La mort de Francisco Franco al llit marcava, d'una manera o altra, el 20 de novembre de 1975 com l'inici d'una nova etapa en la història de Catalunya després d'anys d'una dictadura que semblava inacabable. L'alegria pel traspàs d'un dictador va conviure en aquelles hores amb la inquietud davant les múltiples incògnites que plantejava el futur. Hi havia ampolles de cava que esperaven feia temps a ser obertes, algunes al final es van quedar a la nevera; altres, de tant esperar, s'havien esbravat. En qualsevol cas, amb brindis o sense, el 20N és una d'aquelles dates que tothom recorda com la va viure. ElNacional.cat hem volgut recollir la memòria que d'aquella jornada conserven alguns dels qui amb els anys ocuparien la primera línia de la vida política catalana i que en aquell moment eren activistes, estudiants, professionals de diferents àmbits o, senzillament, escolars.
El president de la Generalitat, Salvador Illa, tenia 8 anys el dia que va morir Franco. Com per a la resta d'alumnes de tot l'Estat, la suspensió de les classes va deixar clar que aquell dia seria molt diferent. "Anava a l'escola amb el meu germà i alguns amics, i ens van dir: no hi ha escolta, podeu tornar perquè ha mort Franco". "Era un nen de vuit anys i sí, vaig tenir la consciència que canviaven coses importants a Catalunya i a Espanya", recorda el qui amb els anys seria alcalde de la Roca del Vallès, ministre de Sanitat i primer secretari del PSC abans d'aterrar a la Plaça Sant Jaume.
El president a l’exili, Carles Puigdemont, va conèixer la notícia de la mort de Franco quan estava internat a l'escola de Santa Maria del Collell, el Collell, a Sant Ferriol (la Garrotxa). “Ens vam assabentar de la notícia per la megafonia de l’escola. Normalment, ens despertaven amb una música més o menys alegre, però aquell dia va sonar un altre tipus de música”, recorda el líder de Junts, que aleshores tenia 13 anys. Assegura que la reacció davant l'esdeveniment va ser de “gran excitació”. “Teníem 13 anys, però sabíem que era de gran transcendència”, explica Puigdemont, que relata com es van haver de suspendre les classes i van anar a una missa que va organitzar la mateixa escola. “Recordo intuir una mica un somriure per sota el nas de tothom, fins i tot del capellà que l’oficiava”, rememora.
El president Artur Mas explica que va rebre la notícia de la mort del dictador sent a Barcelona. “Vaig reaccionar amb alegria”, narra Mas, que aleshores tenia 19 anys i havia començat a estudiar la carrera de dret, i que amb els anys seria també regidor a Barcelona i conseller del Govern, a més de president de CDC i el PDeCAT. “Esperava una nova etapa i una altra forma de viure”, explica el president, que subratlla que participava en totes les mobilitzacions d’aquell moment, que ja feia temps que duraven.
El president José Montilla era el 20 de novembre del 1975 un jove activista polític i militant del PSUC, que treballava als matins i estudiava COU al curs nocturn de l’Institut de Cornellà. Montilla, que abans d'assumir la presidència de la Generalitat va ser alcalde de Cornellà, ministre d'Indústria i primer secretari del PSC, recorda de manera especial d’aquells dies d’agonia del dictador les vagues obreres a Cornellà i, en general, al Baix Llobregat, les pintades i el repartiment d’octavetes amb el temor de ser enxampat per la policia; però també els afusellaments poques setmanes abans, a finals de setembre, de tres membres de FRAP i d’ETA, entre els quals, Txiqui, que va ser afusellat a Cerdanyola; i les protestes contra aquelles execucions. Montilla va celebrar el final del dictador amb companys, joves activistes, alguns amb responsabilitats en organitzacions clandestines. “No recordo cava, però sí un sentiment d'alliberament de prendre consciència que deixàvem enrere una etapa que havia estat dura. Érem joves, molt joves, però alguns, no era el meu cas, ja havien passat per la presó”, subratlla.
Els drets humans ja eren una lluita de l'advocada Magda Oranich el dia que va morir Franco i els records d’aquella jornada es trenen amb les imatges dels darrers cinc afusellaments del franquisme. Oranich era l'advocada defensora de Juan Paredes, membre de l’ETA conegut amb el nom de Txiqui. Va ser una cursa contra el calendari, davant la consciència que la mort de Franco aturaria les execucions. Això obstant, el de Txiqui va ser un consell de guerra sumaríssim, acusat de la mort d’un policia durant un atracament. “Ens van donar quatre hores per defensar-lo de la pena de mort”, recorda. Finalment, va ser afusellat el 27 de setembre enmig d'una onada de protestes arreu d'Europa. 23 dies més tard, va morir Franco. “El primer que vaig fer va ser trucar a la mare del Txiqui. No ens vam poder dir quasi res, les dues ploràvem”, recorda davant l’evidència que per pocs dies els darrers afusellats del franquisme no es van beneficiar d’una amnistia que no trigaria a arribar.
Malgrat tot, aquell dia Oranich va tancar la jornada amb un sopar a un restaurant del carrer Aribau de Barcelona, amb una vintena d’advocats especialitzats en defensa dels drets humans. Recorda que “va ser un sopar divertit; algú va beure de més, això sí” i que a partir de l’endemà es va imposar la tensió per saber com havia d’evolucionar la situació. "I la vida va anar canviant i, de seguida, també van venir la ruptura democràtica, que és el que volíem, no es va aconseguir formalment, però el cert és que a poc a poc va anar canviant tot", recorda.
