Coincideixen El País i La Vanguardia en remarcar el bon moment de la venda d’habitatges a Espanya, especialment dels usats. Val la pena sortir de la cleda de les portades perquè té gràcia com cada diari parla del fenomen en pàgines interiors. El País no es complica gaire la vida, explica els fets i no busca tres peus al gat: torna l’ànsia per comprar habitatge, n’hi ha poc de nou, se’n compra d’usat. Punt. La Vanguardia, en canvi, explica dues històries diferents. A l’editorial diu que l’auge es deu a l’increment de l’ocupació (vol dir els llocs de treball, no badis), especialment via contractes indefinits, perquè la gent que cobra regularment compra més habitatge i és millor client de les hipoteques. A la informació de la secció d’Economia, en canvi, s’atribueix el fet a a la tornada dels estrangers al mercat i a l’estalvi acumulat durant la pandèmia. Quina és la realitat? Segurament una combinació de tot plegat, encara que la reforma de la reforma laboral es va aprovar fa tan poc que resulta difícil creure que el seu impacte en el consum hagi estat tan gran. Bé. En qualsevol cas, aquestes dues portades presenten una versió d’Espanya com un lloc on la solució a la crisi econòmica va fent via, rutllant mal que bé, i la gent compra pisos, etcètera. Que els grups de població amb menys ingressos o més vulnerables no es beneficien tant d’aquest boom… no és tema. La Vanguardia li dedica unes pietoses últimes línies de l’editorial i camina que t’esgarrono.
L’altra mirada d’Espanya és la que apareix als diaris del Trio de la Benzina (El Mundo, ABC, La Razón). Espanya és un país que s’ha abocat a celebrar la tornada de Joan Carles I, l’estat d’ànim i activitats del qual són presentades obrint la primera pàgina talment com si s’hagués aparegut el Cid Campeador o Blas de Lezo reencarnat en la figura de l’emèrit. L’ABC, per exemple, destaca una declaració de Joan Carles: “Estic molt content”. Què te’n sembla, quin senyor tan eixerit? El Mundo també destaca que l’home està “content” i hi afegeix el motiu: “de navegar per aigües espanyoles”. No és bonic, aquest patriotisme tan fondo? La Razón es queixa de les demandes de transparència de les reials martingales fets pels “socis de Pedro Sánchez”, que vol dir Podemos, els comunistas; Esquerra, los separatistas, i PNB i Bildu, els terroristas. Luis Maria Anson, al mateix diari, ploriqueja dient que hi ha “una campanya antimonàrquica ferotge”. Valga'm Déu.
Els millors arguments per a una “campanya antimonàrquica ferotge”, diràs, els ha proporcionat el mateix emèrit amb el seu comportament públic, personal i, sobretot, fiscal, que l’ha obligat a marxar dos anys d’Espanya mentre totes les institucions de l’Estat, inclosa la premsa d’Estat, s’afanyaven a fer desaparèixer qualsevol possibilitat de passar comptes. Tu pots pensar això. Però hi ha una versió alternativa: “L’assetjament al pare de Felip VI, a qui de veritat vol laminar és Felip VI”, ha deixat escrit a l’ABC un conegut locutor radiofònic. La d’aquests diaris és una versió d’Espanya peculiar, la que es preocupa molt, molt, molt de l’estat d’ànim de Joan Carles, de si el fet d’estar a Espanya li fa pessigolles o el fa levitar, de la mala educació que suposa no deixar-lo dormir a palau i la desconsideració de tractar el seu adveniment com una visita privada i no com un acte oficial. Potser te n’agrada alguna, d’aquestes Espanyes. Doncs aquí les tens. Si no te n’agrada cap, però, aquí tens una abraçada molt forta.
