La cursa per liderar la candidatura de Junts a l’alcaldia de Barcelona entra en la seva fase decisiva amb quatre aspirants que ja han superat el tall dels avals. A més de Glòria Freixa, també han aconseguit el suport necessari el president del grup municipal, Jordi Martí Galbis; la diputada al Congrés Pilar Calvo; i l’advocat Jaume Alonso-Cuevillas. Freixa va assolir els avals el passat dilluns, sumant-se així a una competició interna que es resoldrà el dia 21, quan es coneixerà el nom del guanyador de les primàries. En aquesta entrevista, la secretària primera de la Mesa del Parlament exposa les seves motivacions per fer el salt a la política municipal i defensa el seu projecte per a Barcelona en un moment clau per al partit. Freixa es presenta com una candidatura amb voluntat de renovar lideratges i reconnectar amb la ciutadania, tot reivindicant la seva experiència institucional i la necessitat d’impulsar una nova etapa per a la capital catalana.
Per què ha decidit presentar-se a aquestes primàries?
Crec que el projecte de Junts necessita persones al capdavant que tinguin energia, força, però, sobretot, que puguin generar aquesta onada d’il·lusió. Per a un partit sempre és bo veure que hi ha persones que volen estar al capdavant del projecte i que creuen que poden liderar aquest projecte amb èxit.
El seu partit va governar Barcelona entre el 2011 i el 2015 amb l’alcalde Xavier Trias. Quin seria el seu llegat?
En segons quin mandat, hi ha barris que es descuiden una mica, però l’alcalde Trias els va tractar amb la mateixa igualtat. Això va agradar molt als veïns. També tenia un projecte de ciutat on es podia viure amb xarxa, cuidant els pares i els fills. La vida de barri és el que fa gran aquesta ciutat com Barcelona. També va endreçar la qüestió dels pisos turístics i va haver-hi una planificació a Ciutat Vella, on va posar ordre en el caos que hi havia en aquell moment. Després, això ha anat a més, però en aquell moment també va prioritzar la seguretat.
No sé si és molt d’hora, o no, per tenir un projecte de ciutat al cap de cara a una futura campanya electoral, però té pensat com resoldre el problema de la inseguretat? És el primer problema segons els ciutadans…
Amb la qüestió de la seguretat crec que vinc avalada per la gestió del meu partit amb la llei de la multireincidència que s’ha fet a Madrid. És veritat que tant la Guàrdia Urbana com els Mossos d’Esquadra van bastant coordinats per donar seguretat als ciutadans. Però un cop fan la feina, si arribem al jutjat i aquesta persona torna a sortir per l’altra porta l’endemà perquè no acompanya la legislació, doncs poca cosa podrem resoldre. Quan es posi en marxa aquesta llei de multireincidència acabarem amb aquest efecte crida que té Barcelona, perquè tothom sap que surt gratuït venir a delinquir a Barcelona. Cal desenvolupar aquesta llei i veure com els jutjats actuen davant d’això. També cal molta més policia de barri, perquè a vegades ens donen dades i ens diuen que no n’hi ha per a tant, però quan hi ha una sensació en la ciutadania s’ha de poder atacar. Pel que fa a les ocupacions, crec que no és normal que marxem a l’estiu i hagis de portar les quatre joietes a casa els pares perquè als teus veïns de davant els van entrar l’estiu passat. La sensació de no marxar tranquil de vacances és una mica estranya. Hi hem de posar fil a l’agulla.
L’alcalde Collboni ja ha fet una promesa electoral, que és l'eliminació de les llicències de pisos turístics. Només ho activarà si és reelegit. Si vostè arriba a ser alcaldessa de Barcelona, què farà amb aquesta qüestió?
