Extracte del capítol 4 de Per què la independència va fracassar i per què encara és possible, d'Adrià Alsina, que es presenta i posa a la venda aquest dilluns 1 de març.

* * *

Els experts distingeixen dos estils bàsics de negociació. L’estil de negociació “suau” assumeix un objectiu compartit de generar valor per a tothom des de la bona voluntat per un acord que sigui millor que la suma de les parts. Per entendre’ns, és la negociació que fas amb els companys de pis per decidir com us organitzeu per fer les compres bàsiques i la neteja, partint d’un repartiment honest d’hores, esforços i diners. Aquest estil de negociació també és típic de comunitats de base comercial —o botiguera—, com la catalana.

El revers de l’estil suau és l’estil “dur”. L’estil dur es basa en entendre la negociació com una competició en la qual l’adversari s’ha de guanyar el teu respecte. Aquest estil no busca la creació de valor, sinó que es planteja un joc de suma zero en què o s’accepten les teves condicions o t’aixeques de la taula per preservar la teva dignitat, acceptant totes les conseqüències. Aquesta és la tàctica de negociació més utilitzada en les relacions entre estats —també per Espanya, que veta qualsevol acord europeu si no inclou la traducció oficial a l’espanyol, per exemple. Si tens més de 35 anys, recordaràs l’anunci del joc de taula Scattergories del 1992, àlies aceptamos barco, un exemple perfecte d’aquest estil. Quin és l’únic problema? Que perquè aquesta tècnica funcioni has de fer creure als altres que realment estàs disposat a aixecar-te de la taula i marxar, just el contrari del que ens passa als independentistes, que hem abusat tant del “no ho permetrem” per immediatament després permetre-ho tot, que no ens prenen seriosament.

Hem d’adoptar l’estil més dur de tots, la tàctica Kim Jong-un: convèncer el món sencer que estem completament bojos

Et sembla extrem? Doncs no ho pensis, perquè el que volem aconseguir és el premi més extrem del planeta: entrar al club dels estats sobirans, una festa en la qual la majoria ha entrat deixant un rastre de cadàvers a la porta. De fet, no només ens hem d’acostumar a l’estil dur, sinó que hem d’adoptar l’estil més dur de tots, la tàctica Kim Jong-un, que consisteix a convèncer el món sencer que estem completament bojos: literalment, tirar la bomba atòmica primer i negociar després.

Corea del Nord va fer quatre tests de bombes atòmiques durant la dècada passada: febrer del 2013, gener i setembre del 2016 i setembre del 2017. A finals del 2017, Kim Jong-un havia demostrat que posseïa desenes de bombes d’hidrogen i coets i que eren capaços de dur-les fins a qualsevol gran ciutat dels Estats Units. Tota la premsa mundial anava plena de la “bogeria” de Kim Jong-un i de com el món podia estar al caire d’una nova guerra nuclear.

Els mitjans han caracteritzat Boris Johnson com un boig perillós disposat a arruïnar el Regne Unit per complir la seva fantasia del Brexit

Tanmateix, al Cap d’Any 2018 tot va canviar: Kim Jong-un va anunciar que estava obert al diàleg amb Corea del Sud per participar als Jocs Olímpics d’hivern. La línia directa Seül-Pyongyang es va reobrir després de gairebé dos anys i, efectivament, Corea del Nord i Corea del Sud van marxar junts en la cerimònia d’obertura dels Jocs Olímpics i van presentar un equip femení unit d’hoquei sobre gel. A la cimera intercoreana de l’abril del 2018, Kim Jong-un i el president sud-coreà Moon Jae-in van signar la Declaració de Panmunjon, comprometent-se a convertir l’Acord d’Armistici de Corea en un tractat de pau que posaria fi definitivament a la guerra de Corea.

El 12 de juny de 2018, Kim es va reunir amb Donald Trump i va signar una declaració per a la pau, el desarmament nuclear i la repatriació de les restes de morts de guerra. Era la primera reunió de la història entre els líders dels dos estats. S’han succeït altres trobades menys exitoses, però Kim Jong-un ja té el que volia, que és el mateix que nosaltres: tornar a l’escena internacional per la porta gran. Com? Convencent el món que realment estava disposat a fer saltar el planeta pels aires, el seu país inclòs. Ho estava? Per sort, mai ho sabrem.

Kim Jong-un i Boris Johnson guanyen perquè convencen el món que estan disposats a acceptar les conseqüències del no-acord

Un altre cas d’èxit de la tàctica Kim Jong-un és el primer ministre britànic Boris Johnson. Durant el seu mandat, els mitjans de mig món l’han caracteritzat com un boig perillós disposat a arruïnar el Regne Unit per complir la seva fantasia del Brexit. El que no entenien —i no han entès encara— tots els periodistes que ridiculitzaven Johnson, era que ell comptava precisament amb aquesta caracterització com a tàctica per aconseguir una negociació favorable amb la Unió Europea.

Al final, els líders de la Unió Europea han aprovat un acord per al Brexit que dona ple accés al mercat comú als anglesos i que evita l’apocalipsi que alguns suposats experts van contribuir a escampar com a inevitable, tot ajudant Johnson sense saber-ho. El primer ministre podrà presentar-se a les properes eleccions havent complert amb la voluntat de la majoria —prima, en efecte, però majoria— dels britànics. El repte del segon referèndum escocès és una altra qüestió, però al Regne Unit la qüestió escocesa no es viu amb la paranoia amb la que Espanya viu la qüestió catalana, així que fins i tot la independència d’Escòcia es podrà veure com un preu raonable a pagar per “recuperar el control” —com deia l’eslògan del Brexit—, o per refermar la sobirania del Regne Unit.

Tot això ens prepara per al moment clau en què tothom, des dels líders fins al 3,5% de mobilitzats, se l’hauran de jugar de debò

Kim Jong-un i Boris Johnson juguen i guanyen perquè convencen el món que estan disposats a acceptar les conseqüències del no-acord i, a través de les seves accions concretes, guanyen suficient credibilitat com per espantar els seus interlocutors. Aquesta és la tàctica realista que hem de començar a utilitzar des d’avui si volem arribar vius i entrenats a la fase clau del proper embat.

Per això, durant els anys de preparació, els partits independentistes haurien d’aprofitar els seus diputats a Madrid amb visió de Poder. Això vol dir que, a cada negociació de pressupostos o llei en què puguin ser decisius, les úniques opcions han de ser:

  • Acord pel traspàs complet d’una institució de Poder, com els aeroports o la fitxa bancària per a l’Institut Català de Finances.
  • Si no hi ha acord, bloqueig dels pressupostos, lleis i, si s’escau, eleccions anticipades. Els partits independentistes no han de tenir por d’un govern de “la dreta” o “la ultradreta”, perquè l’important no són uns pressupostos ni el traspàs de les institucions de Poder.

A mesura que ens anem apropant al final, la propera vegada que li preguntin a un líder independentista si està disposat a assumir morts per la independència, la seva resposta ha de ser:

  • Jo no dispararé primer, la nostra gent no té armes. Qui sí que té armes i un exèrcit és el Govern espanyol. Si Espanya dispara primer, declararem i defensarem la independència igualment i, a sobre, tots els líders espanyols i cadascun dels seus votants hauran de carregar per sempre amb el pes del seu error.

Tot això ens va preparant per al moment clau en què tothom, des dels líders fins al 3,5% de mobilitzats, se l’hauran de jugar de debò.