A l'expresidenta del Parlament, Carme Forcadell, la notícia de la mort del dictador la va enxampar a l'hospital on acabava de néixer el seu primer fill. "Em van venir a donar la notícia i vaig mirar el meu fill i vaig dir: farem una doble celebració, una vida que neix i un dictador que se'n va", explica Forcadell, que va ser regidora a Sabadell amb ERC abans d'ocupar la presidència del Parlament que va aprovar la declaració d'independència el 2017. Per la seva participació en aquell procés, Forcadell va ser condemnada el 2019 a 11 anys i sis mesos de presó pel Tribunal Suprem, dels quals en va complir més tres.
L’expresidenta del Parlament Núria de Gispert treballava el 1975 a la Diputació de Barcelona, estava casada i tenia tres filles petites. Recorda la sospita que a “Franco li van allargar la vida durant uns dies per deixar les coses lligades i ben lligades” i que a casa seva tenien una ampolla a la nevera per celebrar aquell moment que havia de marcar el final de la dictadura, però que a l’hora de la veritat no es va arribar a obrir. “Desitjàvem que acabés, però els espanyols i els catalans no vam saber acabar la dictadura, ell es va morir abans”, admet la qui amb els anys seria presidenta d’Unió Democràtica, que no amaga la recança per com va acabar evolucionant la situació política, ja que considera que el 20-N “va ser el principi d’alguna cosa que podria estar molt millor del que és”.
L’exconseller de la Generalitat amb el PSC i exalcalde de Girona Quim Nadal tenia 28 anys el 20N del 1975, era professor de la UAB a la facultat de lletres i coordinador del departament d’Història. Tot i que s’havia decretat una setmana sense classes, recorda que els professors es van trobar a la universitat i van aprofitar per fer reunions sense massa transcendència. “Però ens movia el neguit i l’esperança d’una explosió de llibertat, sabíem que la mort definitiva del dictador encara que hagués estat al llit i a casa seva havia de significar una explosió de democràcia que havia de permetre definitivament acabar d’encarrilar les expectatives d’una societat massa, massa temps subjugada”, explica. L’endemà de la mort de Franco hi va haver un sopar de departament i, en acabar, una quinzena de professors es van reunir a casa d’un d’ells i van brindar amb cava “per al que ens semblava un moment fundacional d’una nova etapa de la història de Catalunya”.
L’exalcalde de Barcelona Xavier Trias explica que va rebre la notícia de la mort de Franco quan treballava com a pediatre a l’hospital infantil de la Vall d’Hebron, que aleshores es coneixia com a “residencia Generalísimo Franco”. “Estava treballant i ja hi havia l’ambient que sortiria la notícia”, explica Trias, que recorda com a les 10h del matí va comparèixer l’aleshores president del govern espanyol, Carlos Arias Navarro, per donar la notícia de la mort de Franco amb “aquella cara de desànim”. “Com si hagués passat un desastre”, narra Trias, que aleshores tenia 29 anys. “A l’hospital va ser una alegria. Ho vam celebrar efusivament perquè els hospitals havien viscut una època dura, de vagues, situacions difícils, reaccions antifranquistes i d’un cert càstig. Hi havia un tractament dur per part del govern”, recorda l’exalcalde de Barcelona i exconseller dels governs de Jordi Pujol, que assegura que va ser un dia de “festa, alegria i esperança”. “Volíem tots l’autonomia i en l’àmbit sanitari imaginàvem la creació d’un national health service imitant la situació d’Anglaterra”, recorda Trias.
El qui seria síndic de Greuges i secretari general del PSUC i d’ICV, Rafael Ribó, era el 1975 un dels impulsors de l’Assemblea de Catalunya, la plataforma unitària de l’oposició antifranquista. Subratlla que la notícia de la mort del dictador “donava motius per a la celebració i l’alegria” i que de fet van destapar una ampolla de cava per celebrar-ho amb la família, a més de celebrar-ho també amb amics. “Semblava -i així va ser- que s’obria una nova etapa”, recorda. Però alhora es plantejaven la incògnita sobre què calia fer, i aquí hi situa el “factor del temor”: “El franquisme deixar molta por que encara dura”. Ribó subratlla que encara queden residus del franquisme a la cúpula de poder judicial, de seguretat o en algunes de les grans empreses hereves de les “empreses nacionals”. “A partir de la Constitució i el règim de llibertats cal continuar treballant i lluitant dia a dia per anar superant el que deixa l'empremta del franquisme”, conclou.
L'historiador i diputat de Junts per Catalunya Agustí Colomines defineix el moment de la mort de Franco com a “agredolç”. “Jo tenia 18 anys i estava a punt de fer-ne 19”, recorda Colomines, que aleshores començava a estudiar a la universitat. “Havíem viscut les condemnes a mort del mes de setembre i per nosaltres el franquisme era un règim de terror. Havia nascut amb violència i va acabar amb violència”, explica el diputat, que intenta resumir la mort de Franco amb una metàfora familiar: “Els meus pares tenien un moble-bar vell i hi tenien una ampolla de vi guardada que s’havia d’obrir el dia de la mort del Franco. La van obrir, però estava agra”.