És molt fàcil fer prohibicions quan ha passat el teu mandat. No me’l crec, perquè hi ha moltíssimes feines de gent en joc. No crec que l’alcalde Collboni acabi executant això i tampoc crec que torni a guanyar. Si soc jo l’alcaldessa aquest tema s’ha de tractar. Tanmateix, fer desaparèixer això com si fos el principal problema de l’habitatge no ho compro. Crec que hem d’anar per un camí amb el tema de l’habitatge i això s’ha de regular, sobretot també per l’incivisme: no pot ser que et trobis els pisos turístics en el mateix barri que causin problemes segons qui ve. Nosaltres volem un turisme de qualitat i que no quedi tot en mans dels hotels. L’anunci de l’eliminació de pisos turístics va provocar una pujada d’un 20% del preu dels hotels l’endemà. També hi ha el turisme familiar, del qual ningú en parla. Una família amb tres fills difícilment pot viatjar a una ciutat europea en un hotel. Per tant, els pisos turístics són una forma de poder viatjar per a la classe mitjana. Cal regular-ho, però no soc de prohibicions al 100% ni molt menys.
Si vostè és alcaldessa, ha pensat en alguna gran transformació urbanística que pogués quedar per a la posteritat?
Jo la ciutat la porto a l’ànima: hi he crescut, hi han nascut els meus fills i soc una enamorada de Barcelona. Crec que hem de tornar-nos una ciutat més amable. Cal potenciar la vida als barris. La gran transformació que faria és en matèria d’habitatge per tal que no hagin de marxar els nostres fills i que puguem ajudar-los. Cal fer una ciutat més amable en tots els sentits, perquè avui arribes a un lloc i ningú et diu bon dia, com sí que passa a la resta de ciutats europees. Hem perdut aquesta forma de relacionar-nos. El gran projecte també és la gent gran, que ho ha donat tot per a aquesta ciutat. Anem cap a un envelliment sense precedents, com no hi ha hagut mai. No hi ha prou residències i s’ha de pensar com resolem aquest tema de l’habitatge. Fer com a les ciutats del nord d’Europa: les macroàrees on es relacionen edificis de grans amb joves perquè hi hagi aquesta xarxa en la qual no es trobin sols.
Com resoldria la qüestió de l'habitatge?
Jo ho he treballat moltíssim. És la meva matèria al Parlament i he mirat molt tot el que fan la resta de països europeus. Estic molt a sobre de tota la legislació d’arreu i ens ho hem de creure. No val parlar d’habitatge com fins ara, amb proclames que queden molt bé. És molt fàcil dir que cal carregar-se els pisos turístics i quedar-se amb els de temporada; o posar una contenció de rendes. Però els resultats són els que són i no hi ha cap millora, ni a Barcelona, ni a Europa. No hem d’inventar models: cal veure què ha funcionat i què no. La primera recepta és una inversió pública sense precedents, com acaba de recomanar el grup de treball del Consell d’Europa, amb una inversió pública i privada, perquè nosaltres l’hem fet tota fora. Hi ha una disbauxa legislativa que fa que els constructors i els promotors hagin marxat. Com tindrem pisos, aleshores? Si no fabriques pisos privats, no abaixaràs el preu. L’altra gran mesura que han aplicat és la contenció de rendes, però Irlanda la va aplicar el 2016 i ja l’han hagut de treure. No hi ha pisos de lloguer a Dublín i ha marxat tota la inversió privada. Fa falta trobar incentius per als propietaris perquè torni l'oferta que hem perdut. Ens hem de creure que els joves tenen dret a viure en aquesta ciutat: hi hauria d’haver promocions dedicades exclusivament a joves, amb un tant per cent i cícliques. Què vol dir que aquí algú que entra en un habitatge de protecció ja mai més el treus d'allà? No. Cal una revisió periòdica per saber si encara té una determinada edat o han canviat les seves condicions econòmiques.
Vostè ha rebut els suports del portaveu del grup parlamentari, Salvador Vergés, o del diputat del Parlament Joan Canadell, entre d’altres. Tot i això, una de les candidatures, Pilar Calvo, ha rebut el suport de Míriam Nogueras i de l’advocat del president Puigdemont, Gonzalo Boye. Creu que això converteix Pilar Calvo en la candidata de la cúpula del partit?
