La decisió del jutge Llarena de retirar les euroordres contra els dirigents processistes sembla voler complir il·lusament aquella estúpida amenaça de l’exministre Margallo d’enviar els catalans a rodar eternament per l’espai exterior. Madrid ha reaccionat seguint la vella lògica imperial, sense tenir la força violenta de fa mig segle, i ha deixat la justícia espanyola a un pas de tenir el seu Nuremberg.

Sempre que Catalunya treu el cap, l’estat espanyol es replega i s’africanitza. El problema és que, d’uns anys ençà, com ens recorden cada dia els partits madrilenys, Espanya és una democràcia i pertany a la Unió Europea. A Llanera l’han traït els fantasmes i els abusos del botxí, com tan sovint els polítics catalans es deixen arrossegar pels fantasmes i els abusos típics de les víctimes. 

Si Llarena no hagués tingut tan interioritzada la seva derrota no hauria retirat les euroordres sinó que hauria xutat la pilota endavant i hauria esperat que Bèlgica i la Gran Bretanya complissin la petició d’extradició. La judicatura espanyola acaba de reconèixer de facto que impedir l’autodeterminació és il·legal a Europa i, per tant, també a Espanya. Ara alguns magistrats podrien ser perseguits per prevaricació.

L’Estat no pot vulnerar els tractats internacionals que ha signat i el teatre que ha muntat per fer una excepció amb Catalunya li pot sortir molt car. Utilitzant la tradició franquista de la justícia, la cort madrilenya ha aconseguit que el colpisme vulgui dir dues coses diferents a Espanya i a Europa. La judicialització ha sigut la darrera comèdia de l’Espanya preconstitucional, amagada en la Constitució de 1978.

A més, amb Oriol Junqueras lligat a la sort de Llarena, ERC no podrà aturar Puigdemont, i Puigdemont obrirà les portes de la gàbia en el seu intent eixelebrat de guanyar la batalla per l’hegemonia autonòmica als republicans. Quan l’entorn convergent abraci les primàries proposades per Jordi Graupera el sistema polític català quedarà desconnectat del sistema de partits, que ha treballat fins a l’extenuació per garantir la unitat d’Espanya. 

Amb ERC desprestigiada pels seus líders, els intents de l’Estat de desescalar el conflicte amb Catalunya han fallat, com van fallar els intents de Santi Vila i companyia d’aturar el referèndum. Ara es veurà que més enllà de la propaganda, del clientelisme i de l’estupidesa acumulada, som una nació. Espanya està ferida i, com va dir Churchill, no pots negociar amb un tigre amb el cap a la seva boca. 

Si fos per Puigdemont i per Junqueras, el tigre se’ns menjaria a tots. Però els dos líders processistes han perdut el control del discurs i del poble. Quan Neus Munté vagi al número 34 de les llistes a Barcelona, algunes eufòries i rialles quedaran glaçades. Els polítics del País Valencià ja es plantegen de desobeir el dictamen de la justícia espanyola de prohibir les comunicacions amb Catalunya amb la llengua comuna. Ve una època selvàtica, no sé si gaire divertida.