La crisi del coronavirus pot significar un abans i un després en el model de ciutat que Barcelona ha seguit en les últimes dècades. Amb la incertesa encara en l'aire, es preveuen mesos en els quals el turisme i la restauració patiran com mai els efectes de la Covid-19. En aquest context, i dins del marc de les converses organitzades pel Club del Nacional, hem pogut parlar amb Ernest Maragall (Barcelona, 1943), cap de l'oposició al consistori barceloní i líder d'ERC a la capital catalana. Aquesta entrevista, que havia de ser emesa en directe per Youtube però que no ha estat possible per problemes tècnics, ha estat feta a través de les preguntes dels nostres lectors.

Abans de passar a les preguntes dels lectors, la primera és gairebé obligada en aquests temps. Com porta el confinament?
Com tothom, em temo. Amb aquesta barreja d’impaciència, adaptació i paciència, però els que s’ho passen malament són els que estan a la primera línia: els malalts, els familiars i tots els professionals. Jo ho visc de ben a prop, hi tinc familiars i tinc una filla treballant i tots tenim amics i gent propera que estan en un altre grau de tensió. Aquests sí que són els que ho passen malament o amb molta tensió. Nosaltres estem a casa, estem tranquils i bé i això no vol dir que no tinguem tota la impaciència per tornar a la vida, al contacte, a l'abraçada, la mirada, etcètera. 

La primera pregunta dels lectors d'El Nacional és què pot fer Barcelona com a ciutat per alleugerir el cop de la crisi provocada pel coronavirus? 
Haurem d'aplicar diverses mesures. Caldrà una actuació i mesures concretes a tots els nivells de responsabilitat pública. En el terreny econòmic i fiscal qui té més responsabilitat és l'Estat i en part el Govern de la Generalitat, però també l'ajuntament. Malgrat que té un àmbit de fiscalitat pròpia menor, en alguns sectors específics pot ser rellevant. Però a la ciutat el que ens correspon és crear les condicions d'ambient, clima, corresponsabilitat, i de decisió compartida sobre com reanimem l'economia, com ens comprometem a adoptar criteris que permetin redistribuir millor la riquesa i els efectes de la crisi. La situació de partida és molt difícil perquè hi ha una part significativa de la població que ha rebut molt fort en termes de treball perdut, en termes de capacitat de subsistència i retribució no rebuda. Hi ha molt a fer per mantenir els mínims de cohesió social. I, en aquest punt, crec que l'ajuntament hi pot jugar un paper molt rellevant. I, després, hi ha d'haver mesures d'estímul. Una de les lliçons de la crisi també és que l'ajuntament ha de tenir un rol més explícit des del punt de vista econòmic i competencial.

Com?
Plantejarem a l'Estat i a la Generalitat una reforma d'aquests entorns de finançament. L'ajuntament té massa poca responsabilitat, volem tenir-ne. La carta de Barcelona ens la dona, però no acaba d'estar del tot desplegada. I responsabilitat vol dir més ingressos per fiscalitat i transferència de l'Estat i vol dir més obligacions. Crec que la ciutat ha d'apostar fort per un canvi de model productiu en una nova tendència exclusiva del turisme i de l'hostaleria. Hem d'apostar per més formació, professionalitat, més cohesió social, en definitiva, i crec que podem fer-ho. Barcelona és de les ciutats que estan en les millors condicions per fer-ho.

Tenim una assignatura pendent amb el turisme interior, cal tornar a promoure'l

Hi haurà sectors molt afectats per aquesta crisi. Especialment el comerç, el turisme, la restauració... Com se'ls pot ajudar?
No només podem sospirar per la quantitat perduda sinó que ens haurem d'adaptar a la situació, que també té oportunitats, clarament. Turisme, hostaleria i restauració són els sectors més directament afectats. Haurem de saber ajustar l'oferta, promoure-la, estimular-la i prendre mesures molts concretes pel que hi pugui haver demanda i consum. Els ciutadans de Barcelona han de poder moure's, comprar, consumir i gaudir dels nostres magnífics restaurants i dels bars. Amb el turisme tenim una assignatura pendent de turisme interior. Cal tornar a promoure'l i recuperar-lo amb una certa intensitat, vist que serà més llarg recuperar nivells anteriors de turisme extern. Estem una mica obligats, però jo diria que feliçment, obligats a fer això. Haurem de saber-ho fer, però això requereix també un ritme i calen mesures d'estímul fiscal i actiu. Més promoció i més ajust a la demanda efectiva.

I com es promociona aquest model?
Doncs ho hem de fer junts. Dilluns ens vam reunir amb els restauradors i ens demanaven valentia, complicitat i empatia. No és una qüestió que l'ajuntament s'inventi. Hem de poder treballar, debatre i decidir actuacions conjuntes i amb corresponsabilitat. Hem de fer promoció en el sentit clàssic, en el sentit de difusió, en el sentit de definició d'oferta adequada, i apuntar a la reconversió del  sector mateix. Hem d'anar cap a una major professionalitat, a un major nivell de formació i un major nivell retributiu. Això demana un cert temps, però cal posar-ho en marxa immediatament, no podem esperar gaire. També s'han de canviar i actualitzar tots els procediments i tràmits que avui tenim i que són carregosos, lents i a vegades desesperants. Hi ha molta feina i la gràcia serà fer-la junts i amb responsabilitat.

El sector del turisme s'ha de reconvertir. Cal anar cap a una major professionalitat, un major nivell de formació i més retribució

Un altre lector ens demana que valori unes declaracions de la segona tinent d’alcalde, Janet Sanz, que l’altre dia va defensar que després del coronavirus la indústria automobilística de la ciutat no es reactivés i que s'optés per sectors "més nets". Què en pensa?
És evident que en la forma van ser desafortunades i en el fons també. Ara, aquí hi ha una reflexió a fer que és de model productiu, de ciutat, del paper de la mobilitat i de la indústria automobilística. Però és un debat que la mateixa indústria ja estava tenint, perquè és conscient de les exigències de canvi que els planteja el canvi climàtic. El mateix món de la indústria automobilística ja estava volent afrontar aquest debat abans de la Covid-19. Jo he tingut converses amb la Seat i recordo la seva actitud oberta a l'adaptació i a la innovació del contingut de la seva producció en la bona direcció. Crec que hem d'estimular aquesta indústria i estar al seu costat. Podem prescindir d'aquest potencial industrial? Podem prescindir de Seat o Nissan o de tota la indústria que els acompanya? El que hem de fer és saber on som ara i saber quin és el camí de canvi, d'innovació i renovació que demanen, però ho hem de fer amb una actitud absolutament positiva i estimulant, no restrictiva i encara menys d'exigència crítica.

Quin ha de ser aquest canvi de mobilitat? Més carrils bici i més espai transitable? Ara que s'haurà d'aplicar una distància social, no hi ha més possibilitats que els ciutadans optin pel transport privat, com el cotxe, per evitar les aglomeracions de metros i autobusos?
La crisi del coronavirus, a més de les conseqüències crítiques i d'efectes negatius molt evidents, ens aporta també un conjunt d'oportunitats. Aquí hi ha una exigència que és també una oportunitat, en el terreny de la mobilitat. Hem de tenir un debat de fons sobre què vol dir espai públic i què vol dir coexistència d'interessos, de rols i de protagonismes. Ara és molt evident que ha de ser pel ciutadà, per la persona, i per la mobilitat sostenible. Ens estem quedant curts i lluny. Hem de parlar de transport públic i d'urbanisme ambiciós i ens hem d'adaptar a les noves condicions de convivència que la situació exigeix. De fet, vol dir més metres quadrats per persona. Hem d'aconseguir que cada ciutadà pugui tenir més metres quadrats de verd i d'espai disponible, de mobilitat individual sostenible, i de mobilitat col·lectiva sostenible, també.

Hem d'aconseguir que cada ciutadà pugui tenir més metres quadrats de verd i d'espai disponible, de mobilitat individual sostenible, i de mobilitat col·lectiva

De més transport públic, vol dir? 
És l'hora del transport públic sostenible basat en energies renovables i amb les condicions adequades de densitat i de capacitat. Caldrà més capacitat, però haurem de canviar els paràmetres. Fins ara dèiem que un autobús podia transportar tanta gent i ara cada autobús en podrà portar un xic menys i haurem de decidir quan i com farem aquestes coses i ho hem de fer col·laborant amb la indústria de la mobilitat automobilística. No és una feina d'unes setmanes i només útil per a l'emergència. Això va molt més lluny. 

Caldrà, per tant, ampliar la freqüència del transport públic per evitar aglomeracions i permetre la distància social?
Haurem de veure com queden les mesures de les autoritats sanitàries. Però alguns protesten, i amb raó, que en diguem distància social. És distància física, però hem de vigilar justament no perdre la proximitat social. Hauríem d'aconseguir que ciutat vulgui seguir dient ciutat, que en aquest viatge no resulti que perdem la ciutat com a capacitat de convivència i com a realitat d'apropiació col·lectiva. Això ha de seguir essent possible. I, per tant, hem de decidir tots plegats, evidentment, quins són els nous paràmetres, límits i exigències. Més enllà de l'espai públic a mi em preocupa també la cultura. Com podem compartir existència de cinemes, espectacles, processos creatius, grups de ciutadans actuant i creant col·lectivament. Hi ha tota una nova situació de complexitats que haurem de seguir afrontant. Ara, hi ha moltes possibilitats de fer-ho i fer-ho bé i precisament en ciutats com Barcelona, on tenim talent, capacitat i consciència de voler seguir sent ciutat amb tot el que implica... Siguem referència en tot això, no esperem que ens ho ensenyin.

El canvi d'època és cert, però tenim una oportunitat de canviar les condicions del model productiu, de convivència i de mobilitat

Sembla que parli d'una nova era. Aquesta és una de les preguntes que ens fa arribar una altra lectora del diari, que demana si ens trobem davant una nova crisi, com la de 2008, o davant un canvi d'època? 
És evident que no és una crisi com la del 2008 i hi ha elements que ens haurien de fer acostar a aquest concepte de canvi d'època. Però jo em resisteixo bastant a dir-ho perquè sembla que pel sol fet de dir-ho ja estàs substituint la complexitat afegida del que vol dir canvi d'època. Prefereixo no parlar-ne tant i fer-la, practicar-la. El canvi d'època o canvi de paradigma és cert, però hi tenim una oportunitat, també, de canviar les condicions del model productiu, de convivència, de mobilitat, que vol dir habitatge sostenible i energies renovables. És a dir, hem parlat molts anys de globalització i de canvi climàtic i avui hem de parlar de pandèmia, però en els fons els tres conceptes són en alguna mesura el mateix. Haurem d'actuar. A partir d’ara el que és públic ha de recuperar espai i poder democràtic. La globalització s'ha de contrastar amb moltes de les coses i de les lliçons que hem après. Una d'elles és que ara hem d'aprendre a produir i distribuir i hem de saber crear les condicions de salut pública i convivència que ens ensenyin a no caure en els errors que la pandèmia actual ens ha demostrat.

El que segur que deixarà aquesta crisi és més desigualtats. Què pot fer l’ajuntament de Barcelona per ajudar les famílies més vulnerables?
La pandèmia el que ha fet és que les desigualtats que ja denunciàvem i criticàvem, però que no s'havien pres les mesures adequades per afrontar-les, ara  s'hagin agreujat i s'hi hagin afegit conseqüències, gravíssimes en molts casos. L'ajuntament ha de poder recuperar múscul per poder ocupar-se'n. Ara té moltes competències sobre allò que és físic, però en calen més sobre l'aspecte humà i el servei a les persones. L'ajuntament ha de poder fer el que no fan els grans sistemes. Hem d'augmentar la nostra capacitat i els recursos que podem dedicar-hi. Ajuntament vol dir proximitat a les persones i els serveis socials que tenim avui dia demanen a crits una revisió, com a concepte, com a model. Si alguna cosa ha quedat clara és que la millor resposta no és d'uns serveis socials concebuts des d'una delegació de funcions d'uns serveis externs. No pot ser que els serveis socials siguin una entitat econòmica més, un pur sector d'activitat empresarial. Hi ha d'haver garantida i regulada una responsabilitat pública.

Encara en clau barcelonina estrictament, li pregunten si vostè hagués actuat diferent d'Ada Colau en cas que actualment ostentés l'alcaldia de la ciutat.
Dit ara és massa fàcil. No sé si es pot plantejar en termes de mèrit, en absolut. La maquinària municipal ha funcionat molt bé, entesa com la institució, els serveis, la gerència, els treballadors... En aquest terreny no hi ha gaire res a dir. Ara, crec que on hi ha més distància o diferència és en el com s'ha governat en l'àmbit de la política, en les condicions del que calia fer i també en l'àmbit de la relació amb la societat barcelonina.

Què vol dir?
Crec que l'ajuntament ha fallat estrepitosament en el sentit de com es relacionava amb la societat. Hem perdut una oportunitat magnífica d'establir aquest tipus de relació de confiança i de responsabilitat entre societat i ajuntament. Aquest dimarts, però, s’ha posat en marxa la Taula de Ciutat, que té alguna possibilitat de corregir aquesta ciutat. És la proposta que des d’ERC vam posar fa dies sobre la taula. Tirem-la endavant! Però no pot ser un escenari de compartir gesticulació, ni una pura escenografia. Ha de ser per treballar i per fer-ho eficaçment. Haurem de parlar de moltes coses, del sistema productiu, dels serveis públics, de la regulació de l'administració, de la fiscalitat, de l’animació econòmica, d'estímuls que caldran... El govern de Colau faria molt malament, com han fet aquestes últimes setmanes, de fer-ho en solitari.

Colau ha actuat en solitari, amb absoluta unilateralitat

Han sentit en els darrers dies que s'actuava al marge de l'oposició?
Fins ara no s'ha reunit l'ajuntament, no hem pogut actuar com a institució. Hem estat més d'un mes llarg sense fer reunions ni plenaris. Sí que hem tingut relacions bilaterals i informació, però no hem pogut aportar criteris ni compartir decisions o participar de la presa de decisions. Això s'ha fet amb absoluta unilateralitat.

També han arribat preguntes sobre com ha de ser el desconfinament i qui l'ha de gestionar.
El govern espanyol va començar tard i malament el confinament i ara amb el desconfinament estem repetint el mateix procés. Hi ha una oportunitat perduda de proximitat i de sentit comú. El mal confinament va tenir conseqüències molt evidents en la intensitat i en la gravetat de l'epidèmia i la gestió del desconfinament pot donar també situacions de gestió de la pandèmia amb majors dificultats o majors conseqüències actives. Per tant, per proximitat, la responsabilitat ha de ser del Govern de Catalunya i compartida en bona mesura pels ajuntaments i administracions més properes en el territori. Des del punt de vista urbà hi han de tenir un paper els ajuntaments, amb les seves capacitats i coneixements i amb la seva responsabilitat, és clar.

Aquest llenguatge bèl·lic es podria quedar en anècdota, però crec que és una mostra de la seva concepció d'Estat

Canviem de tema. Un altre lector del diari li pregunta si creu que els partits nacionals espanyols aprofiten la crisi del coronavirus per unir forces i reinstaurar un estat "predemocràtic, centralista, militarista".
Sí, sí, tot això és prou evident. L'espectacle al qual ens han tingut sotmesos fins fa dos dies des del punt de vista de l'actitud del govern i del llenguatge amb el qual se'ns han adreçat. Aquest llenguatge bèl·lic es podria quedar en anècdota, però jo crec que no, crec que és una mostra addicional d'una determinada concepció del que vol dir Estat. S'ha aprofitat la situació d'exepcionalitat per tornar a crear un rol central i quasi exclusiu en la presa de decisions. Parlen molt de coordinació, però el que fan en definitiva és prendre totes les decisions i, a més a més, negar-se sistemàticament a tenir en compte el coneixement, la capacitat i la proximitat que el govern de Catalunya i les administracions territorials tenen sobre la seva pròpia realitat. I això és molt mal senyal. I si ho contrastem amb les pràctiques i evidències que porten altres països europeus amb estructures més federals, ensadonarem immediatament de l'error greu que s'ha comès en aquest sentit. El pitjor és que no és només un error. És també una advertència.