Quan ens diuen que s’obren les primàries se’ns obre la porta. És evident que tenim un president del partit que mana, perquè és el president. Les primàries són una decisió consensuada: quan no tens un candidat que no té cap tipus de contestació que és el candidat, que sigui la militància qui s'impliqui en aquesta decisió. Passi el que passi, tots serem els candidats del president.
Podria acabar unint-se amb una altra candidatura o descarta aquesta opció?
Ara mateix no ho contemplo. Crec en la meva candidatura perquè crec que cal aquest aire fresc a Barcelona. Puc aportar aquesta relació amb els ciutadans i soc una persona que viu la política, però té una vida molt gran fora de la política. Crec que tinc una temperatura molt clara del que passa i de les sensacions reals de la gent.
Algun candidat li ha demanat que se sumi a la seva candidatura?
No. Tothom ha dit que tots tenim el dret a presentar-nos i que endavant.
Què creu que la diferencia més dels altres candidats?
Potser és un hàndicap, però soc el nom menys conegut. Però en el moment en el qual estem, tant a Barcelona, com a Catalunya o Europa amb aquesta onada de partits extrems, la diferència és que soc una candidata que tinc una empenta i il·lusió i pot generar una onada per tornar a posar el nostre partit al capdavant després d’haver guanyat les darreres eleccions.
Fa uns mesos, el favorit de la cúpula per ser el candidat era l’actual portaveu del partit, Josep Rius. Finalment, però, ha decidit no fer el pas després que l’actual president del grup municipal, Jordi Martí Galbis, decidís optar a les primàries. Com ha viscut tot el procés? El partit va tard en decidir-se per un candidat?
Suposo que hi havia moltes opcions sobre la taula i tampoc se m’ha explicat gaire. Crec que s’ha anat esperant tot aquest temps per veure si hi havia una mena de consens i, vist que com tothom es volia presentar, crec que ha anat cap aquí la cosa. També crec que s’ha decidit obrir les primàries un cop Josep Rius renuncia perquè no es vegi com una baralla entre famílies del partit i totes aquestes coses que es diuen a la premsa habitualment.
No té la sensació que Junts va una mica tard amb relació a la resta de partits que ja tenen els seus candidats?
Podríem anar tard, però també li he de dir que no és la primera vegada que passa. La darrera vegada també vam anar amb aquests temps, amb en Xavier Trias, i vam guanyar les eleccions. Òbviament, però, no comparo cap candidat amb Xavier Trias, només faltaria. Qui guanyi, que espero ser jo, el partit apostarà a totes per ell i així podrem fer una campanya intensiva, no només ara, sinó a la llarga. Tot això pot tenir una continuïtat. Crec que Barcelona i els barcelonins necessiten identificar la cara de Junts per Catalunya amb un projecte a la llarga, i crec que jo amb això reuniria aquestes condicions.
Creu que aquestes primàries tenen el risc que es puguin convertir o es llegeixin com una lluita entre famílies?
No crec que hi hagi famílies. Abans t’ho deia perquè és el que es deia a la premsa. Jo represento que no hi ha una lluita de famílies perquè soc la persona del carril del mig. No crec que ningú em pugui posar amb cap de les famílies que dieu els diaris, sinó que soc una persona neutral i estic a disposició de tothom o que em porto bé amb tothom. No veig aquesta lluita de famílies.
La seva idea és ser la número 1. Qui seria la número dos? Té algun nom al cap?
No. Jo tinc un projecte i el tinc molt pensat. Jo confio en el planter. Soc model Barça i no em calen ni deu, ni dotze, ni quinze estrelles en una llista. Hi ha gent que coneix el terreny de joc, que coneix molt bé la ciutat i fa molts anys que treballa per Barcelona. Confio en els equips que tenim a cada districte per tirar endavant tot això. El número dos, però, l’hauré de pensar.
Entrevista sencera: