràtic de Jordi Pujol. La primera força van ser els socialistes i després els comunistes. Al govern de Suárez no li va anar bé i van buscar una alternativa per poder pactar i aquesta alternativa va ser Josep Tarradellas. Però sense la seva experiència i la seva trajectòria, no hauria jugat les cartes com les va jugar.
Aleshores Tarradellas va ser usat per Madrid com a mur?
Tarradellas és cridat pel govern Suárez per pactar aquest retorn de l’autogovern, però durant l’estiu de l’any 77 és una negociació a tres bandes: partits polítics, Madrid i Tarradellas. La responsabilitat d’aquesta restauració de l’autogovern és de les tres bandes. Les coses positives s’han de sumar com a passiu de cadascú i les negatives, també.
Així doncs, els partits també han fet servir Tarradellas per espolsar-se qualsevol responsabilitat del pacte de Tarradellas durant la Transició?
Sí. Els partits sovint, quan miren aquesta etapa, el que fan és fer veure que ells no van tenir res a veure amb aquest retorn de l’autogovern i la seva restauració, quan van ser art i part en les negociacions d’aquell estiu, que es van celebrar a tres bandes a Sant Cebrià, Perpinyà i París.
Es confon autogovern amb autonomia, i Tarradellas era partidari del màxim autogovern, d'assumir les competències per governar, sense límits
En època del 155 el govern espanyol va canviar el nom de l’aeroport del Prat pel de Josep Tarradellas, un gest que no va ser massa ben rebut per l’independentisme. Amb tot el que ha suposat el procés, resulta obsolet reivindicar més autogovern com el que defensava Tarradellas?
Es confon autogovern amb autonomia, i Tarradellas era partidari del màxim autogovern, d’assumir les màximes competències per governar, sense límits. Autogovern és arribar a tenir el màxim de cotes de poder possible, de competències possibles en mans de la Generalitat. El que va fer el govern de Pedro Sánchez va ser donar el nom de l’aeroport a Tarradellas perquè el de Madrid es deia Suárez i era com una forma de rememorar aquesta fase de la Transició i que d’alguna manera quedessin connectats en aquest imaginari. En tot cas, això no crec que tingui cap mena de repercussió en l’independentisme.
Veieu similituds entre els exilis de Tarradellas i Puigdemont?
La inspiració del president Puigdemont és Francesc Macià i l’etapa de l’exili en què ell va intentar que Catalunya tingués una institució d’autogovern i, sobretot, que es declarava netament separatista, com es deia a l’independentisme a l’època. Tarradellas volia mantenir a l’exili la legitimitat d’una institució que ja existia i que els militars rebels van eliminar derogant l’Estatut de 1932. Tarradellas no volia crear res ex novo, ni alliberar ningú, només que Catalunya s’autogovernés com havia fet.
La situació de Tarradellas és completament diferent de la de Puigdemont. Ara, a Espanya no hi ha cap dictadura, hi ha un estat que ha de millorar molt, sobretot l'estat de dret i les formes judicials
I què li pot servir al president Puigdemont de la figura de Tarradellas com a inspiració?
Tarradellas va estar 38 anys a l’exili i no va defallir en el seu propòsit polític, no sé si Puigdemont es pot inspirar en això. En tot cas, la situació és completament diferent. Durant l’exili de Tarradellas el que hi havia a Espanya era una dictadura, la de Franco, i quan Macià estava a l’exili hi havia la dictadura de Primo de Rivera. En l'actualitat, el president Puigdemont és a Bèlgica i a Espanya no hi ha cap dictadura, el que hi ha és un estat que ha de millorar molt, sobretot el seu estat de dret i les seves formes judicials. La situació en la qual es trobava Tarradellas nosaltres no podríem fer aquesta entrevista a Barcelona bàsicament perquè el règim del moment no ens la deixaria publicar, no ens deixaria parlar alegrement del president Tarradellas, ni del president Tarradellas se’n podria parlar en una televisió pública perquè no existiria, ni a Twitter, perquè simplement estaria perseguit.
Les darreres setmanes han entrat a robar a l’Arxiu Tarradellas a Poblet. L’episodi podria alimentar teories conspiranoiques. Vostè que coneix bé l’arxiu, creu que hi ha informació compromesa per algú?
Jo diria que la gent que va entrar eren gent que treballen la zona, com es diu col·loquialment, i que allò que buscaven era el mateix que busquen robant a les cases de la zona. Hi ha hagut robatoris a la Conca de Barberà en els darrers mesos. Si algú va dir als lladres que a la caixa forta de l’arxiu hi havia algun tresor, els va directament enganyar, perquè no hi ha hagut ni cap tresor, ni papers compromesos en cap dels sentits. Això sí que hauria de servir perquè les institucions posin eines adequades per protegir el fons arxivístic i que no es pugui malmetre entrant-hi alegrement.
Actualment, en la política catalana hi ha discursos diversos, un d’ells el que mira de prestigiar la idea de l’autogovern des de la institució autonòmica, per contra, el discurs que diu que l’autonomia és un entrebanc per a la independència. Com es poden conciliar les dues visions?
Hi ha moviments d’alliberament nacional que parteixen d’una fase que no hi ha una institució pròpia, com per exemple el cas d’Irlanda, quan comença la seva lluita contra l’imperi britànic simplement el que hi ha és la possibilitat de ser diputats a Westminster, aquesta lluita passa per una fase de creació d’un parlament revolucionari. A partir d’aquí s’aconsegueix una autonomia i després la independència. El cas de Catalunya no té equivalent, perquè ja es parteix d’una Generalitat creada als anys trenta partint de la imatge de la Generalitat medieval, que es va recuperar el 77, però que tampoc era la mateixa que el 39. Però aquesta recuperada el que ha permès és crear un imaginari catalanista, fomentar-lo, difondre la cultura catalana, la llengua. Provar ara de carregar-se l’estructura institucional de la Generalitat i el Parlament en pro d’un moviment nacional no té ni cap ni peus, no té sentit, també perquè hi ha una part de la població que no hi està d’acord.