Gairebé un any després que el govern espanyol carregués durament contra Carles Puigdemont per la seva absència a la conferència de presidents autonòmics, en un intent d'assolir un tracte bilateral, el PDeCAT tornava el dard aquest dijous a la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría. El senador Josep Lluís Cleries demanava la seva compareixença davant de "l'incompliment" de pactes subscrits en una trobada que deia celebrada a "bombo i plateret", de la qual Cleries assegura que se'n desprendria la "deslleialtat" de l'executiu central amb les comunitats, a més de desgastar la imatge de Puigdemont.

Segons es va acordar al Senat, durant el 2017 es posarien en marxa un seguit de pactes: el nacional sobre l'educació, l'elaboració d'una estratègia nacional pel repte demogràfic, avançar en la unitat de mercat, la targeta social per definir les prestacions socials, el pacte contra la violència de gènere, el finançament autonòmic, el bo social energètic i les polítiques d'ocupació. La situació no deixava opció: Rajoy necessitava exhibir un clima de diàleg amb la resta d'autonomies –front la crisi sobiranista– i lligar els diputats del PSOE a un seguit d'acords d'Estat.

Però 12 mesos després, les expectatives s'han complert en pocs àmbits: s'ha endegat el reial decret per a la implantació del bo social energètic –que protegeix els consumidors vulnerables i defineix mesures per a altres usuaris–; s'ha aprovat a les Corts un pacte de violència de gènere –que avança més lent d'allò previst i està a l'espera de la dotació pressupostària de 2018– i s'ha donat llum verda a l'estratègia nacional espanyola d'activació per a l'ocupació –que estableix només les bases de coordinació entre estat i autonomies–.

L'esperit de la cimera de presidents es basava en la cooperació interterritorial i la pau entre governs central i autonòmics 

Tanmateix, en pitjor i paralitzada situació es troben els tres elements troncals de la cimera: el finançament autonòmic, el pacte nacional educatiu i el de les pensions. És el primer dels tres el qui més polseguera ha generat entre comunitats –tant per la banda del PSOE, com inclús del Partit Popular mateix– una qüestió que ha derivat en greuge comparatiu i gresca per l'aprovació de la quota basca al Congrés –enmig dels retrets d'Albert Rivera. Tot això implicaria a la pràctica l'incompliment de l'esperit de la cimera de presidents, que es basava en la cooperació interterritorial i la pau entre governs central i autonòmics. 

La qüestió és que el projecte de finançament havia d'estar enllestit per a finals de 2017, i Rajoy el va posposar a 2018. Ara el ministre d'Hisenda Cristóbal Montoro demana esperar a la formació de govern a Catalunya. Aquest mateix escull també li impedeix que el PNB s'obri a pactar els pressupostos d'aquest any. Això ha portat Montoro a congelar 780 milions a Catalunya, fins a un total de 4.230 en la resta de comunitats, davant del risc d'haver de prorrogar els comptes. La situació no ha agradat des d'Andalusia i la lideressa Susana Díaz va exigir convocar de nou la cimera i el Consell de Política Fiscal i Financera "a la major brevetat" perquè el finançament serveix per pagar la major part de polítiques anteriors.

No és l'únic front obert a la Moncloa: l'estratègia nacional pel repte demogràfic només s'ha constituït formalment, sense avançar substancialment els seus treballs. El fet és considerable, ja que en paral·lel el govern espanyol ha hagut de demanar un préstec al Tresor Públic –i evitar així buidar definitivament la guardiola de les pensions. El secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ja ha fet la seva contraproposta: gravar la banca amb un impost, alhora que també les transaccions financeres –mesura que no cobriria ni el 13% del dèficit del sistema.

La qüestió és que el gabinet de Mariano Rajoy ha trobat en la crisi sobiranista una forma d'espolsar-se la paràlisi de les mesures; també en el fet que "només" tindria 137 escons. Això li ha servit al president espanyol per estendre la mà al PSOE, mesura amb què alhora arracona Ciutadans –amb qui pugna per l'espai de la dreta espanyola, en una guerra sense treva que es perllongarà fins als comicis generals de 2020. A Sánchez tampoc sembla desagradar-li el propòsit d'any nou, que el PP assegura que aquest cop prosperarà, a causa de les necessitats de les comunitats socialistes –o de la seva asfixia.