La gestió del coronavirus de Sánchez ens carrega de raons per a la independència de Catalunya

Què vol dir?
L'Estat s'ha encasellat a ser Estat. Un Estat que sap manar, però no sap governar. Sap exercir el poder, però no és capaç de fer-lo, ni de compartir-lo ni d'administrar-lo correctament. Ni d'encertar, primer amb el diagnòstic i després amb les decisions de la situació. En aquestes condicions s'està agreujant la qualitat democràtica. Ara, això pot ser una oportunitat perquè ens aporta un element addicional i ens carrega de raó per expressar el nostre projecte d'emancipació com a país i com a societat aquí a Catalunya. És una evidència afegida del que significa no ser Estat o estar obligats a acceptar la integració en un Estat que es manifesta d'aquesta manera. És un estímul magnífic per al nostre projecte de llibertat.

Última pregunta de lectors. ¿Per què els partits independentistes no refan la seva unitat per consolidar la sobirania i la república catalana?
Això és un estímul i una oportunitat en projecte de futur, però també demana o planteja exigències davant de l'acció conjunta de les forces sobiranistes i que estem a favor de la independència. D'això es tracta, efectivament. Però no es tracta tant de negar la pluralitat i la diversitat d'opinions i d’ideologies, que és el que ens defineix i de la qual no volem ni podem prescindir. Se'ns ha d'exigir que aquesta pluralitat la posem al servei d'una acció conjunta o d'una unitat de fons respecte al projecte compartit i aquesta és la mateixa qüestió ara que fa un any i mig. Ara amb noves condicions i exigències. També és cert que en aquests moments el que la ciutadania reclama i espera de nosaltres, també dels partits independentistes, és que apliquem la unitat i la mateixa capacitat de generar ponts i consens per la gestió de la crisi en si mateixa. El primer que ens demana la ciutadania és que sortim bé d'aquesta crisi, en el sentit de minimitzar les conseqüències negatives i el més ràpid possible. I és evident que en el marc d'aquestes sortides de la crisi també apareixeran diferències, perquè n'hi ha.

Quines?
Hi ha diferències sobre quina ha de ser l'estratègia econòmica, o l'estratègia fiscal, sobre què vol dir Europa, que vol dir els estats, les nacions i els pobles i les ciutats. Ara tot això està sobre la taula i el que ens demanen els ciutadans és això. Hem de tenir la capacitat de tirar endavant el país, des de la situació en la qual estem i després, immediatament, sí, posar dempeus el projecte de llibertat. Ara, encara amb més raó i més convençuts, hem de començar per obtenir la llibertat dels presos polítics, que és increïble i encara més absurd i cruel que en aquesta situació en la qual estem de salut pública, no s'hagin pres ja decisions en aquest sentit, com per exemple l'amnistia com a evidència immediata. Aquí tenim una agenda de treball molt àmplia i molt exigent per a tots els partits sobiranistes. Endavant, ho farem.

Barcelona és capaç de protagonitzar el millor ressorgiment i construir un futur amb les millors condicions

Fins aquí les preguntes que els lectors ens han enviat. No sé si té algun últim missatge que vulgui traslladar als nostres lectors, i als barcelonins en general.
Hem d'enviar un missatge que, malgrat tot, hem de mantenir la confiança en nosaltres mateixos. Hem de mantenir un nivell d'exigència alt, en la nostra responsabilitat col·lectiva i en les nostres institucions. Hem d'esperar, ara parlo com a ciutadà, que el nostre ajuntament estigui a l'altura i aconsegueixi crear aquesta barreja de complicitat i responsabilitat que han definit la nostra ciutat durant molt de temps. Ara s'ha d'actualitzar, l'hem de fer més forta, l'hem de multiplicar i ha de ser més ambiciosa. Però podem fer-ho. Podem ser referència. No es tracta de quedar bé a la foto, es tracta de ser referència europea. Estic convençut que, si fem bé aquest exercici de conversa aprofundida i útil, no només per tenir-la sinó per prendre decisions, efectivament estarem en condicions d'aconseguir resultats visibles i que tothom entengui que Barcelona és una ciutat capaç de protagonitzar el millor ressorgiment, la millor capacitat de ressorgir i reimpulsar i construir un futur amb les millors condicions possibles.