El Govern anava lent però no anava lluny. Aquest vindria a ser el diagnòstic de la CUP, que ja advertia, des de fa mesos, que el cicle polític estava esgotat. Per això fa mig any ja demanaven una qüestió de confiança en aquesta casa. Ara, amb la ruptura de la coalició entre ERC i Junts per Catalunya, s'ha acabat d'evidenciar. En aquest context convuls la portaveu dels anticapitalistes al Parlament, Eulàlia Reguant (Barcelona, 1979), rep ElNacional.cat al seu despatx a la cambra catalana. No se sent interpel·lada pel "mantra" del 80% que ven el nou Govern, insisteix que el president Pere Aragonès s'ha de sotmetre a una qüestió de confiança i vaticina que les eleccions seran "més aviat que tard". Malgrat tot, fer política és cavalcar contradiccions. Per aquest motiu potser, sense gaire confiança, mantenen la porta oberta a negociar els nous pressupostos perquè els comptes no caiguin en mans del PSC. Ella mateixa és l'encarregada cupaire dels temes pressupostaris. Després de la conversa admet que hi ha una cojuntura molt enverinada i un clima de desconfiança que deriva d'un acord d'investidura que consideren no complert. Reguant també concedeix aquesta entrevista després de ser condemnada pel Tribunal Suprem a 13.500 euros de multa per no respondre als advocats de l'extrema dreta de Vox durant el judici del procés.
Té recorregut el nou Govern? Se senten interpel·lats per aquest 80% i aquesta "Catalunya sencera"?
Aquest Govern, la legislatura en el fons, està esgotat. La nova configuració no difereix, en les principals polítiques a impulsar, del Govern que hi havia fins ara d'ERC i Junts. Per tant, no. És un Govern ara d'ERC i d'"ex", en aquesta voluntat d'interpel·lar a una part dels partits, que no de la població. Hi ha exsocialistes, exconvergents, excomuns...
Però no excupaires.
No hi ha excupaires. El punt neuràlgic del Govern continua sent el mateix. I les polítiques a impulsar no diferiran. Per tant, per nosaltres aquest Govern no té recorregut.
Què implica que no tingui recorregut i que la legislatura la donin per esgotada?
Que una legislatura que havia de ser una legislatura de grans canvis i transformacions, que nosaltres plantejàvem d'obrir un nou cicle, ja no té aquest recorregut. És la nostra constatació de fa mesos. Però amb la sortida de Junts del Govern i el col·lapse, ja es fa evident que no hi ha marge per grans transformacions perquè el Govern no té intenció de fer-ho.
Insisteix en la qüestió de confiança, però el president Aragonès s'hi nega...
És un Govern i un president investit amb unes majories. Ja fa molts mesos que aquestes majories ja no eren. Fa molts mesos que es visualitzava clarament que els grans acords als quals arribava el president era amb el PSC i els comuns. Abans ja tenia sentit presentar una qüestió de confiança perquè el president expliqués amb quin programa volia governar i amb quines majories volia tirar-ho endavant. I ara és més evident encara. És necessari per una qüestió de transparència i de salut democràtica. Hauria de ser llegit com a positiu, no com a negatiu.
Hipotètic cas que el president acceptés sotmetre-s'hi. No la supera. Eleccions?
Si no la supera vol dir que ja no pot continuar sent president. Les eleccions seran més aviat que tard. Però també és cert que un escenari electoral ara no faria variar excessivament el panorama parlamentari. I és evident que no hi hauria ni grans apostes per grans transformacions ni l'independentisme en sortiria reforçat.
I en l'actual escenari sí que és possible un viratge?
En l'actual escenari, ERC ha demostrat de fa temps que no, que no té intenció d'abordar ni les grans transformacions ni les hemorràgies que dèiem a l'inici de la legislatura. I davant d'una crisi social i econòmica com la que hi ha, en lloc d'anar a propostes que siguin estructurals, el que fa és pedaços i un pla de xoc de 300 milions, que és un paquetet que no dona respostes a allò que necessita la gent.
Aquesta qüestió de confiança condiciona qualsevol possible negociació de la CUP amb el Govern?
