No ha estat un gran dia per al catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat Autònoma de Barcelona, Francesc de Carreras. Aquest dimecres, a la seva columna a El País, compara nacionalisme i feminisme i cap dels dos queda bé. Parla del “caràcter creixentment dogmàtic i fonamentalista de tots dos moviments en esdevenir ideologies i creences tancades que no admeten discussió”. Carreras és també fundador de Ciutadans (Cs) i un dels seus ideòlegs.

L’autor aviat explica que parla del nacionalisme català, que “es va covar en temps de Pujol amb una intolerància...”, etcètera, i l’equipara amb les reaccions a la sentència (“discutible”, aclareix) de La Manada, on “sense estudiar les proves, els manifestants ja havien dictat veredicte", és a dir que acusa les manifestacions d'estar preparades abans de la sentència. “Quin és el fil que connecta feminisme i nacionalisme?”, es pregunta. Resposta: “La creença en una identitat col·lectiva, sigui el gènere dona, sigui la nació”.

“En una primera lectura ràpida de l'article, el meu cap automàticament ha acabat la frase ‘La creença en una identitat col·lectiva es el fil que connecta feminisme i nacionalisme’ amb un ‘...i madridisme i charlesmansonisme...’, no et fot!”, diu Isabel Sucunza, llibretera (La Calders) i escriptora. “Aquesta afirmació diu més del cap que ha posat en relació aquests dos termes que dels dos termes en si”.

Ni un borrall

La coincidència que Carreras no sap ni un borrall de feminisme és entre intensa i vehement entre altres col·laboradores d’El Nacional que s’han llegit la columna: Júlia Trias, Gina Driéguez, Marta Roqueta, Marina Porras i Laura Huerga.

“Aquesta columna”, diu Trias, membre d'Irídia-Centre per la Defensa dels Drets Humans, “és un dels exemples més il·lustratius del que se'n diu mansplaining: un home parlant sobre el moviment feminista amb signes evidents i clars de no saber de què parla. No hi ha res més lluny que el feminisme com a moviment dogmàtic i fonamentalista. El feminisme és reivindicat de moltes formes diferents i desde molts llocs diferents i  està en constant procés de debat i redefinició”.

Trias ho exemplifica: "la perspectiva de gènere interseccional qüestiona que la categoria "dona" pugui ser homogènia i que es pugui parlar de que totes comparteixen essencialment les mateixes experiències de vida quan els mecanismes d'opressió són diversos i estan interrelacionats, com el racisme o la xenofòbia".

Roqueta, editora de Zena, insisteix en la ignorància de parlar de feminisme en singular. “Característica del pensament i pràctica feministes és la seva gran varietat, que sovint resulten contradictoris. Aquest article l’ha fet algú que té una identitat i una forma de veure el món hegemònica en dos aspectes: el de gènere (és home) i el nacional (espanyolista amb una marcada visió castellano-cèntrica). És normal que li sembli que nacionalisme català i feminisme comparteixen punts negatius. Ambdós qüestionen els acords sobre els que hem establert les relacions socials, que alguns creuen que no són només drets, sinó la forma racional i desitjable d'organitzar la societat”.

A Porras, llibretera (L’Ombra) i crítica literària, li fa l’efecte “que l’interès amagat és muntar un relat del nacionalisme com a dogma excloent, i per això fa servir tot el que tingui a mà. Ara el feminisme, demà l'animalisme... Jo no em sento atacada com a dona per aquest article. Simplement, em sembla una ruqueria d'avi senil”.  Sense gaires concessions, afegeix: “trobo que cada vegada fan articles més xarons. Podries agafar tots els articles d’El País sobre nacionalisme i intercanviar-ne frases i seguirien quadrant, perquè tot es redueix a voler equiparar el nacionalisme a una ideologia fanàtica”.

Seleccionar el nacionalisme

L'historiadora Driéguez corregeix el jurista Carreras: “així com el nacionalisme no és fruit de l’odi als altres sinó de la pròpia consciencia com a poble, el feminisme no és una ideologia contra l’home sinó contra una estructura social patriarcal. Ni feminisme ni nacionalisme tracten d’una identitat col·lectiva. La identitat és individual i privada. És a partir de les experiències individuals de totes que el feminisme esdevé lluita col·lectiva”.

El catedràtic “deixa de banda coses tan bàsiques com que de nacionalista un se'n fa; de dona, en canvi, fins fa ben poc, a ningú no se li havia reconegut el dret a fer-se'n; o que si estàvem disposades a protestar des d'abans que es fes pública la sentència és perquè venim de dècades de sentències similars”, diu Sucunza. “Aquest opinador va tenir una idea absolutament idiota sobre la qual va enllestir un article igual d'idiota però perillós per com és d'insidiós, a més d'indocumentat, contra el feminisme i el nacionalisme a parts iguals”, rebla.

L’editora Huerga (Raig Verd), recorda amb ironia el criteri selectiu de Carreras a l’hora de triar nacionalisme. “El feminisme no accepta discussió quant a la seva necessitat però sí en la seva diversitat i formes de comprendre’l. És el moviment més transversal i transformador que tenim, i també el que defensa més llibertats i més igualtat per a tothom. En la construcció d'una nova república és indispensable per combatre de cara les desigualtats i distanciar-se de la pràctica de certs nacionalismes, per exemple, l'espanyol”.

"El més preocupant del to d'aquesta columna és que no sembla fruit de la desinformació", afegeix Trias en aquesta línia, girant els arguments de Carreras com un mitjó. "Precisament discursos com els d'aquesta columna però també actituds, comentaris, rols, relacions, anuncis, acudits, assassinats, violacions i resolucions judicials formen part, entre molts altres, dels mecanismes que sustenten l'arquitectura misògina i masclista en la que vivim".

Patacades

La columna ha rebut patacades i comentaris menys falaguers procedents d’altres veus i rodals:

Arcadi Espada

Francesc de Carreras ha acabat al veïnat d’ un altre dels principals mentors i ideòlegs de Ciutadans: Arcadi Espada. La setmana passada, a El Programa de A.R., Espada va exigir que s'examinés la vida sexual de la víctima de La Manada i fins i tot que es publiquessin vídeos sobre ella. Queda en l’aire la qüestió de si aquesta manera de veure les coses és el motiu pel que Albert Rivera i Inés Arrimadas van trigar gairebé set hores en reaccionar, sense pujar ni baixar, a la sentència de La Manada.

Hi ha aquella frase anglesa, fools never differ (“els babaus no es distingeixen”), amb què se sol respondre a una altra (great minds think alike, “els grans cervells coincideixen”). En italià diuen I ucelli delle stesse penne volano insieme (“els ocells d’igual plomatge volen plegats”). En francès, Les oiseaux de la même couleur ont la coutume de se mettre ensemble (“els ocells del mateix color acostumen a anar plegats”). Els que s'assemblen es troben, és un equivalent en català. En castellà van més al gra: Dios los cría y ellos se juntan.