Va ser ell qui va patentar la frase: "Hacer política es cabalgar contradicciones". Si fa cinc anys, quan va donar a llum a Podemos, li haguessin dit que el 2019 apareixeria com el candidat més moderat, més assenyat i més institucional, molt probablement no s’ho creuria o se’n riuria. Però aquest és el paper històric que li ha tocat jugar en les eleccions generals del 28-A. L’única cosa en la qual encara no ha cedit és en posar-se corbata.
Sens dubte, el paper de Pablo Iglesias Turrión (Madrid, 1978) en els dos debats d’aquesta setmana no era fàcil, com tampoc no ho era la situació de la qual partia. Però després d’una estratègia perfectament calculada i dissenyada per part del seu equip va aconseguir aparèixer com el líder espanyol més sòlid, més enllà de com li vagi a les urnes aquest diumenge.
El líder d'Unidas Podemos fins i tot va erigir-se com el més “constitucionalista”, una norma que va dur a Televisió Espanyola i que va llegir més enllà de l'article 155. També com el més educat, posant Albert Rivera en el seu lloc en diverses ocasions en el debat d'Atresmedia. En un moment determinat va ser ell, Pablo Iglesias, qui va haver de demanar "altura d'Estat" a la resta dels seus rivals.
Fa cinc anys, després d’emergir a les eleccions europees, el to de Pablo Iglesias era un altre. Així obria la primera Assemblea Ciutadana de Podemos: “El cel no es pren per consens: es pren per assalt”. Amb les regnes de les places del 15-M, plantejava una revolució: “Avui comença a néixer una organització política que està aquí per a guanyar i per a formar govern”.
El secretari general de Podemos ha passat de voler acabar amb el règim del 78 a apujar el salari mínim a 900 euros
Cinc anys després, és el que vol prendre el cel per consens. Pel que lluita no és per “assaltar” el poder, la Moncloa. Avui Iglesias ha acceptat el seu paper subaltern, de soci preferent del PSOE, al qui tracta d’empényer una mica cap a l’esquerra. De voler acabar amb el règim del 78 a apujar el salari mínim a 900 euros. A diferència d’Albert Rivera, el secretari general de Podemos ha assumit les seves expectatives frustrades. Aspira com a màxim a poder entrar en un govern de coalició amb els socialistes.
Malgrat tot, en la qüestió nacional catalana, Iglesias no s'ha mogut d'on era. Ha hagut de fer molts equilibris perquè no li passi factura, però ha mantingut la seva defensa d'un referèndum d'independència acordat. Com va evidenciar-se un cop més aquest dimarts, està més que sol. No sembla que hagi d'atreure els socialistes, malgrat que el PSC defensés la consulta fa ben pocs anys.
Allò personal és polític. En paral·lel a la seva evolució política, també s’ha produït una evolució personal, amb totes les contradiccions que això comporta. Fa ben pocs anys, reivindicava el fet de ser veí de l’obrera vila de Vallecas. Fins i tot deia que, d’arribar a la Moncloa, preferiria viure al seu barri de tota la vida. Al final, sense arribar al poder, s'ha mudat a una finca al municipi acomodat de Galapagar, als afores de Madrid. Els seus antics veïns ho tenen molt present.
Iglesias s'ha tornat a quedar sol en la defensa del referèndum acordat per Catalunya
Una altra contradicció a la qual ha hagut de fer front: haver construït un lideratge ultrapersonalista. Es va poder veure amb el seu retorn de la baixa per paternitat, especialment en comparació amb el retorn d’Irene Montero. De tots els companys i amics que el van acompanyar en el naixement de Podemos, ja no en queda cap. Per uns motius o altres, tots han acabat apartats o han marxat. Com les purgues soviètiques, però sense camps de treball a Sibèria.
"Volem ocupar la centralitat del tauler perquè existeix una majoria que aposta per la decència", defensava Pablo Iglesias el 2014 a l'acte fundacional de Podemos. Allò que no va calcular el dirigent de l'esquerra alternativa és que seria a remolc dels socialistes, com a actor secundari.