El president Pere Aragonès va proposar, al debat de política general del passat setembre, un “acord de claredat” per a la celebració d’un nou referèndum d’autodeterminació. Aquest cop, això sí, pactat amb l’Estat. Unes intencions aigualides per La Moncloa, però ERC persisteix en la seva aposta. Aquesta mateixa setmana els republicans han presentat la seva ponència política, que debatran les bases i se sotmetrà a votació al congrés nacional del pròxim 28 de gener. El text parteix d’aquesta proposta d'acord de claredat per a proposar les seves condicions per a una nova votació: 50% mínim de participació i 55% de vot pel sí. Un plantejament amb el qual volen obrir un “debat públic” i fer arribar al govern espanyol a través de la taula de diàleg i negociació. Per a fer-ho, parteixen de tres referents internacionals —Montenegro, Escòcia i el Quebec—, tres processos que tenen les seves particularitats i, també, les seves llums i ombres. Sense anar més lluny, el mateix Aragonès posava en quarantena el 2016 la via canadenca, compartint un article sobre els "mites i lliçons del cas del Quebec".
Referèndums i ‘via canadenca’: mites i lliçons del cas del Quebec - Vilaweb https://t.co/xgSk3BGD1G via @vilaweb
— Pere Aragonès i Garcia 🎗 (@perearagones) September 1, 2016
La via Montenegro
La ponència que ERC sotmetrà a votació de les seves bases s’aferra sobretot a l’exemple de Montenegro per a proposar unes condicions per a celebrar un nou referèndum d’autodeterminació. Concretament, estableix el següent: “Es consideraria que la victòria del sí és clara si es reunissin alhora un mínim d’un 50% de participació i un mínim d’un 55% de suport al sí a la independència. Així ho recollia la fórmula per al referèndum de Montenegro, discutida i reconeguda de manera multilateral tant pels governs de Montenegro i Sèrbia com per les institucions europees”.
Com es va arribar a la votació, en la qual ERC s’emmiralla? Montenegro és fruit de la desintegració de l’antiga Iugoslàvia, que va donar lloc, després d’un llarg procés, a la federació de Sèrbia i Montenegro el 2003. Enmig va haver-hi un intent de secessió, el 1992, però va perdre amb el 96% dels vots pel boicot tant de musulmans, albanesos i minories catòliques com d’independentistes. Va ser tres anys més tard, el 2006, quan tindria lloc el referèndum d’independència. Vist inicialment amb recel tant per la Unió Europea com per l’OTAN, van exigir una participació mínima del 50% i una majoria del 55% de sí per al reconeixement de la nova República. La votació va tenir lloc el 21 de maig d’aquell any, amb la següent pregunta: “Desitja vostè que Montenegro sigui un Estat independent amb completa legitimitat legal i internacional?”. La participació es va assolir amb escreix (86,5%) i el suport a la independència va estar ajustat (55,5%) però es va aconseguir. Un resultat favorable però inferior al 55% hauria obert una etapa d'enorme incertesa.
Montenegro ha estat reconegut internacionalment, és membre de l'ONU i està en procés d'adhesió a la Unió Europea des del 2008
Dues setmanes més tard, el 3 de juny del 2006, el Parlament de Montenegro va declarar la seva independència, que va ser reconeguda tant per Sèrbia com per la Unió Europea. També l'Estat espanyol va reconèixer la independència i va establir-hi relacions diplomàtiques el 16 de juny (a diferència del que fa amb Kosovo). A finals de mes es va convertir en el 192è estat de les Nacions Unides. En paral·lel, la nova República va demanar oficialment el seu accés a la UE el desembre del 2008, un procés d'adhesió que encara dura. Ara com ara, s'han obert 33 dels 35 capítols de negociació amb la Comissió Europea, dels quals només tres han estat provisionalment tancats. En canvi, sí que va aconseguir ingressar a l'OTAN el juny del 2017 com a membre de ple dret. És l'excepció als Balcans d'una independència sense guerra, a través d'un referèndum pactat entre les dues parts. Hi va jugar un paper important el seu president Milo Đukanović, alineat amb la Unió Europea, els Estats Units i l'OTAN.
La via quebequesa
Els republicans també s’emmirallen en el cas del Quebec i el Canadà, en el qual es van inspirar per a plantejar un “acord de claredat” com el proposat pel president Aragonès. Així ho remarquen a la seva ponència política: “Es tracta de fer un camí inspirat en el Canadà i el Quebec, que van establir per llei les condicions perquè els quebequesos poguessin decidir el futur del país (…) Seguint l’exemple del dictamen del Tribunal Suprem del Canadà sobre el Quebec, una victòria clara del sí hauria de donar lloc a un procés de negociació de bona fe entre els governs català i espanyol, amb mediació europea i internacional, de cara a arribar a un acord que permeti la creació d’una República Catalana independent reconeguda en l’àmbit internacional, amb atenció als legítims interessos de les dues parts negociadores”.