No és una qüestió que condicioni o no condicioni. És que el Govern ha d'explicar amb qui pensa governar i quines polítiques pensa fer, perquè és evident que allò que va dir fa un any i mig en el debat d'investidura no és el que està fent aquest Govern.
Mentrestant els pengen l'etiqueta de "socis preferents".
Ho han repetit del dret i del revés. Però és pura retòrica. A l'hora de la veritat, renovació de la CCMA, Síndic de Greuges i Sindicatura de Comptes: Junts, ERC i PSC. Pressupostos: ERC, Junts i comuns. El "gran acord" pel català, o per aplanar la sentència del TSJC: ERC, Junts, PSC i comuns. Poden dir-ho moltes vegades. Les seves pràctiques i les seves polítiques no són que la CUP sigui un soci preferent. Que deixin de fer retòrica i que deixin de dir coses que no són certes.
Hi ha hagut alguna conversa o reunió amb la nova consellera d'Economia?
No.
Malgrat el context, des de la CUP hi ha voluntat de negociar els pressupostos.
Fa mesos que fem propostes i posant-les damunt la taula amb iniciatives aquí al Parlament. Durant el debat de política general vam posar una sèrie de propostes de resolució que entenem que són les propostes que cal per començar per algun lloc a donar resposta a la situació. El Govern, ERC i Junts, hi van votar en contra majoritàriament. Aquestes són les nostres propostes per uns pressupostos. El Govern sap quines són. No és una qüestió d'entrar a negociar; el Govern ha de decidir quines són les seves prioritats pels pressupostos. A partir d'aquí, veurem. És evident que en un any i mig de legislatura el que hem vist és tot el contrari. No confiem que hi hagi un canvi de polítiques ara.
És a dir, perquè la CUP aprovi els pressupostos, cal una renda bàsica universal, aturar els desnonaments i totes les propostes rebutjades al debat de política general.
Calen polítiques que vagin a l'arrel. Són pràcticament les mateixes propostes que vam posar damunt la taula pels pressupostos del 2022. Si el que fan són uns pressupostos que són continuistes d'aquests pressupostos, quin sentit té dir que volen negociar-ho amb la CUP? Saben la nostra resposta; la mateixa que la dels pressupostos del 2022.
S'entendria una pròrroga pressupostària?
Sabem que és complicada una pròrroga pressupostària per la situació social i econòmica i del país. Però també és cert que si són uns pressupostos que l'únic que fan és mantenir les lògiques d'externalitzacions de serveis públics, la transferència de diners públics a mans privades per construir habitatge en lloc de recuperar l'habitatge en mans de fons voltor i de la banca... Són uns pressupostos que no van l'arrel de les coses. Una pròrroga tampoc seria massa diferent d'uns nous pressupostos en aquest sentit. Entenem que uns pressupostos han de respondre a la voluntat de transformació i canvi. Per tant, ha d'haver-hi renda bàsica universal, però també recuperació d'externalitzacions i serveis públics que ara estan en mans privades.
Però amb quina majoria s'aproven uns pressupostos així? ERC, CUP i comuns no donen.
Llavors està clar que la voluntat del Govern és fer uns pressupostos que no responguin a les necessitats de la gent, perquè si el que planteja són uns pressupostos per ser aprovats pel PSC, que ha format part d'aquestes polítiques que denunciem...
"Ara mateix el Govern planteja uns pressupostos per ser aprovats pel PSC"
En aquesta aritmètica que ens ha tocat al Parlament, l'alternativa al PSC és Junts per Catalunya, que aposta per una política fiscal molt diferent de la de la CUP.
Pot ser. Però per això és indispensable que hi hagi una qüestió de confiança i que el president expliqui què vol fer i amb qui ho vol fer. Per clarificar tot això.
Llavors, la CUP es descarta d'uns pressupostos on hi sigui el PSC?
El que veiem és que el PSC també va votar que no a les propostes que nosaltres vam fer al debat de polític general. Entenem que el PSC tampoc comparteix aquestes prioritats polítiques que són de sentit comú i que serveixen per començar les transformacions del país. No diem "amb el PSC no" o "amb el PSC sí". Diem que el que es tracta és quines polítiques prioritza el Govern. Es tracta de parlar de polítiques, no de noms.
