Els resultats del 20D van deixar clar que existeixen dues ànimes a Podemos –o fins i tot quatre–: les que van guanyar a les eleccions municipals i autonòmiques arreu d'Espanya i les que representen Ada Colau, Mònica Oltra i Xosé Manuel Beiras després de les eleccions generals. Sense les coalicions de Podemos a Catalunya, País Valencià i Galícia Podemos es quedaria amb 42 diputats, frec a frec amb Ciutadans, que n'ha obtingut 40.

Amb el Podemos que representen aquests 42 diputats, els barons socialistes no tenen cap problema per pactar: van permetre la formació dels governs d'Extremadura, Castella-la Manxa i Aragó després de les eleccions del 24 de maig. Així s'hi han pronunciat Ximo Puig, president del País Valencià, i Emiliano García-Page, president de Castella-la Manxa, que s'havien declarat partidaris de no endarrerir el Congrés que pot fulminar Pedro Sánchez com a secretari general del PSOE.

A Extremadura, Podemos va acceptar votar a favor de la investidura de Guillermo Fernández Vara després que aquest assumís un decàleg de deu mesures centrades en política social, com ara renda bàsica, habitatge digne, dependència, participació ciutadana o posicionament clar en contra del TTiP.

En el cas de la Junta de Castella-la Manxa, la formació de Pablo Iglesias va facilitar una investidura in extremis d'Emiliano García-Page –sense la formació lila no sumava contra el PP, que va guanyar a les eleccions–, a canvi que s'avingués a garantir subministraments a persones afectades per la pobresa energètica, crear un programa de beques menjador també a l'estiu i esmorzars escolars per combatre la pobresa infantil, fer una auditoria als comptes de la comunitat, publicar l'execució dels pressupostos, reduir el mínim exempt de l'impost del patrimoni i ampliar serveis a les persones amb situació de dependència, entre altres.

A Aragó, Podemos també era imprescindible per evitar la reedició d'un govern del PP, i per això Javier Lambán va acceptar les condicions de Pablo Echenique, que incloïen, per exemple, elaborar una llei contra la corrupció i el clientelisme, fórmules per frenar els desnonaments i altres procediments per actuar contra l'emergència social.

Res de referèndums independentistes. Als seus programes tampoc no hi havia referència a consultes d'altres tipus. De fet, Podemos ha recorregut un tortuós camí fins a incloure el referèndum a Catalunya al seu programa a les eleccions generals.

Però després dels mals resultats de Catalunya Sí que es Pot a Catalunya i les males expectatives que oferien les enquestes, Pablo Iglesias ha optat per acceptar la complexitat territorial a l'interior del seu partit i fins i tot els lideratges compartits. I ha estat la clau del seu èxit. Per això cal que faci funcionar aquesta complexitat com un rellotge suís, i fer els equilibris necessaris per mantenir-la. Paradoxalment, aquesta va ser la fórmula d'èxit dels socialistes fins que van esdevenir el que ara recela de les dues ànimes d'un altre partit. Amb la diferència que la capacitat d'Ada Colau per condicionar Podemos al Congrés, expressada de moment en posar el referèndum com a línia vermella per pactar un govern estatal, s'està demostrant –de moment– molt superior a la que tenia el PSC sobre el PSOE.