Els referèndums per a l'autodeterminació del Quebec respecte del Canadà, celebrats els anys 1980 i 1995, són molt diferents dels celebrats a Montenegro. Tots dos van ser convocats de forma unilateral, després del fracàs d'una reforma constitucional. Tots dos, amb preguntes poc clares, van comptar amb una participació altíssima i es van perdre; el primer amb el 49,42% pel sí i el segon amb el 40,44%. I són els que van propiciar que justament el govern canadenc es dirigís a la Cort Suprema perquè fixés jurisprudència sobre la qüestió. El dictamen del tribunal, el 1998, va ser que la independència unilateral no era legal, i que la secessió d'una província canadenca només tindria validesa constitucional després d'una negociació entre els governs federal i provincial després que una clara majoria hagi expressat amb claredat el suport a la independència. I d'aquí va néixer la llei de claredat, aprovada l'any 2000.
Des de l'aprovació de la llei de claredat no s'ha celebrat cap referèndum d'independència al Quebec
Què estableix aquesta llei de claredat? Que és el Parlament canadenc —i no el quebequès— el competent per a validar, abans de la votació, la claredat de la pregunta des de la proposta del govern regional. Però també li atorga competència —amb posterioritat a la votació mateixa— per a interpretar i decidir la claredat de la majoria, és a dir, el llindar mínim de suport al sí. Això va portar l’independentisme quebequès a aprovar, dos dies després, una nova norma al Parlament quebequès, la llei 99, per a insistir en la seva sobirania i fixar la majoria en el 50+1. Des de la promulgació de la norma, que atorgava la tutela al Canadà, no s’ha celebrat cap referèndum d’independència més. Avui el nacionalisme quebequès està desactivat, en una altra pantalla, intentant --en va-- que el Canadà deixi de formar part de la Corona britànica.
La via escocesa
Des de Calàbria també es fixen en el procedent més recent, el d'Escòcia, amb unes relacions que han estat fluides entre ERC i l'SNP. S'hi fixen per exemple en el demos: qui té dret a votar. "En la línia del que es va establir en el referèndum d'Escòcia del 2014 després de la negociació amb el Regne Unit, hi haurien de poder votar totes les persones residents legals a Catalunya més grans de setze anys en el moment de convocar el referèndum; així com tota altra persona no-resident que, en el moment de convocar el referèndum, tingués dret de vot a les eleccions al Parlament de Catalunya", assenyala la ponència. En una altra part del document els republicans parlen d'un "camí inspirat en el Regne Unit i Escòcia, que van acordar les condicions del referèndum del 2014".
Després de presentar-se a la campanya amb aquesta promesa, el gener del 2012, el primer ministre escocès Alex Salmond va proposar oficialment la celebració d'un referèndum d'independència. El govern britànic de David Cameron va acceptar, posant com a termini màxim 18 mesos i la necessitat d'un aval del Parlament del Regne Unit, que també va arribar. Una llei també va cedir temporalment a Edimburg les competències per a celebrar-lo. Bona part de la discussió va girar al voltant del cens, que al final va ser els residents a Escòcia majors de setze anys i amb nacionalitat britànica o d'algun altre país de la Unió Europea o la Commonwealth (uns 4,3 milions d'electors). La votació va tenir lloc el 18 de setembre del 2014, sota una pregunta clara: "Escòcia hauria de ser un país independent?". Amb un 84,6%, es va registrar la participació més alta en una elecció o plebiscit al Regne Unit amb sufragi universal. I van imposar-se els unionistes, amb el 55% contra el 44% dels independentistes. L'SNP va acceptar la derrota. Fins que les circumstàncies van canviar.
Ara l'independentisme escocès es troba amb els vetos de Downing Street a un referèndum pactat i del Suprem a una votació unilateral
Dos anys més tard, va tenir lloc un altre referèndum, aquest cop al conjunt del Regne Unit: el del Brexit. La majoria de britànics van optar per la sortida de la Unió Europea, a diferència dels escocesos i nord-irlandesos, que van votar massivament per romandre a la UE. En el cas d’Escòcia, fins al 62% pel remain. Aquesta circumstància va reactivar la demanda d’un segon referèndum d’independència a Escòcia per a després ingressar de nou al bloc comunitari. Però aquell pacte que va ser possible el 2012 entre David Cameron i Alex Salmond, avui és un cop de porta reiterat dels primers ministres Boris Johnson, Lizz Truss i Rishi Sunak. I el passat novembre, el Suprem britànic va dictaminar que Escòcia no pot convocar un referèndum unilateral. En un atzucac, la primera ministra escocesa ha acceptat el veto i ha plantejat les pròximes eleccions generals com un plebiscit. Mentrestant, el suport a la independència va creixent, fins al 56% segons l’última enquesta publicada per The National.