I si el PSC regala els vots?
Ells sabran. En aquesta vida mai no hi ha res a canvi de res.
Han anunciat que faran una ronda de contactes. Amb qui i amb quin objectiu?
Cal començar per algun lloc. Hi ha una sèrie de propostes que nosaltres fem, que la voluntat és que siguin eines per començar aquestes grans transformacions i que el moment social i econòmic requereix molta organització, de molta construcció de comunitat i de mobilització tenint en compte que els governs no donen resposta a les necessitats de la gent. Comencem aquesta ronda amb actors sindicals, amb el món de l'economia social i solidària, amb el moviment per l'habitatge, amb les entitats socials de l'independentisme... És amb aquesta gent que volem començar una ronda de contactes per plantejar quines són les nostres propostes però també fer una anàlisi compartida del moment.
"És indispensable que hi hagi una qüestió de confiança i que el president expliqui què vol fer i amb qui ho vol fer"
Presentaran propostes noves o les que ja han estat rebutjades al debat de política general?
Volem escoltar què diuen tots aquests actors per si hi ha alguna necessitat o element més a posar sobre la taula. Entenem que les propostes que nosaltres vam portar en el marc de la campanya electoral, que hem anat treballant durant aquest any i mig de legislatura, són propostes que ja neixen de col·lectius, de necessitats socials, que no ens hem tret de la màniga. Ara podrem treballar-les amb més gent i enfortir-les.
Tot el que demanen està a l'abast de la Generalitat?
Està a l'abast de la Generalitat si el que vol és actuar amb sobirania, si vol confrontar els oligopolis, si vol avançar en aquesta necessitat d'exercir el dret a l'autodeterminació. No es pot ni acceptar ni permetre el relat, que és molt thatcherià, que no hi ha alternativa. Sempre hi ha una alternativa i sempre s'ha de buscar. Si no, l'únic que queda és la resignació. En aquests moments el que cal és més iniciativa política que mai.
Vol dir que Aragonès fa un discurs thatcherià?
Sí, fan una mica aquest discurs thatcherià de no hi ha alternativa, de "aquesta és l'únic marge que tenim". Governar la Generalitat no és convertir-la en una gestoria. El que volem és anar més enllà. Per això volem ser independents o construir una República. Però el camí també fa la cosa. I el que cal és avançar en aquest sentit.
També presentaran una nova proposta per encarar el conflicte polític i sortir de l'atzucac actual?
Treballarem escoltant quina és la millor proposta. Nosaltres creiem que el camí a seguir per l'independentisme el marquen els aprenentatges de l'1-O: organització de la gent amb desobediència civil i unes institucions al costat de la gent, acompanyant aquest procés. I alhora entenem que la via per continuar en aquest camí és a partir de drets o d'elements que formen part de les necessitats del dia a dia de la gent. Això té a veure amb les polítiques d'habitatge, amb la capacitat de dotar-nos de més sobirania per regular els preus dels aliments bàsics. Són aquestes coses les que ens han de fer avançar també en la resolució efectiva del dret a l'autodeterminació i per tant de la independència.
"No es pot ni acceptar ni permetre el relat thatcherià del Govern que no hi ha alternativa. Sempre hi ha una alternativa i sempre s'ha de buscar"
La taula de diàleg no pot convertir-se en una eina útil?
La taula de diàleg, si serveix com a comissió bilateral, no serveix. Si serveix per apaivagar el conflicte i dir a la gent que no cal que es mobilitzi, no serveix. Una taula de diàleg on no està permès parlar d'autodeterminació i d'amnistia no serveix per resoldre el conflicte. I en el fons l'estan utilitzant com una via d'estabilització però sobretot d'estancament del conflicte a tots nivells.
Tampoc compren l'acord de claredat.
L'acord de claredat, per començar, va ser una llei que va fer el Canadà per ell mateix; no la va proposar el Quebec. Però la pregunta és: no era la taula de diàleg que havia de servir per avançar en l'amnistia i l'autodeterminació? Ara l'acord de claredat en què es diferencia? De què serveix? I La Moncloa va trigar trenta minuts a tancar-hi la porta.
