El líder de Podemos, Pablo Iglesias, ha estat contundent de cara a les negociacions per a la investidura del proper president del Govern espanyol: “El referèndum a Catalunya és una de les nostres línies vermelles”. Iglesias ha defensat en els últims mesos, i més concretament en campanya electoral, que Catalunya decideixi la seva relació amb l’Estat lliurement, tot i que ell és contrari a la independència. Es més, abans del 20D va atrevir-se a concretar que el referèndum suposava un requisit per a la investidura i que s’havia de celebrar abans d’un any.
La situació dels d’Iglesias és delicada, perquè des de les files del PSOE, amb qui tindria la possibilitat de pactar, han reiterat que no “jugaran” amb la unitat d’Espanya. Els de Pedro Sánchez volen formar un “govern de canvi” i, tot i que defensen una reforma federal de la Constitució, esperen que Podemos tregui de damunt de la taula l'espinós assumpte del referèndum català.
El camí de Podemos
El partit de Pablo Iglesias ha fet un viatge tortuós en la seva aposta final pel dret a decidir dels catalans, fent-ho dependre d'una decisió política, i no jurídica. No fa tant de temps que Iglesias assegurava que un referèndum sobre la independència de Catalunya era inviable “en el marc legal actual”. El maig d’aquest any, el líder dels del cercle lila afirmava en una entrevista a RAC1 que l’eventual dret a decidir pels catalans passava per una reforma de la Constitució en els seus articles 1 i 2, en què es diu que la sobirania nacional resideix en el conjunt del poble espanyol i la indissolubilitat de la nació espanyola. Uns canvis de la Carta Magna que exigeixen una majoria de 2/3 al Congrés i Senat, la convocatòria d’unes noves eleccions, la votació dels 2/3 d’aquestes noves Corts, i un referèndum de ratificació a tot l'Estat.
L’efecte Colau
“Podem pot guanyar defensant el dret a decidir”, deia en una entrevista l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau. Era l’enèsima vegada que Colau, impulsora de la confluència En Comú Podem, que va assolir la victòria a Catalunya el 20D, demostrava la seva defensa aferrissada d'aquest principi. Ja ho havia fet abans de les municipals i repetit després, fins al punt de ser qui llegís el manifest contra l’encausament pel 9N del president de la Generalitat, Artur Mas, la vicepresidenta, Joana Ortega, i la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau.
Que la exlíder de la PAH auspiciés el canvi de discurs en el sentit que la celebració d’un referèndum passa per la via política i no pas la jurídica, ho corrobora la seva intensíssima participació a la campanya electoral dels d’Iglesias. Podemos ha entès que l'alcaldessa de Barcelona esdevenia clau per donar credibilitat a la idea que Podemos podia ser l’única força estatal amb capacitat de donar resposta a la demanda majoritària dins de Catalunya sobre el dret a decidir el seu futur.
Les confluències litorals
Els resultats de la confluència d’esquerres vinculada a Podemos, En Comú Podem (12 escons), demostra l’èxit d’aquesta aposta. Van ser, després de CiU el 2011, la segona formació en la història de la democràcia espanyola capaç de desbancar el PSOE de la primera posició a Catalunya. Els catalans conformaran un total de 27 dels 69 diputats aconseguits pels podemistes al Congrés.
Però no només Catalunya pot exercir un rol de pressió perquè els d’Iglesias no es facin enrere en la defensa del referèndum com a línia vermella davant un hipotètic pacte amb el PSOE de Pedro Sánchez. Les confluències del País Valencià, encapçalada per Compromís (9 escons), i Galícia (6), també han expressat el suport explícit a un referèndum. La dirigent de Compromís Mònica Oltra assegurava dimarts que “és una proposta molt raonable”, i els gallecs d'En Marea, encapçalats per Xosé Manuel Beiras, líder d'Anova, fins i tot demanaven aquest dijous que la seva comunitat “pugui decidir democràticament la seva relació amb l’Estat”. En total, aquestes formacions juntes representen 21 diputats, un 30% del total de la representació podemista.
Fracàs de les catalanes
La desfeta de Catalunya Sí que es Pot en el 27S després d'una campanya erràtica del líder de Podemos i en la qual no es va implicar Colau, també va representar un punt d’inflexió per a una candidatura, la d’Iglesias, que començava a veure que o es feien canvis o tot podia acabar en un bluf.
Amb tan sols onze dels 135 diputats de la Cambra catalana, 2 menys que els que va aconseguir ICV tota sola tres anys enrere, Iglesias va haver de sortir el dia següent admetent la derrota i llançant un missatge revelador: “No vull que els catalans marxin d’Espanya, però la decisió l’han de prendre ells”.
La campanya es va fer eterna per als de Lluís Rabell, cap de llista de la formació. Incapaços de defensar la manera com es pretenia fer un referèndum amb el permís de l’Estat, van intentar centrar la seva campanya en la defensa dels drets socials. El manifest de la candidatura n’és un clar exemple. I van fracassar.
Una esquerra diferent
El partit de Pablo Iglesias ha anat desplaçant-se en el temps cap a la centralitat per captar una major proporció de vot. Això també ha suposat que, cada cop més, les diferències amb altres formacions com el PSOE siguin menors. Iglesias admetia en tots els debats electorals que coincidia amb Pedro Sánchez, però que la diferència era que “ell ho compliria”.
La defensa de la plurinacionalitat de l’Estat i del dret a decidir, que compartien alguns socialistes durant la transició, s’ha erigit com un punt principal de diferenciació respecte a les altres ofertes del mercat. I més, després que el PSC de Miquel Iceta es desmarqués definitivament del dret a decidir, argumentant “que la consulta del 9N –que no havien defensat– demostrava que no hi havia una majoria independentista”.
La proposta morada
Per la formació morada, el referèndum és ara una qüestió estrictament política, a la qual es podria donar llum verda apel·lant a l’article 3 de la llei orgànica que regula les consultes. Iglesias s’agafa a la sentència del Tribunal Constitucional sobre el 9N que diu que “emplaçava els parlaments català i espanyol a trobar una solució de consens”.
La pantalla no és nova i recorda a la proposta presentada pel Parlament de Catalunya al Congrés dels Diputats el 8 d’abril del 2014. Aleshores, tres representants de la Cambra, Jordi Turull, Joan Herrera i Marta Rovira, van anar a demanar la delegació de la competència de l’article 150.2 per tal que l’Estat permetés a Catalunya autoritzar, convocar i celebrar una consulta sobre el futur polític del país.
El resultat d’aquesta petició de consulta no vinculant va ser de 299 vots emesos en contra, una abstenció i 47 a favor. La porta va quedar tancada. Ara, però, dos anys després, aquest marge s’hauria reduït a 253 vots en contra i 97 a favor. Als eventuals vots d’ERC, DiL, PNB, BILDU i IU s’hi sumarien els de la formació de Pablo Iglesias. Comptat i debatut, estaria en mans del PSOE la majoria per tirar-ho endavant.
Suport social a Catalunya
A diferència de l’Estat, a Catalunya el suport al dret a decidir, tant al Parlament com en la societat, és àmpliament majoritari. De fet, la consulta del 9N va aconseguir agrupar una transversalitat d’actors que anava des del líder d'Unió, Josep Antoni Duran i Lleida, passant per la ICV de Joan Herrera, arribant fins la CUP de David Fernández.
Actualment, els partits favorables a un referèndum sumen 83 diputats a la Cambra catalana, una xifra que representa un 61,4%, però que només dos anys enrere encara era més alta, amb el PSC dins del carro, amb 104 diputats i un percentatge del 77%.
En l'àmbit social, l'enquesta elaborada per la Generalitat unes setmanes abans de la celebració de la consulta del 9N, apuntava que el 73,93% dels catalans considerava que el referèndum era la millor via per decidir el futur de Catalunya. A més a més, explicava que un 87% dels ciutadans acataria el resultat d'una consulta.