I com s'exerceix llavors el dret a l'autodeterminació? Repetint un 1-O?
S'exerceix a partir de la desobediència civil, de l'organització de la gent i d'anar avançant en la consecució de més sobirania a partir d'elements com l'habitatge. Aquesta és l'única via que entenem que serveix per resoldre el conflicte. És entendre el conflicte com un motor de canvi, que fa avançar, que és el que va passar l'octubre del 2017.
En el debat de política general va dir que havia de deixar de ser un conflicte intern per adoptar una dimensió internacional. Què fa pensar que ara hi hauria una mediació que no va ser-hi el 2017?
És evident que els Estats i aquesta comunitat internacional així en eteri té tendència a blindar els status quo. Això és el que el 2017 ja va passar i que podria tornar a passar. El que nosaltres plantegem és que l'única via perquè es pugui prendre seriosament aquest conflicte és que no sigui entès en clau internacional com un conflicte intern de l'Estat espanyol. Això no passarà per art de màgia; això passarà en la mesura que aquí el conflicte avanci. Com més estancat estigui, menys passarà. I hi ha un altre element que pot ser una oportunitat: mirar el procés a Escòcia o a Irlanda del Nord. Ens ha de permetre posar de nou a l'agenda l'exercici del dret a l'autodeterminació a Catalunya.
A qui atribueixen la responsabilitat de la situació actual?
És una multiresponsabilitat, on la CUP no estem exempts de responsabilitat. Ningú ho està. Però és evident que el fet que no existeixi una anàlisi del que va passar l'octubre del 2017, i sobretot els permanents retrets de l'independentisme governamental durant tots aquests anys, ha generat aquesta situació. I, per altra banda, es parla molt d'unitat estratègica, com el gran mantra del que va ser el 2017. I hauríem de relativitzar-ho. Va haver-hi una fita compartida, un referèndum, però no hi havia una estratègia compartida, com es va veure claríssimament a partir del 3-O.
Més enllà de les institucions, per la Diada vam veure el que vam veure i pel cinquè aniversari de l'1-O, també. Hi ha una ruptura entre institucions i carrer?
Hi ha una ruptura entre part del moviment independentista i les institucions. Això és una evidència. A partir d'aquí, és positiu que la gent continuï mobilitzant-se, sí. Però cal vigilar no alimentar certs relats antipolítics, que en el fons sabem què ens porten si mirem el que ha passat en altres països europeus.
"El procés a Escòcia o a Irlanda del Nord ens han de permetre posar de nou a l'agenda l'exercici del dret a l'autodeterminació a Catalunya"
Populisme, trumpisme... És un risc real dins l'independentisme?
És un risc més real ara que fa cinc anys. Això no vol dir que no es pugui revertir o que no sigui sana la crítica a les formacions polítiques i la crítica a les institucions. És necessari i sa. És així com les institucions avancen. Però no compartim una part del discurs. I la millor manera de combatre-ho, de recuperar un altre marc, és amb iniciativa política independentista. També cal que el Govern tingui clar això.
Acaba de ser condemnada a una multa per no respondre a Vox al judici del procés, però no ha estat inhabilitada. S'ho esperava?
Jo hauria desitjat que el Tribunal Suprem reconegués el dret a l'objecció de consciència en una cosa tan greu com és la participació de l'extrema dreta en un tribunal. Ha posat una multa i no ha inhabilitat perquè hauria estat encara més descarada la politització de la justícia, aquesta no depuració del poder judicial. També es veu la discrecionalitat de la justícia comparant la meva sentència i la d'Antonio Baños.
Queda la sensació que l'extrema dreta estén els seus tentacles per tot arreu.
L'extrema dreta, a l'Estat espanyol, no ha desaparegut mai. Ha tingut diverses cares. Hem anat veient cares més o menys amables. Però fa quaranta anys que campa per l'Estat i pels diferents poders. Ara té una expressió política i institucional molt més clara i molt més bèstia, com és Vox. Se la veu més clarament. Però aquest és el problema: que mai s'ha depurat el poder judicial, el poder econòmic... La relació de l'extrema dreta amb els pilars del règim del 78 ha existit sempre.